Foto: 

Cedida

'M'agrada lo blanc', el nou disc de Jair Domínguez, cançó per cançó

L'escriptor, guionista i periodista afincat a l'Alt Empordà ha publicat aquest juny, amb el seu grup Caritat Humana, un disc carregat de melodies enganxoses i lletres delirants
Surtdecasa Empordà
,
16/06/2017
Música
Caritat Humana és el grup que forma Jair Domínguez l'any 2015 com a excusa perfecta per fer música mentre hi hagués cervesa. Un pretext que finalment ha pres forma en un disc homònim sorprenent de deu cançons. I és sorprenent perquè l'escriptor afincat a l'Alt Empordà es descobreix com un bon cuiner de cançons: Caritat Humana no és una gamberrada, el caprici d'un personatge mediàtic àvid de protagonisme o una "patillada". No. Caritat Humana és el millor disc que podia signar una ment inquieta i plena de prismes com la seva. Una col·lecció de cançons firmada per tots els personatges que s'amaguen darrere de Jair Domínguez. Del punk al tendre. Del provocador al catxondo. Del seriós al bufó. Sense cap mena de dubte, un disc ple de bones cançons i grans tornades. I ens l'explica cançó per cançó.
«Vivim en una societat controlada per ionquis: addictes al poder, a la feina i, òbviament, a la droga»

Caritat Humana és Jair Domínguez. I Jair Domínguez és… Jair Domínguez. Alumne poc aplicat d'Història de l'Art i Belles Arts a la UB. Hiperactiu. Guionista de programes top com Buenafuente, Polònia, Crackòvia i Minoria absoluta. Daltònic confés. Provocador. Autor de les novel·les Hawaii Meteor, Segui vora el foc i Perímetre. També dels assajos 99 coses que hem d'aniquilar si volem ser independents i 99 personatges que has de conèixer per entendre el món. Responsable, en part, d'"El Chiki Chiki" de Chiquilicuatre, la broma que se'n va anar de les mans, i va acabar pixant-se damunt d'Eurovisión. Periodista. Enfant terrible del programa de ràdio "La Segona Hora" de RAC1, que abans s'havia dit “El rosari de l'Aurora" a Ona Catalana. Heroi dels fans de Forocoches, de Pawn Gang i de Kinder Malo. Professor d'escriptura creativa. Col·laborador de revistes modernes com Time Out, Esguard i Vice. Investigat per l'Audiència Nacional per haver tacat amb salsa de remolatxa uns ninots en un programa de la televisió pública catalana. Pare. Veí de Vilafant. Compositor, lletrista, cantant i guitarra de Caritat Humana. I, sense cap mena de dubte, l'únic ser humà del món mundial suficientment boig com per trobar temps per dedicar a tot plegat.

Comença a tocar la guitarra i funda el seu primer grup –tot la mateixa setmana– el gener del 1996. A la maqueta d'aquell grup insensat, Poder Roig, ja s'hi apreciava el seu gust per les lletres delirants i les melodies enganxoses. Amb aquella barreja de Green Day i Pere Ubu van ser finalistes de la primera edició del Sona 9, el 2001 i, aquell mateix any, fan de teloners dels Sopa de Cabra al Palau de Fires de Girona. Gairebé vint anys més tard i després de militar com a baixista, guitarrista i activista a diverses formacions, decideix apostar fermament per un projecte propi: Caritat Humana. Ens explica cançó per cançó el seu flamant disc M'agrada lo blanc.

  • imatge de control 1per1

1. 'Amb un martell'
Un dia, mentre muntàvem un moble d'Ikea, la meva dona va dir que tot es pot arreglar amb un martell. No ho deia metafòricament, però la frase em va semblar molt potent. És segurament la cançó més rockera del disc –rock guarro, sense artificis ni mandangues. La vaig gravar tota amb una Melody Maker del 65, un autèntic trasto punk.

2. 'M'agrada lo blanc'
M'agraden les metàfores a l'hora de parlar de droga, però en aquesta cançó volia que quedés clar en tot moment de què es parla. Vivim en una societat controlada per ionquis: addictes al poder, a la feina i, òbviament, a la droga. No trigarem gaire a tenir un cocaïnòman de president del govern –si no és que l'hem tingut ja.

3. 'La dona d'en Freezer'
Sóc molt fan dels pioners del rock com el Jimmy Jones i el Jackie Wilson i volia fer una cançó que haguessin pogut cantar ells, amb els acords més típics del món però amb una lletra contemporània. Parlar de Bola de Drac ja comença a estar molt sobat, per això vaig inventar-me un personatge que no apareix mai. Rares vegades es parla de les dones dels dolents, però bé que han d'existir, no?

4. 'La furgoneta de l'Oleguer'
Parteix d'un riff bluesy que va a petar a una tornada molt pop, molt feliç, que em sembla perfecta per parlar de terrorisme i iconoclàstia. Adoro l'Oleguer Presas. Em sembla el futbolista més outsider de tots els temps. El veia jugar i sortir dels entrenaments i donava la impressió que se'n pixava de tot. He coincidit amb ell algunes vegades i és un tio estupendo, una bellíssima persona. El que tothom recorda és aquella furgoneta que duia. Me l'imagino entrant al pàrquing del Bernabéu i esclafant el Lamborghini de Cristiano Ronaldo. Seria un acte de poesia pura.

5. 'Gordes d'arreu del món'
El missatge va més enllà de denunciar la gordofòbia i l'anorèxia. Hi ha un missatge crític contra la protagonista de la cançó, l'animadora, perquè ella es pensa que pot seguir-ho sent, però amb 120 quilos no és possible. No fem cap favor a la gent que té un problema negant el problema. No pots dir a un tio sense cames que és igual que un altre que sí té cames, perquè no ho és. No pot córrer els cent metres llisos als jocs olímpics. El millor que podem fer és acceptar-ho. El missatge de la cançó és que quan acceptes les teves limitacions tot va a millor.

6. 'Tortugues'
És una cançó optimista que parla de mirar a la mort a la cara, sense tenir-li por. La frase "no cal tenir pressa quan saps el lloc on vas" li vaig sentir al David Fernández de la CUP quan preparàvem l'espot de campanya per a les eleccions del 27-S. La cançó no parla sobre política però sí sobre una manera de fer les coses: amb calma, sense presses, encara que els dolents ens empaitin.

7. 'La iaia'
La història al darrere és que venerar la gent gran només pel fet de ser gran és una fal·làcia. Vivim en un país de iaios, iaies i padrines. Tenim una societat que s'ha construït en base al que volien les iaies: la televisió que volien, la política que volien, el teatre que volien, etcètera. Per canviar el país, necessitem aniquilar les àvies.

8. 'Balleu, fills de puta'
No us passa que veieu la gent ballar “Despacito" i els voldríeu matar a tots? No cal ser extremista. Jo m'estimo més que ballin fins a rebentar. M'imaginava una brigada de policies que en comptes de engarjolar persones, les obliguen a ballar fins la mort. La primera versió que vaig gravar era només amb clavinet i veu. Per sort, en Robert Molina, el baixista, va inventar-se aquesta línia de baix fabulosa. Podria haver fet una cançó ballable, però vaig optar per tot el contrari: fer un tema amb una cadència molt pesada, que fes molt difícil ballar-la. Però no deixa de ser un ritme 4/4 que es pot ballar perfectament. Ja veieu que sóc un home ple de contradiccions.

09. 'Foc al tribunal'
Volia escriure la cançó més feliç del món amb la tornada més enganxosa possible, però dient una salvatjada. Volia que els nens la cantessin. Quan veig els meus fills i els seus companys de classe cantant “foc al tribunal" no puc evitar riure. Sincerament, espero que si algú cala foc a algun tribunal ho faci amb aquesta cançó de fons.

10. 'Mentre hi hagi cervesa'
Podria ser l'himne d'una agrupació escolta o de la germandat internacional de borratxos –si és que existeix tal cosa. La vaig composar pensant que seria només una cançó amb guitarra acústica i harmonia a tres veus, però quan entres a l'estudi és inevitable començar a posar-hi pistes i més pistes. La lletra no té més misteri: dóna-li cervesa a la gent i s'acaben les queixes. Panem et circenses reduït a la mínima expressió.

  • imatge de control 1per1

Més informació: 

A

També et pot interessar