Laura Cortadellas
,
30/03/2017
Entorn

La Lídia de Cadaqués

Nascuda vora l’any 1860, Lídia i la seva meravellosa paranoia és un dels mites més inaudits de l’Empordà

Foto: 

Ajuntament de Cadaqués
L'escultura 'Lidia de Cadaqués', de l’artista Ramon Moscardó
Aquesta peixatera de tarannà d’allò més local però amb pretensions estrafolàriament elevades no va pas deixar ningú indiferent: peixatera de professió però musa per obstinació. Des dels inicis la seva història és prou rocambolesca. El colofó final per a tot plegat és la kafkiana relació que va mantenir amb Eugeni d’Ors (també anomenat Xènius) i la deriva dement que aquesta coneixença va desencadenar.
Tant Salvador Dalí com la seva germana, sentien un afecte evident per Lídia

Anem, però, per pams. A Lídia, la singularitat ja li venia de casa, i molt abans de conèixer Xènius. A la peixatera, també se la coneixia com la Sabana, un sobrenom heretat de la seva mare. La progenitora d’aquest mite empordanès és considerada la darrera bruixa de Cadaqués. Se li atribuïen habilitats extraordinàries: tenia la facultat de convertir-se en gos, de viatjar a velocitats inusitades i també de controlar els agents atmosfèrics. Una autèntica perla. Aquestes capacitats, es comentava, eren de tall genètic. Per això, l’ombra del dubte també va perseguir Lídia al llarg de la seva vida. No gaudia pas de les capacitats de la seva mare, les seves eren de caire més funest. Es deia que, d’alguna manera, havia contribuït a la demència del seu marit i, posteriorment, a la dels seus fills. El primer es va suïcidar, els segons van haver de ser ingressats a Salt. Els de les llengües viperines, però, no sabien encara que ella mateixa acabaria senil, i molt sola.

Entre pesca i pesca, Lídia Nogués també es dedicava a tenir gent a dispesa. L’amistat amb Víctor Rahola, escriptor cadaquesenc, li facilitava una clientela d’allò més selecta: Picasso, Josep Puig i Cadafalch, Garcia Lorca o Eugeni d’Ors. L’estada d’aquest darrer, però, mereix menció especialíssima. Xènius va arribar a Cadaqués l’any 1904, quan el seu nom ja començava a sonar. L’escriptor i Lídia es van entendre de seguida: la intel·ligència culta d’Ors i el tarannà instintiu d’ella congeniaven. Per a Lídia, però, la connexió va ser un pèl passada de voltes. A ella, la diferència edípica d’edat i de projeccions vitals en general, li era ben bé igual: l’escriptor la va enlluernar.

Per això, quan Xènius va haver de tornar cap a la ciutat comtal, Lídia hi va seguir pensant molt. Sempiternament situada a l’Empordà, li seguia la pista. D’Ors escrivia regularment glosses a La Veu de Catalunya. Molt sovint aquests escrits anaven dirigits a la Ben Plantada, la dona que, al seu torn, el tenia enlluernat. En cert punt de la fal·lera, però, Lídia va començar a desvariejar i a fer una interpretació molt lliure dels escrits de Xènius: eren missatges encriptats que es dirigien a ella, en realitat.

La deriva paranoica es va consolidar i, amb el temps, es va fer encara més patent. Passat un temps, Lídia no sortia de casa sense una edició de la Ben Plantada. S’havia llegit el llibre més vegades de les que podia recordar i, de tant en tant, en recitava fragments de memòria. Cada cop li costava més respondre pel seu nom; ella era Teresa (veritable nom de la Ben Plantada). Els darrers dies els va passar tancada a la seva barraca, cuinant per a milicians i rellegint d’Ors per enèsima vegada. Al final, alguns amics es van veure obligats a intervenir-hi. La situació era penosa.

Entre els que van ajudar a la pobra peixatera, hi havia Anna Maria Dalí. Tant ella com el seu germà Salvador Dalí, sentien un afecte evident per Lídia. Ella, de fet, va ser l’única que es va mostrar disposada a ajudar el pintor quan aquest va decidir traslladar-se definitivament a Cadaqués l’any 1949. La casa-museu que avui forma part del vèrtex dalinià era, en un inici, una barraca de Lídia. Dalí deia d’ella que posseïa “el cervell paranoic més magnífic, fora del meu, que mai hagi conegut”.

El cas és que la malaguanyada Lídia va sucumbir internada a l’asil Gomis d’Agullana, des d’allà es podia passar estricta revista a la seva demència. Un cop morta, d’Ors hi va tornar a parar esment: li dedicava articles a la Vanguardia i li va escriure el següent epitafi:

Descansa aquí
Si la tramontana la deja
Lídia Nogués de Costa
Sibila de Cadaqués
que por la inspiración mágica
dialécticamente fue y no fue
a un tiempo Teresa
la Bien Plantada.
En su nombre conjuran
a cabras y anarquistes
los angélicos. 

Aquest seguit d’articles que Xènius va escriure sobre Lídia van ser recollits a La veritable història de la Lídia de Cadaqués. En l’edició primerenca, anaven curosament acompanyats per unes il·lustracions de Dalí. Al final, entre una cosa i altra, Lídia, per obstinació o per alienació, va acabar essent una Ben Plantada a títol pòstum. Ho deixava escrit d’Ors a l’epitafi de la peixatera, i a més li dedicava un llibre post mortem. Més homenatges que no pas es van retre a la Ben Plantada vertadera.

També et pot interessar