Surtdecasa Empordà
,
20/12/2013
Activa't

Sergi Franch: “Quan l’esport forma part de la teva vida t’acabes plantejant reptes”

L’esportista escalenc ha completat la ruta Transpirenca sobre un monocicle.

Si ets dels que acostuma a anar en bicicleta o a fer senderisme és probable que alguna vegada hagis sentenciat allò de: “Faré la transpirinenca!”. També és probable que la convicció inicial s’anés diluint amb el pas del temps... i és que realitzar 1050km de travessa des de Llançà fins a Hondarribia, no és poca cosa. Imagineu-vos, doncs, en monocicle. És justament el que ha aconseguit enguany l’escalenc Sergi Franch: creuar els Pirineus sobre una roda.

•  Això d’anar sobre una roda ha de ser complicat, i encara més per terreny irregular i pedregós...

És complicat, evidentment. Has de tenir molta paciència, molta força de voluntat i invertir-hi hores. És important entrenar molt i ser constant. T’ha d’agradar patir una mica, però és un esport que enganxa i aporta moltes coses bones. També has de tenir una mica de destresa. Si t’ho vols passar bé has de preparar-te perquè és un esport molt exigent. No és allò que dius: “va, que ara bé una baixada, vaig a descansar”.

•  No descanses a les baixades?

En absolut. Fins i tot a nivell psicològic hi ha molt d’estrès, perquè quan fas baixades tècniques has de ser capaç de preveure i llegir el camí per on vols traçar-la. Hi ha una tensió molt gran, constantment.

•  És fàcil caure, oi?

En una sortida és fàcil tornar lesionat o amb una contusió important. Hi ha moltes maneres de caure, pots caure per darrere, per davant, de cantó... És important tenir reflexes, i tenir un bon estat físic fa que estiguis molt més receptiu i preparat per assumir una bona caiguda.

•  Quan vas descobrir el món de les rodes?

Sempre he fet esport. De petit sempre anava en bicicleta, i també corria. Després vaig fer de pare durant deu anys, i ho vaig deixar una mica de banda. Però vaig tornar als orígens i vaig descobrir que el monocicle és una fusió entre córrer i anar en bicicleta. Ara la bicicleta m’avorreix sobiranament.

•  I el del monocicle?

Un neboda de la meva companya en tenia un al garatge, desinflat i ple de pols. Els vaig preguntar a veure si me’l deixaven uns dies, per curiositat. El vaig inflar, el vaig provar una mica i vaig veure que me’n sortia prou bé. Però era un monocicle petit, no m’hi sentia còmode. Llavors la meva companya me’n va regalar un pel meu aniversari. Era immens i no sabia ni com pujar-m’hi. Però invertint-hi hores, sent tossut i fent-me molt de mal vaig aprendre’n. Després vaig adonar-me que aquell monocicle estava prou bé però que no tenia les prestacions que necessitava per anar una mica més enllà. Quan vaig poder me’n vaig comprar un amb les característiques que necessitava per fer el salt: roda convencional de bicicleta, pneumàtic ample, monocicle d’alumini, pedals de tacs, seient anatòmic i anti-prostàtic, fre hidràulic... i vaig començar a practicar en terrenys més complicats.

•  I aleshores vas decidir fer la Transpirenenca...

Sí. Et vas escalfant. Vas veient que cada cop tens més facilitat. Però també t’adones que fer la Transpirinenca no és anar a fer el Montgrí. Són molts dies, molts quilòmetres. Però t’ho vas creient, ho vas gestant, i sense voler et vas preparant fins que arriba el dia que ho marques al calendari.

•  Sense sponsors?

L’afrontava bastant preparat, però dubtava si sponsoritzarme. Al final vaig decidir que no perquè no volia fer-la sota pressió, i com que tampoc em sentia al 100% vaig decidir realitzar-la d’una manera més humil, sense dir res a ningú. No sabia si el tercer dia hauria de demanar que em vinguessin a buscar. Va ser molt experimental. Vaig preparar una logística de quinze dies per si tot anava bé. A partir del tercer dia m’ho vaig anar creient. Cada etapa era una carrera guanyada, un repte continu. Sentia que podia acabar-la, i així va ser.

•  La ruta comença a Llançà i acaba a Hondarribia (país basc), en total 1050km. Com va ser el viatge? Vas necessitar alguna mena de logística especial?

Vaig necessitar una logística externa molt potent. Com que en un monocicle no es poden portar alforges només portava una motxilla, que també era un handicap perquè condicionava el pes i el punt de suport. Havia de portar un pes molt volàtil però que al mateix temps no faltés de res. Sol hagués estat molt difícil fer-ho, i gràcies a la meva companya, que va venir dos cops a fer un canvi bàsic de material i nutrients, ho vam aconseguir.

•  Ens expliques alguna anècdota?

Docs un dia, cap a la vuitena o novena etapa, vaig arribar al destí amb molt de temps. Com tenia tota la tarda per endavant vaig decidir dinar alguna cosa i seguir el recorregut. El tram consistia en fer un port de muntanya molt gran. Vaig tardar tres hores en pujar-lo i se’m va fer de nit, amb l’afegit de tot el cansament acumulat. A la zona de Navarra era el temps de la berrea, quan els cérvols estan en cel, i sortint d’una corba mentre baixava el port de muntanya vaig trobar-me un cérvol gran com un cavall. Quan em va veure va tirar pel dret de la corba, i quan vaig traçar-la va passar molt a prop meu. L’impacte que va fer el seu cos quan es va posar a córrer, la tracció de tota la musculatura... em va semblar increïble. Llavors em vaig adonar que en aquell moment era vulnerable. Quan vaig arribar a l’hostal em van explicar que l’any passat havia mort una noia envestida per un cérvol quan anava en bicicleta. Vaig decidir que, a partir de llavors, faria les etapes quan tocaven.

•  I el proper repte?

M’agradaria participar la Titan Desert, una cursa que travessa un desert del Marroc, a la serralada de l’Atlas, i que també és molt exigent. Després m’agradaria fer Le Tour de Mont Blanc, i la tercera fita seria realitzar la Transalpina, que té desnivells molt més grans i temperatures dràstiques. Un altre repte és el de baixar el Montgrí des del castell amb un monocicle de trial.

•  Però pots competir amb les bicicletes a la Titan Desert?

En principi la bicicleta va més ràpid, però vull fer unes modificacions al monocicle i posar-li una marxa de més. No puc competir amb els primers, però si m’accepten a la Titan Desert, aniré molt preparat. Dels últims no seré.

•  El dissenyador de la ruta Transpirenenca, Jordi Laparra, va definir l’assoliment de la ruta en monocicle com una “proesa”.

Jo estava una mica espantat, sincerament. No vaig mirar perfils de ruta fins un parell de setmanes abans. Em vaig tirar a l’aigua de caps. No tenia ni idea quants quilòmetres eren ni quins desnivells hi havia, i quan es va apropar el moment em va agafar un atac de pànic. Els meus amics em deien que estava penjat, i jo pensava: “Bé, potser sí, però si no ho provo mai sabré si sóc capaç...”. En el fons, tenia molt clar que ho podia fer. Ara crec que estic físicament preparat per fer la Titan Desert.

•  No és un esport de masses aquest...

És una cosa que no fa gaire gent, i tenir la oportunitat de ser un pioner en fer aquest tipus de travesses a nivell espanyol també és un repte. Fora d’Espanya hi ha més escola, a França i sobretot a Amèrica, que és on neix el monocicle a nivell professional. Les vessants del monocicle estan molt més consolidades en disciplines com el trial, obstacles, freestyle o dels seus orígens, al món de l’espectacle. Però monociclistes de llarga travessa en som molt pocs.  

•  La història n’està repleta de gestes i casos on l’home busca trencar barreres i traspassar línies vermelles. Què és allò que mou a una persona a desafiar la naturalesa i a explorar els seus propis límits?  

 

Crec que es una mica instintiu. Hi ha gent competitiva que necessita superar reptes de manera més col·lectiva. Jo sóc molt competitiu amb mi mateix. Quan l’esport forma part de la teva vida i estàs a un nivell en el qual, física i mentalment, et sents molt capaç, tard o d’hora t’acabes plantejant reptes d’aquest tipus. Sempre busques nous desafiaments. També és experimentar què passa quan fas una animalada.

•  Tens un racó preferit a l’Empordà on fer esport o meditar?

Per mi anar en monocicle és una meditació perquè em permet reflexionar. Quan tens un problema et desfogues fent esport, perquè l’esport és una teràpia. No és el mateix anar un gimnàs que anar a la muntanya. La muntanya et transmet unes sensacions: olors, colors, textures, temperatures... i en aquest sentit fer la Transpirinenca m’ha donat un creixement personal molt gran. Però el meu racó preferit és el Montgrí. Montgrí és casa meva.

 

Les 5 cançons d'en Sergi!

També et pot interessar