Laura Cortadellas
,
19/12/2016
Entorn

La darrera travessia de Walter Benjamin

Seguint el mateix èxode que molts anònims, l’exili del pensador alemany s’interromp a Portbou l’any 1940

Foto: 

Cedida
Fins que no hi va arribar el tren i una mica més tard la carretera, a principis del segle XX, Portbou era un racó de mar més aviat recòndit. Precisament, de l’ús que en feien els pescadors en deriva el seu nom: hi estacionaven els bous, un tipus de vaixell de pesca. Era, doncs, un port de bous. La calma i la tranquil·litat gairebé sempre han imperat a la vila. A partir dels anys seixanta, com a la resta de la Costa Brava, hi comença a arribar el turisme. El d’aquesta població, no obstant això, tostemps s’ha caracteritzat per ser més aviat incipient i de petit comitè. El moment de la història en què més moviment hi ha hagut, va ser a les acaballes de la Guerra Civil espanyola i de la segona Guerra Mundial. A causa de la seva posició estratègica, la vila va ser transitada per uns 350.000 exiliats. Primer, per aquells que fugien del franquisme cap a França i, després, pels qui, en sentit contrari, buscaven abandonar un continent assolat pel nacionalsocialisme. Entre tants refugiats, un de ben destacat per a la població de Portbou: Walter Benjamin.
Custodiat per la policia, Walter Benjamin és allotjat a l’hotel França, on passarà la seva darrera nit

El filòsof jueu alemany es veu forçat a abandonar el seu país quan Hitler arriba al Reichstag: el 17 de març 1933. Després de pul·lular erràticament per una Europa de democràcies dèbils i feixismes forts, s’acaba instal·lant a París. En temps convulsos, però, resulta difícil salvaguardar-se per a gaire estona, i més, amb les complicacions venidores. L’any 1939 li és retirada la nacionalitat alemanya i és internat a un camp de concentració. Sortosament, la intervenció d’uns quants amics influents permet que Benjamin pugui sortir de la reclusió amb prou rapidesa. La situació, però, dista molt de ser segura. Un cop retornat a París, decideix abandonar la ciutat per a sempre. Parteix just el dia abans de l’ocupació nazi, probablement el seu darrer cop de sort. Camí de l’exili, fa parada a Marsella, on es troba amb una amiga: Hannah Arendt. Gràcies a la seva ajuda, aconsegueix formalitzar el visat del consolat americà. Tot plegat, doncs, està disposat: emigrarà a Estats Units. A través d’Espanya pretén arribar a Portugal i, des d’allà, trobar refugi en territori americà.

La següent parada és Portvendres, ben a la vora de la frontera amb Espanya. Allà rep assessorament sobre com i quan creuar la frontera. A través d’un sender poc transitat, les recomanacions apunten cap a Portbou. Per a Walter Benjamin i la seva fràgil salut, però, tot plegat resulta una odissea. La matinada del 25 de setembre de 1940, a l’edat de 48 anys, Benjamin inicia la travessa. En cert punt, el camí es converteix en una dura i pedregosa ascensió. La seva pèssima salut l’obliga a prendre-s‘ho amb calma: per cada deu minuts de pujada, en descansarà un. Altrament, el seu cor podria fer fallida. Amb tot, ja albira Portbou i aquella mateixa tarda s’hi haurà plantat.

Les condicions en què es troba la vila són absolutament fúnebres, encara no feia dinou mesos del final de la Guerra Civil espanyola. Amb tot, tant és: la seva idea inicial és parar-s’hi l’estona indispensable per descansar. Amb aquesta idea entre cella i cella, el primer que fa és dirigir-se a la comissaria de policia. Té els papers en regla, la cosa hauria de ser un mer tràmit burocràtic. A la pràctica, però, el tema pren un rumb ben diferent: se li comunica que l’entrada a territori espanyol li és vetada. I no només això, l’endemà mateix serà entregat a les autoritats alemanyes. Custodiat per la policia, és allotjat a l’hotel França, on passarà la seva darrera nit. El dia següent, poc més de dotze hores després d’haver arribat a Portbou, les autoritats el troben mort al damunt del llit de l’habitació. El diagnòstic és una sobredosi de morfina. Viatjava sempre equipat amb aquest medicament a causa de la seva fràgil salut. Si és va administrar ell mateix l’estupefaent o no, ja és una altra història. 

Vint-i-nou anys més tard, el 1979, Hannah Arendt es desplaça a Portbou per visitar la tomba del seu amic. De sepultura i de làpida, però, no en troba ni rastre. La mort de Walter Benjamin, com sol passar amb les bàrbares atrocitats, havia estat discretament omesa. Si Walter hagués creuat la frontera franco-espanyola un dia abans, probablement hagués pogut arribar al seu destí. Un canvi d’ordres d’última hora, va intercedir nefastament en el seu camí. La seva mort fou tràgica i les circumstàncies prou fosques: assassinat per agents secrets stalinistes o suïcidi desesperat? Les hipòtesis són sobre la taula. Amb el temps, la defunció de Benjamin ha estat d’alguna manera dignificada: primer amb una placa al cementiri, després amb la inauguració del Memorial Passatges.

Aquesta construcció de l’artista israelià Dani Karavan, inserida literalment en el paisatge, té una localització privilegiada. Es tracta d’un passadís ficat dins la muntanya; una estreta escala de ferro que es dirigeix fins al mar. Com qui, buscant entre els records, aprofundeix en la pròpia memòria. Deia Benjamin que la memòria no és pas un sentiment, sinó un acte per reviure situacions aparentment insignificants del passat. Bastant abans d’arribar a l’aigua, un vidre ens limita el camí. Damunt el cristall, una cita del filòsof ens inquireix directament: És una tasca més àrdua honorar la memòria dels éssers anònims que no la de les persones cèlebres. La construcció històrica es consagra a la memòria dels qui no tenen nom. La denominació del memorial no només respon al fatídic pas de Walter Benjamin per Portbou, també és com s’anomena la seva obra inconclusa: Passegenwerk. Inacabada com el seu exili, interrompuda com les escales que, d’entrada, ens condueixen cap al mar. 

Més informació: 

També et pot interessar