Laura Cortadellas
,
24/05/2016
Entorn

El parlar salat al litoral empordanès

A Surtdecasa Empordà, ens tornem a posar lingüísticament sensibles. En aquesta ocasió, us fem una síntesi del salat a la Costa Brava: d’on surt, què en queda i cap on va

Foto: 

Cedida
S’anomena parlar salat, del verb salar, i és un subdialecte que tradicionalment es parlava en una petita franja que s’estén entre Blanes i Begur i que, un pèl més al nord, es recupera isoladament (i amb millor salut) a la vila de Cadaqués. L’únic tret lingüístic que en delimita la isoglossa és precisament l’ús d’aquest article salat. Per als lingüísticament més inconscients, aclarim que aquesta peculiaritat es caracteritza per la utilització del es, sa prototípic de ses Illes Balears. Avui en dia, ni parant les orelles atentíssimament és fàcil percebre una d’aquestes formes. Encara tenim, això sí, molts i molts topònims per recordar-nos com sonava tot plegat: Sa Tuna, Ses Negres, Sa Conca o S’Agaró, entre tants d’altres que no acabaríem pas.
Encara es poden trobar mostres esporàdiques de salat en poblacions immediatament costeres i en parlants d’edat avançada

L'origen 
Aquest article, comunament conegut com a salat, deriva del demostratiu llatí IPSE (el llatí no tenia articles). L’altre article, filològicament conegut com a literari, prové del demostratiu ILLE (dóna lloc a l’habitual el, la). El català és la única llengua romànica que manté, encara avui, articles derivats dels dos demostratius llatins, la resta d’idiomes han optat majoritàriament per les opcions provinents d’ILLE.

Antigament, el salat era l’article habitual de la llengua oral a tot el Principat. Ja abans de l’aparició dels primers textos escrits, però, va començar a adquirir connotacions pejoratives: que si és vulgar, que si és típic dels estaments baixos, etc. L’article literari, avui en dia absolutament estès, s’utilitzava en la modalitat escrita del català. A partir del segle XIII, el salat desapareix de l’escriptura. No ho fa pas, però, de la llengua oral: és en aquesta mateixa centúria, que repobladors continentals el trasplanten a les Illes Balears. On, per la seva localització isolada i, per tant procliu a mantenir arcaismes, s’hi ha mantingut perfectament. A casa nostra, la cosa pren un altre rumb: a partir del XIII, l’article literari guanya terreny en detriment del salat. La progressiva substitució, però, no afecta de manera igual al conjunt del domini lingüístic. En el cas de la Costa Brava, la recessió del tret és menor. Aquesta zona, que segons els darrers estudis encara dóna alguna mostra d’aquesta peculiaritat, no és pas l’últim reducte del salat en territori continental. Curiosament, al País Valencià, concretament a la Vall de Gallinera i sobretot a Tàrbena, també s’hi pot sentir salat. L’explicació de tot plegat rau en uns repobladors mallorquins que, en ple segle XVII, varen instal·lar-se a la comarca de la Marina, a Alacant.

 

Estat de la qüestió
Els que heu passejat per la Costa Brava darrerament, ja albireu que la salut d’aquest tret lingüístic és del tipus terminal. En pèssima vitalitat, la cosa ja fa temps que pintava més aviat dissortada. A principis del segle passat, el lingüista Antoni Maria Alcover avisava: Els pobles que salen són els mariners i pagesos; la gent fina no sala (Alcover 1918). Després de voleiar pel territori (i determinar en quines poblacions s’utilitzava aquest tret*), el mallorquí afirmava que la variació entre una i altra forma (article salat i literari) ja era bastant accentuada. En aquest context més aviat anèmic, s’hi afegeix, a mitjans del segle XX, l’amical el fenomen del turisme massiu. De cop i volta, la vida al litoral gironí es capgira: la població, fins llavors majoritàriament pescadors i pagesos, es llança de caps a les possibilitats econòmiques que ofereix el turisme. No només canvien les professions, també es comença a especular amb el territori i apareix la immigració. La demografia de la zona augmenta espectacularment i, en conseqüència de tot plegat, la mentalitat dels vilatans canvia de manera radical. Entre una cosa i altra, el retrocés del salat s’accentua acusadament.

Segons els darrers estudis, avui en dia encara es poden trobar mostres esporàdiques de salat. En relació a les dades recollides, es localitzen en poblacions immediatament costeres (exceptuant Regencós) i en parlants d’edat avançada. Els pobles més ben comunicats (tipus Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Palamós, etc.) han patit una major desdialectalització que no pas aquells més aïllats (Calella de Palafrugell o Begur). El salat, avui, l’utilitza exclusivament gent gran i en contextos molt concrets (sobretot quan parlen de la vida quotidiana, la família i el món de la pesca).

A Cadaqués, la història és una altra: es determina una major vigència del tret. La situació geogràfica de la vila, fins fa poc prou aïllada, n’ha afavorit el manteniment més que no pas a la resta de la Costa Brava. No obstant això, en els darrers anys s’ha constatat una progressiva ruptura pel que fa la transmissió del salat de pares a fill: els joves salen cada vegada menys. Ja veurem com evoluciona tot plegat. Per ara, allò de sempre: l’estandardització estrenyent la riquesa lingüística.  

*Begur, Blanes, Cadaqués, Calella de Palafrugell, Calonge, Castell d’Aro, Esclanyà, Fontclara, Fonolleres, Gualta, la Pera, Llafranc, Lloret de Mar, Masos de Pals, Montràs, Palafrugell, Palamós, Pals, Palau-sator, Platja d’Aro, Regencós, Sant Antoni de Calonge, Sant Feliu de Boada, Sant Feliu de Guíxols, Sant Iscle d’Empordà, Sant Joan de Palamós, Santa Cristina d’Aro, Serra de Daró, Torrent, Tossa de Mar i Vall-llobrega.

També et pot interessar