Cèlia Pallí: “M’havia de connectar amb el que anava a cantar perquè el públic també pogués connectar”

L’empordanesa afincada a Toronto presenta divendres 12 el seu primer disc en solitari ‘l’ll be fine ‘a la seva població natal

Núria Gou

11/12/2014

Música

Trobem la Cèlia molt enfeinada amb la preparació del concert a casa seva, a Torroella de Montgrí. Ha vingut del Canadà per oferir als seus el primer disc que llença al mercat en solitari, tot i que reconeix que per Nadal intenta venir a l’Empordà a passar-hi uns dies. Està acostumada a voltar món amb Nelly Furtado i gràcies a això ha pogut conèixer molta gent i cultures diferents, cosa que l’ha influenciat a crear un estil propi però divers.

- Sabem que fa uns dies que ets per Torroella de Montgrí, assajant la presentació del teu primer disc, I’ll be fine. Com ha estat aquest retorn a casa?

Doncs, la veritat és que he estat més a Barcelona que a Torroella i he anat una mica com una baldufa en aquest retorn anant amunt i avall. M’hagués agradat poder passar més temps passejant pel carrer i fent tertúlia ja que és la meva activitat preferida. Al menys aquest viatge ha coincidit amb la festa de Torroella de Santa Caterina. Des del 98 que no havia tornat a assistir. Va ser un gran regal poder-hi anar.

- Es pot dir que, en el teu cas, s’ha fet bona la dita de “per Nadal cada ovella al seu corral”?

Generalment sóc molt fidel a la dita i torno a Torroella cada Nadal. Aquest Nadal serà una mica diferent perquè ja porto varies setmanes a Catalunya fent “promo” i la vida a Toronto em reclama. Tot i així, hi ha tradicions que intento continuar si no les puc celebrar aquí. L'any passat tota una sala de canadencs van fer el raïm de cap d’any amb TV3 posat. Potser aquest any els faré cagar el tió.

- Com portes els nervis? Tocar a casa és una pressió afegida?

Els últims dies abans d’un concert sempre són els més nerviosos ja que passo llista de tots els temes tècnics per veure si m’he deixat res. El moment de més calma és quan ja estic a l'escenari i executant el que fa tantes setmanes que preparo. Crec que el primer cop que vaig tocar a casa si que vaig sentir pressió, però al veure la quantitat de gent que va assistir al concert vaig adonar-me que el poble em dóna molt de suport i que em desitja el millor... espero (riu).

- Bé, parlem del disc que presentes divendres a Torroella, I’ll be fine. Què hi podem trobar?

El divendres tocaré tots els temes del meu disc i alguna versió. Algunes cançons serem sols jo i els meus dos músics (Àngel Valentí a bateria i Alexandre Rexach a guitarres) i a altres temes m’acompanyarà la orquestra de l’Escola Municipal de Musica de Torroella (EMMT). És el primer cop que tinc arranjaments de les meves cançons amb tants instruments. Crec que serà un concert molt emotiu per a mi.

- És un disc on t’hi has implicat molt, de fet n’ets coproductora juntament amb Jason Metal Donkergoed, que ha treballat entre d’altres amb Madonna…

Amb aquest disc m’hi implicat amb la producció perquè inicialment el vaig començar a produir jo a casa amb els mitjans que tenia. Vaig passar uns mesos fent un estudi rigorós de quin so i formació volia que tingues aquest disc ja que la producció defineix molt a un artista. Després vaig tenir la sort que en Metal va sentir el que estava fent i va voler unir forces. La resta del disc va anar força més ràpid que si l'hagués gravat jo tota sola i amb l’ajuda d’en Metal (que és un dels tècnics de so més reconeguts a Canadà) va agafar molta més qualitat sonora. Els últims tres temes gravats d’aquest disc, tenia una mica més de pressa i ja creat un so “Cèlia” a nivell de producció, vaig confiar completament amb el productor Nate Kreiswirth per a produir “Agua”, “With Love In Our Eyes” i “Que No Em Sents?”.

- ‘I’ll be fine’, ha estat possible gràcies al micromecenatge, no és cert?

Sí, inicialment aquest disc tenia només 7 cançons (que vam produir en Metal i jo). I amb el micromecenatge, vaig poder pagar la mescla, masterització i la fabricació del CD juntament amb fabricació de merchandising. Sense el micromecenatge m’hagués estat difícil acabar el projecte. Per treure el disc al mercat i amb una discogràfica darrera, vaig afegir les tres cançons per tenir-ne un total de deu, que acostuma a ser l'habitual.

- Es diu que la teva música és intimista, delicada; una barreja d’indie-pop amb influències llatinoamericanes, però com definiria Cèlia Pallí la seva música?

Trobo que aquesta definició és força encertada. A l'hora de plantejar-me un disc en solitari, vaig pensar que havia de fer música amb la que jo hi tingués un lligam emocional i que per tant pogués entendre i defensar els temes a l'hora de plantar-me als escenaris. Jo m’havia de connectar amb el que anava a cantar perquè el públic també pogués connectar. Penso que he aconseguit escriure lletres i histories que són emotives i personals. A l'hora de pensar amb la instrumentació del disc, volia una sonoritat que es pogués traduir bé després en viu i que no semblessin dos món diferents, el món produït i el món en viu. Potser això també ajuda a que tingui un to intimista i delicat. A nivell de barreges multiculturals, doncs trobo que la meva vida ha sigut una mica així, multicultural. Per les amistat que he fet l'estranger, m’he anat enriquint de gèneres de música que desconeixia i que m’han marcat. El folklore sud-americà és molt variat i molt ric i m’ha influenciat en algunes cançons.

- Vius a Toronto, de fet vas marxar de Catalunya als 14 anys. Què hi ha de diferent a nord-amèrica, musicalment parlant? És un lloc on el somni americà encara és possible?

La diferència que se’m acut ara mateix és que el govern dóna moltes beques a les arts. Els musics es poden postular a beques que t’ajuden a pagar el lloguer de casa mentre escrius cançons, a beques que t’ajuden amb les despeses d’una gira, beques que et financen la gravació d’un disc… L’altra cosa és que els jutges creguin que el teu projecte val la pena o no, però aquest beques hi són i això diu molt de Canadà. El somni americà? El somni americà musical que et descobreixen de petit i et fan una estrella internacional als 16 anys crec que no es dóna massa al Canadà. La visió canadenca és més de currar poquet a poquet i anar fent camí.

- Des de fa anys estàs lligada a Nelly Furtado participant a les seves gires per tot el món. Un gran aprenentatge suposo…

Molt. Quan anem de gira puc veure com la Nelly és la primera a llevar-se i la última a anar a dormir. Treballa moltíssim i sempre amb un somriure a la cara. Tracta a tothom del seu equip amb molt de respecte i amabilitat. I aquest tracte s’estén a com es relaciona amb els fans. La seva filosofia de treball és un exemple a seguir.

- Després d’aquest disc, la gira, i tot el que comporta, com veus el teu futur, amb ganes de fer un altre disc?

Ganes de fer més música hi són sempre, però encara haig de treure més suc a aquest disc (per dir-ho d’una manera). Aquest hivern faré concerts a Toronto que els transmetré en directe per una pàgina web. Jo els faré a Toronto els diumenges a la tarda i (pel canvi d’horari) s’emetran Europa el diumenge a les deu de la nit. Aquesta és la meva manera d'unificar els meus dos móns i de no deixar el públic de Catalunya i Europa sense Cèlia fins la propera tornada.