Laura Cortadellas
,
01/02/2017
Entorn

Vella pedra empordanesa

Misticisme i història es barregen als Clots de Sant Julià, un antiquíssim i valuosíssim conjunt arqueològic a tocar de Vulpellac

Foto: 

Cedida
A Forallac, vora la carretera que condueix de la Bisbal d’Empordà a Ullastret, hi trobareu els feréstecs Clots de Sant Julià. Un antiquíssim conjunt arqueològic que des del 2013 ja és bé cultural d’interès nacional. Aquesta antiga cantera, però, ve captivant els habitants de les rodalies de temps ençà. A dia d’avui, sobretot per l’aura d’excepcionalitat i misticisme que regalimen les ocres parets de cadascun dels seus forats. Abans, per ésser una inestimable i inexhaurible fàbrica de roques. Les pedres extretes d’aquest singular contorn poblen un bon reguitzell de racons empordanesos: des del poblat ibèric d’Ullastret fins a les mateixes parets d’Empúries. No s’ha acabat de determinar del cert quan va començar tot aquest procés d’extracció. Alguns experts, però, apunten cap al segle VII a.C. Tot plegat traspua història i, a aquells que ens agrada evocar altres temps, ens fa somiar en un Empordà ancestral.
Algunes veus argumenten que en aquesta localització és on precisament es varen martiritzar els primers cristians

El pas del temps ha ben embardissat aquestes concavitats. D’entrada hi veurem poca cosa. Trobat el primer forat, però, els enigmàtics i variats clots se succeiran fluidament. Si us hi embarranqueu, hi trobareu unes transitables rampes que condueixen a l’interior d’aquestes curioses cavitats. En alguns pous, la fondària pot arribar a assolir els 30 metres i, des de dins, hi descobrirem túnels i estrets passadissos que enllacen amb altres sots. A les parets de les cavitats s’hi poden distingir les marques que els antics picapedrers feren a l’hora d’escodar la roca. Amb tot, aquest espai no només resulta fascinador pels clots: les formes zoomòrfiques i les arcades en algunes canteres també són absolutament sorprenents. Hi ha, entre d’altres, el mil·lenari Tron de la Reina o aquella estranya pedra que a molts ens fa pensar en certa balena.

Apuntàvem anteriorment que el material extret d’aquest jaciment reposa escampat en diversos racons empordanesos: de tipus ibèric, com el Puig de Sant Andreu i l’Illa d’en Reixac, i també més tardanes, com els reductes romans de Canapost I Peratallada. La pedra dels Clots és de fàcil manipulació i, per això, se’n van elaborar elements de tota mena, també objectes domèstics. Aquests darrers estris han estat identificats a llocs ben diversos, fixem-nos que els Clots de Sant Julià gaudien d’una localització privilegiada. En l’època romana, tenien connexió directa amb un camí que vertebrava tot la zona: la via d’Empúries. Això va provocar que els materials de les pedreres fossin utilitzats en un perímetre molt ampli, superant de llarg els límits estrictament locals.

I malgrat tot, queda tant per descobrir! L’estat actual dels Clots, parcialment colgats de terra i coberts de bardisses, dificulta l’estudi del conjunt arqueològic. No sabem, per exemple, quin volum de pedra se’n devia arribar a extreure o l’època exacte en què fou descoberta la zona.

Hi ha evidents misteris per resoldre i, entre uns i altres, afavoreixen que el misticisme regni a l’àrea. Tot plegat alimenta un llegendari ben viu a dia d’avui. Se senten sobretot les veus que argumenten que en aquesta localització és on precisament és varen martiritzar els primers cristians. I en cas que el calvari fos real, se’l situa dins l’enigmàtica cova megalítica que presideix el Tron de la Reina. A la gruta, antiquíssima, s’hi ha conservat una creu de pedra, la devia col·locar algú que volgué convertir en capella cristiana un lloc prèviament pagà. El cas és que tot aquesta hipòtesi sembla prou ferma, el mateix nom dels clots (Sant Julià) la sustenta. Aquest topònim s’utilitza ben sovint per referir-se a llocs que en èpoques remotes es destinaran al culte religiós.

Podríem, doncs, imaginar uns Clots ancestrals amb una població que, escapant del poder àrab o romà, es dedicava a resar a un Déu cristià. Llegendes a part, la passejada per la zona paga molt la pena. Aquest sí, un fora de ruta autènticament Empordà.

 

També et pot interessar