Jaume Pla: “Faig cançons com quan tenia catorze anys”

El millor capità d’un vaixell és aquell que només ha conegut la mar, aquell que ha bregat amb tota mena d’onades i té en la navegació un instint innat. Amb tan sols 13 anys, aquest bisbalenc de mena ja havia fundat un grup de música (Sanjosex), i des de llavors que no ha baixat dels escenaris. I ja han passat 23 anys. El 2014 és l’any que en compleix deu al capdavant de Mazoni, una banda amb ofici i una sana compulsió a trepitjar els estudis. Acaben de llançar el seu setè disc ‘Sacrifiqueu a la princesa’, set talls que traspuen un optimisme inesperat i marquen un punt d’inflexió respecte el to dels últims treballs. Xerrem amb el seu capità, en Jaume Pla.

• Quina princesa és la que s’ha de sacrificar?

Al principi era un títol que vaig escollir perquè m’agradava com sonava i connectava la llegenda de Sant Jordi amb el moment actual de la monarquia espanyola i el cas Noos. Més endavant, però, he pensat que en realitat el meu inconscient va triar aquest títol perquè feia referència al sacrifici de la guitarra que hi ha en aquest disc. Així doncs, podríem dir que la guitarra és la princesa.

• Setè disc en el desè aniversari del grup. Aneu per feina...

Sí. Tot i això ara han passat tres anys des de la publicació de “Fins que la mort ens separi”, és el temps més llarg que he estat sense publicar des que canto en català. Necessitava renovar-me, escoltar música nova, fer canvis en el grup....  

• Estem acostumats a associar la música de Mazoni a un imaginari obscur, un punt melancòlic. Hi trobarem més llum en aquest nou treball? 

 

Sí. Ho és tenint en compte que soc jo i que vinc d’on vinc (“Fins que la mort...”). He afegit esperança a les meves cançons, una esperança que era zero al disc d’Eufòria.

 

• On es troben les muses després de 23 anys composant?

Vaig tenir un any i mig de dubte en la meva professió. No sabia si deixar-ho perquè no estava motivat. Llavors em vaig adonar que el que no m’agradava és tot el negoci que envolta la música, però que no puc viure sense música. D’això ja fa uns quants anys i des de llavors veig la música com una cosa indispensable per viure. Faig cançons de la mateixa manera que les feia quan tenia catorze anys, fent de pont dels meus pensaments a una cosa diferent, comunitària i creativa.

• Et consideres part d’aquesta ‘nova corrent musical catalana’ de la que tant es parla últimament?

No. Això és un invent dels periodistes. Des que vaig treure “Esgarrapada” el 2006 m’han fet aquesta pregunta i cada any els grups que hi estaven inclosos han variat molt. És un país petit i només pel fet de cantar en català ja sembla que formis part d’una escena. Un idioma no pot definir una escena, almenys com jo l’entenc. No és que m’importin gaire les escenes però crec que si n’hi hagués una estaria més relacionada amb uns gustos semblants i una manera de fer i de pensar similars no només compartir un idioma.

• Fa un parell d’anys vas assolir una mena de rècord tocant 31 dies seguits en 31 ciutats diferents. Com va ser l’experiència?

Màgica. Encara a dia d’avui m’ho pregunten sempre i la gent sempre té la impressió que fa menys temps (ara farà 4 anys). Tinc ganes de fer alguna cosa semblant l’any que ve però no ho vull fer de la mateixa manera.

• Quan us tindrem tocant per l’Empordà?

Espero que de cares a la primavera o a principis d’estiu.

• Un racó preferit de l’Empordà?

Cales que no diré perquè no vull que estiguin massificades. I també les Gavarres.

El Top5 d'en Jaume Pla!