Blogs:

El celebrat retorn de Roger Mas amb so de cobla

06/08/2017

“Amb so de cobla” és com es presentava el passat 29 de juliol amb Cris Juanico i avui acaba amb la Cobla Baix Empordà. Palamós haurà estat cobla. És de celebrar que un dels festivals d’estiu a les nostres terres no porta els mateixos artistes que arreu. I si a més pràcticament la totalitat dels seus concerts programats no té cap cost per l’espectador, encara ho podem celebrar més. L’IVA cultural ha tornat al percentatge que mai hauria d’haver canviat i Palamós ha encetat un festival d’un estil darrerament poc nostrat. No està malament.

Roger Mas va ser la meva elecció sense haver pensar-ho. Cinc anys després de veure la presentació d’aquesta excel·lent proposta que musicava amb la barcelonina Cobla Sant Jordi a l’Ateneu de Banyoles, vam trobar a l’Empordà novament una sèrie de versions de les ja musicades peces del projecte original amb algun celebrat afegitó, d’entre els quals va destacar l’homenatge a Pep Ventura. Figueres és aquest any la capital de la sardana, però Palamós en pocs dies els ha robat el show en pocs dies. 

Els que hem vist al solsoní tantes vegades que ni en recordem el nombre, ens fixem en els interludis. Palamós va ser un cas especial que requereix transcripció:

 

“Les persones som els nostres records. Fem moltes coses en pilot automàtic, per viure moments extraordinaris com la mort o també l’amor. Per sort les coses extraordinàries no passen cada dia, si no faríem un pet com una gla en dos dies. Aquesta cançó [El dolor de la bellesa] parla del funambulisme que fem entre la rutina i aquests moments.”

 

I és que aquesta cançó és la que titula el seu nou llibre, ple de lletres i interludis filosòfics i anecdòtics, com ho ha deixat de ser un recull de cançons pròpies i versions d’artistes de la talla de Jacint Verdaguer, Maria-Mercè Marçal, Barbara, Fabrizio de André o Àngel Guimerà. Tanmateix, el major homenatge se l’endugué, com no podia ser d’altra manera, Francesc Pujols.

La independència va ser una referència novament, però aquest cop molt més explícita.

 

“Els catalans tenim allò que ens agrada picar de cap a la paret. Però, com deia Deulofeu, el 2029 s’acaba Espanya. Al final, tant picar servirà per a alguna cosa”.

 

El llarg moment més celebrat de la nit va ser quan Mas va demostrar la seva capacitat per cantar en diversos idiomes. Català, castellà, euskera, francès, italià, hebreu i portuguès. Una mena d’homenatge als “nostres cosins d’arreu”, que va acabar amb uns que “aviat es faran grans i s’independitzaran de nosaltres”. I es va acabar aquest seguit de cançons amb La bien pagá.

Com era d’esperar, el concert va acabar amb el públic dempeus, just amb les primeres notes de La Santa Espina i la lletra de Guimerà. El nostre veritable himne, he dit!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.