Jump to navigation
• Està de moda parlar d’independència, no? Com va sorgir la idea del llibre?
Està de moda, totalment. Jo tendeixo més aviat cap a la novel·la, i de fet en tenia una escrita, però vaig parlar amb l’editorial i em van proposar escriure no-ficció. Em van dir: “Fem alguna cosa que sobretot parli de la independència, que ara és el moment, perquè després quan siguem independents, ja no servirà per res”. I com que normalment escric articles i m’interessa el tema de la independència em va semblar una bona idea.
• Quin és l’objectiu del llibre? És una mena de manual d’autoajuda per assolir la Independència?
És un principi, un punt de partida perquè la gent s’atreveixi a pensar quines coses caldria eliminar per encaminar aquest procés, si és que cal eliminar alguna cosa. Al final potser és molt més fàcil que la gent s’uneixi i es posi a pensar en positiu que no començar a carregar-se coses. Però sempre parteixo d’un punt de sàtira pessimista i és el que exploto. No podria fer un llibre d’autoajuda.
• És cert, perquè ‘aniquilar’ sembla més aviat un terme de connotacions destructives. Però si haguéssim de construir una Catalunya independent per on hauríem de començar? Potser són dos conceptes inversament proporcionals...
És molt més fàcil, no a nivell polític sinó de carrer, construir que destruir. Els catalans som experts en això. Aquí sí que estem d’acord amb tota la península ibèrica: som gent molt maldestre, encara que ells siguin més celtes i nosaltres més fenicis, ens és molt més fàcil odiar i destruir que no estimar-nos i construir. A Catalunya sí que hi ha una tendència a la cosa col·lectiva, tenim sardanes i castells i els dinars de germanor tan nostres –que també proposo eliminar–, però sempre és molt més senzill destruir que construir, per tant, deixo aquests llibres en mans de gent com en Barberà i en Punset, que són d’un tarannà més conciliador que jo.
• No són poques 99 coses? Segur que te’n vas guardar alguna...
En vaig escriure 107, i després vaig pensar que és un número horrible i en vaig eliminar. I el 99 és millor que el 100.
• Sí, és un número més comercial.
El 99 és molt comercial, perquè és molt d’oferta. N’hi ha moltes més, de coses, la gràcia és que la gent pensi: “Ostres, s’ha deixat això o allò”.
• Jo crec que te n’has deixat dos d’importants: les garrapinyades i en Pichi Alonso.
Ostres, en Pichi Alonso... que ara, a més a més, s’ha passat al Canal Plus, ja no el tenim ni aquí. La veritat és que no vaig posar gairebé periodistes, ni diaris, ni gent de l’ofici, perquè em semblava massa obvi. I les garrapinyades, tens raó, perquè l’altre dia vaig menjar pipes de gira-sol garrapinyades. Ho estan garrapinyant tot. És terrible, i jo sóc al·lèrgic als fruits secs.
• I de veritat que cal aniquilar el fuet o la crema catalana?
Era una mica per cridar l’atenció. A mi m’encanta el fuet. Jo havia sigut vegetarià i vaig deixar de ser-ho només per menjar fuet. Volia fer una reflexió sobre el màrqueting del fuet arran d’una experiència que vaig tenir a Amsterdam, on vaig trobar un fuet fet a Besalú i em vaig emocionar. Crec que cal un replantejament amb el tema del fuet. Hi ha gent que no sap distingir el fuet de la llonganissa: al Camp Nou hi ha molts problemes perquè demanes un entrepà de fuet i te’l fan de llonganissa, i en aquest sentit ens falta unió als catalans. S’hauria d’obrir un comitè i que vinguessin els de Vic i ens diguessin això no es fuet, és sumaia o secallona... El que si que em vaig deixar i s’ha d’eliminar sense terme mig és la botifarra dolça, no m’ho acabo d’explicar, necessita perfeccionar-se molt, molt...
• Tornant al curs de la independència... Sembla que CIU es comença a creure aquesta inèdita faceta independentista. Està portant el mètode Stanislavski a una nova i desconeguda dimensió?
O és això, o ha encetat un camí que ni ell mateix sap com aturar, i es troba entre l’espasa i la paret. Crec que va escollir el camí de l’independentisme, que no li va gaire, i ara es troba tan immers que potser no és conscient de que està interpretant un paper que no li toca. Probablement mereix un premi, o un clatellot públic...
• Però l’Estat propi és una fita factible de cara al 2014 o el Govern ho ha convertit en una pastanaga que ens durà de pet a les properes eleccions?
Claríssimament està guanyant temps. Crec que prometre l’Estat Propi pel 2014 és una fal·làcia. Que es farà una consulta? Segurament que sí. Però aquesta consulta no vol dir res en termes reals, i la gent està excitada, però cada cop menys. No seré jo qui posi pals a les rodes, que comptin amb mi pel que faci falta, però falta més consens, i més collons. També és veritat que nosaltres parlem des de la inconsciència del ciutadà ras i molts no veiem la dificultat que entranya tot això, però bé, representa que estan preparats, o almenys ens diuen que ho estan, que és qüestió d’un any assolir l’Estat Propi, i si ens ho diuen doncs ens ho hem de creure. Ja posats a empassar-nos tot el que ens diuen, empassem-nos això també. En tot cas crec que aquest és un camí sense retorn. Ja és massa tard. Ara ja no poden dir “no, no, escolta, que això no tira endavant, tornem a on estàvem”. No, això és impensable.
• Es diria que, per naturaleses, la relació CIU-ERC és un affaire de conveniència. Sembla que allò de ‘la puta i la Ramoneta’ que vau popularitzar a Polònia és una filosofia de vida dins la política. És sana aquesta manera de fer política?
La política sempre s’ha emmascarat rere el famós seny català, el de no fer les coses a la valenta, i d’aquí ve allò de ‘la puta i la Ramoneta’. Ja pots ser d’esquerres o de dretes, que quan arribes al poder tot queda molt diluït. Hi ha molt poca diferència entre esquerres i dretes. Aquí a Figueres, fa uns anys, va haver-hi un pacte PP-PSC, i no passava res, perquè era el mateix. No es notava que hi hagués molta divergència en la manera de pensar. Suposo que aquí passa el mateix. Una cosa és que ERC governi en solitari i l’altra que hagi de pactar, i ja se sap que quan es pacta un estira cap a una banda i l’altre cap a l’altra, i al final costa distingir qui és qui.
• Té una tara aquesta democràcia?
La democràcia és una fal·làcia en si mateixa, almenys aquesta democràcia que ens han volgut vendre des de sempre. ‘Té mal arreglo’, com dirien les iaies. Hauria d’haver-hi un partit que no es deixés coaccionar, cosa molt difícil perquè sembla ser que tothom té un preu...
• La CUP?
Tinc esperances en la CUP. Però ells mateixos són molt honestos. David Fernández ha vist de quin pal van allà i ha dit que el que vol és plegar perquè allò és una casa de barrets. És un tio molt honest i jo crec que el que farà serà plegar, escriure llibres, dedicar-se al periodisme o al que sigui, però ha vist que en el tema polític no hi ha res a fer.
• Amb tot, sembla que el que més apressa a la gent, abans que l’escissió, és el canvi social. No creus que per independitzar-nos d’Espanya primer ens hauríem d’independitzar del neo-liberalisme salvatge? Una cosa pot dur a l’altra?
Ens hem de treure de sobre l’estigma de que ens estan esclavitzant i ens roben; que tot això és cert, però cal repensar la nostra manera de fer. Espanya és una economia centralitzada i té unes mancances terribles amb la resta d’Espanya. A Catalunya fem les coses de manera diferent, però si mirem l’estructura també és un país totalment centralitzat que ha deixat de banda comarques i regions senceres i crec que, per exemple, si la gent de l’Ebre pogués independitzar-se de Catalunya ho faria. I no m’estranyaria en absolut. La meva ideologia tendeix més cap al separatisme de pobles i la constitució de nuclis humans més petits i autosuficients; a l’anarco-primitivisme, una cosa totalment utòpica perquè hi ha masses interessos. La pròpia essència de l’home ha acabat essent contraria a això, malgrat tants anys d’evolució.
• Al llibre hi conviuen diferents tonalitats i a vegades és difícil discernir el text purament satíric de la demanda real. Hi ha un Jair que voldria prendre’s les coses més seriosament?
Normalment sóc una persona bastant seriosa, però per deformació professional he descobert que a vegades la única manera de fer front a la vida és a través de l’humor, i això no ho puc evitar perquè surt sol. El que passa és que el sarcasme a vegades acaba essent molt amarg, i tot i que és la meva manera natural d’escriure, en aquest llibre ho he alleugerit una mica. Quan es tracta d’escriure un conte de dues pàgines sí que respon a una lògica humorística, hi ha una estructura, un punch final, i és un acudit al cap i a la fi. En aquest llibre no es nota tant, s’intueix que hi ha una amargor perquè no són històries de ficció sinó que són comentaris sobre temes que m’interessen i no tenen un final clar. Escric i quan he acabat de dir el que volia, plego.
• És que a vegades l’humor dilueix el missatge o el banalitza si no s’està preparat per llegir entre línies, no?
Hi ha poca gent que digui “ostres, entenc el que vols dir perquè realment és un drama...”. La gent normalment diu “ostres, que entretingut, he rigut molt!”, i jo me’n alegro, és clar, però espero que aquest lector almenys hagi interioritzat alguna cosa, i si només l’ha entretingut, me’n alegro, però no era realment la meva intenció.
• Quantes vegades t’han acusat d’incendiari avui?
Moltes...
• Ho dic perquè has estat el centre de diverses polèmiques últimament. L’any passat vas ‘disparar’ al Rei Joan Carles i a Salvador Sostres en el programa ‘El Bestiari Il·lustrat’, conduït per la Bibiana Ballbè. I fa uns mesos vas escriure un tuit que va aixecar molta pols. En ell asseguraves que “el que necessita España per a reaccionar és un devastador accident d’avió en el qual morin de manera horrible tots els membres de La Roja”. Arran del tuit vas rebre amenaces de mort i un reguitzell de desqualificacions per part de certa facció de la caverna mediàtica, però també molt de recolzament per part d’usuaris anònims a través de les xarxes. Què en queda de tot allò?
La meva intenció no era aixecar polseguera, la veritat. Tuits com aquells n’he fet mil, però amb aquell va passar el que va passar, i és cert que la gent no sap llegir entre línies. També hi ha molta gent coneguda que no té por a mostrar el seu recolzament en públic, i altra que, pel contrari, a la mínima que veu que pot sortir esquitxada s’amaga. Tampoc pots culpar-los perquè són gent que té una reputació que s’ha currat després de molts anys i, evidentment, jo no el demano. Però quan va passar allò del Bestiari vaig quedar molt decebut amb gent que pensava que em recolzaria públicament, i a mi no em va afectar massa però sí que va costar la feina a una persona encantadora com la Mai Balagué o que li piquessin la cresta a la Bibiana, i això sap molt de greu. Que se’ns ataqués des de dins de Catalunya, des dels mateixos diaris catalans, això ho vaig trobar una baixada de pantalons molt forta envers un estament com és el de la monarquia, que en principi els catalans n’hauríem d’estar en contra.
• Sembla que certs tertulians de la caverna veuen en la incorrecció formal una mena de terrorisme. Són al·lèrgics a la ironia o realment no saben llegir entre línies?
Alguns sí que saben llegir entre línies però els hi fa molta por l’humor que té una base intel·ligent i se sustenta sola. No és anar a cremar banderes sinó que hi ha un transfons crític en el fet de dir que morin els futbolistes de La Roja, encara que sigui una exageració. Allò és el que els hi fa mal. A part que necessiten pretextos per mantenir el foc d’aquest feixisme i nacionalisme espanyol tan poderós que pregonen.
• A Espanya no ho van saber llegir entre línies. Però a Catalunya tampoc, perquè va haver-hi molta gent que va reaccionar amb simpatia, no per la denúncia social implícita al tuit sinó per l’anecdòtic d’algú ‘desitjant’ la mort de gent espanyola.
Ha passat, i també m’espanta d’igual manera. És tan fàcil com pensar perquè s’ha dit el que s’ha dit. També tendim a identificar la persona amb un tipus d’humor i després ja no te’n desempallegues mai més, per moltes coses serioses que diguis sempre hi haurà algú que digui “jaja, que divertit!”, i potser estàs dient una cosa terrible. Això ha passat sempre i sempre passarà.
• I amb qui aniries abans a l’Aquabrava, amb Salvador Sostres o amb Miguel Ángel Rodríguez?
No tinc cap dubte que aniria abans amb Miguel Ángel Rodríguez, perquè Sostres és un tio que m’inquieta profundament. Vaig treballar amb ell, i era un tio masclista, classista i el més mal parit que he conegut en la meva vida, tot i que no li desitjo cap mal. No sé si deixen beure alcohol a dintre de l’Aquabrava, crec que milloraria molt les coses, però crec –i és terrible el que estic a punt de dir– que, en un context lúdic i malgrat ser del PP, antiquat i un perill per a la societat, podria xerrar més amigablement amb Miguel Ángel Rodríguez que amb Salvador Sostres. Crec.
• Farà un any vas obrir el Kulturale, un espai d’oci i cultura a Figueres. Com va sorgir el projecte? Manquen punts de trobada culturals a l’Empordà?
Una pregunta respon a l’altre. Feien falta espais culturals i per això vam decidir muntar-ne un. A Figueres, si ets un grup de teatre amateur o ets un grup de música que tot just comença, és molt difícil actuar en un lloc que estigui més o menys bé. El Teatre Jardí és massa gran i val diners obrir-lo, La Cate està molt bé però també és un espai massa gran, així que la idea era obrir un espai una mica més petit on tothom hi pogués proposar coses. Costa molt que la gent proposi coses, la gent necessita ser esperonada, i aquest espai és una manera de fer-ho. També per aprofitar que estem a tocar de França, que tenim una porta a Europa i la oportunitat de, no només portar artistes internacionals, sinó també d’exportar-ne de catalans i generar un feedback. Els artistes que venen de França van a Barcelona directament i no passen per enlloc, però ja hem portat a artistes francesos i italians que després han anat a Barcelona. Tampoc fem publicitat perquè no és un lloc que vulguem tenir massificat, és un lloc per estar tranquil. Sabem que funcionaria millor a Barcelona, París o Londres, però jo tinc moltes esperances en aquesta ciutat.
• Quin és el teu racó preferit de l’Empordà?
Tinc molt racons per fumar petes. El pati de casa meva és un d’ells. Però m’agrada molt Portbou, hi vaig molt sovint perquè no hi ha absolutament ningú. M’agraden els llocs solitaris.
Les 5 cançons d'en Jair!
