Jump to navigation
Molt bé, era per la tarda, una cosa molt festiva, la gent estava fent picnics, estava tot ple de famílies, i hi havia una gran part de la colònia catalana d'allà. Molt xulo. El millor va ser després del ‘bolo’, que vam parlar amb la gent que havia vingut, d'on venien i quines eren les seves històries.
Un fan nostre de l'època del MySpace, que de fet és el primer fan que vam tenir de Nova York, ens veia en concert per primera vegada. Va ser xulo perquè els fans que fa anys que ens segueixen de manera virtual, ens van veure en directe per primer cop. I hi ha altres històries molt xules també. Hi ha un noi, un amic nostre, que va començar a seguir-nos des dels primers discs, que venia als concerts quan tocàvem per Osona, Torelló, Vic, i fa un temps se'n va anar cap allà. Aleshores ens retrobàvem de nou. Està ple d'històries molt especials...
Molt, la veritat és que molt. I sobretot ens va sorprendre perquè va venir molta gent, hi havia cap a dues mil persones. Estar allà a Nova York i que et vinguin dues mil persones... Està clar que era un concert gratuït i amb una certa tradició a la ciutat, però igualment l'experiència s'ho va valer. També és el fet d'estar en una cultura a la que els agrada molt veure música en directe i van a veure els grups encara que no els coneguin, ni la banda, ni l'origen, ni la història... Van a veure què hi troben.
Està sent intens tot plegat, perquè dos dies abans d'això havíem estat a Barcelona, tocant al Pròxims, i també va ser molt guai, perquè la gent estava molt motivada. Dóna la sensació que el nou disc està agradant i la gent ja se'l té bastant conegut.
Sí, és possible. Sí que és cert que ens hem desempallegat d'una tendència que teníem en la producció dels àlbums que consistia en crear capes sonores i atmosferes, treballar més amb això que no pas en la perfecta identificació de cada instrument. Ara, en canvi, amb aquest disc sí que ho hem fet. Hem treballat per a què el so de cada instrument fos molt clar, molt nítid, i gairebé que hi hagués silenci entre els instruments, que es notés l'espai. Llavors és més fàcil de llegir i dóna un toc més optimista a tot, sí.
Bé, això depèn bastant de la persona que ens escolta, a partir de quin moment ho ha fet.
Nosaltres des de dintre sempre hem notat que hem anat creixent, paulatinament, molt a poc a poc. Cada dia, cada concert ha estat clau. Hi ha gent que dirà que vam créixer des que vam començar a cantar les cançons en català. Altres que diran, “Doncs no, va ser a partir del moment que van anar als estudis Paco Loco, que van començar a tenir un so especial”... I hi ha molta altra gent que diu això, que “Ordre i Aventura” és el millor disc.
Molt poc, molt poc. Sí que havíem vingut, però... Havíem tocat a un pub, a Figueres... fa molts i molts anys, era un bar molt petit, com irlandès o així...
Sí! Aquest! Aquest va ser el primer lloc on vam tocar de l'Alt Empordà. De fet, cada lloc, cada ciutat, té la seva història. A València, per exemple, sí que està clar que va ser “Ordre i aventura”. Vam anar a presentar-lo tres o quatre vegades i notàvem com anava creixent el públic... Dos anys després, quan vam estrenar “L'amor feliç”, ja vam fer-ho a l'auditori.
Sí, entre d'altres coses perquè el format amb el que tocarem allà ara fa dies que no el fem. Vam començar la gira fent concerts pràcticament només a teatres, però després hem tocat més a festivals. Llavors, és clar, són dos tipus de repertori, aquest i el de festa major, són diferents. Crec que ara ja estem en un moment que tenim una certa seguretat sobre el repertori, ja estem en “velocidad de crucero” que es diu, i tenim els temes molt interioritzats. El concert de divendres és un tipus de ‘bolo’ amb la gent asseguda, en un entorn molt xulo, i això ens permetrà recuperar temes que estàvem fent als teatres i que ara últimament no havíem fet massa.
Sí, en certa manera sí, però sense sacrificar la part festiva. Al cap i a la fi no deixa de ser una nit d'estiu al Mediterrani i la gent vindrà ben predisposada. Volem agafar aquesta part més íntima, més acústica, que és la que fèiem als teatres, i crec que això serà la part especial, perquè combinarem les dues facetes que més hem explotat en el directe últimament: la festiva, de festa major i nit d'estiu, i l'altra, més relaxada, més sensual. Més poètica segurament també, d'aquells concerts per fixar-te en les lletres, i amb un altre toc. Vindrà la violinista, vindrà el trompetista, quasi que hi haurà moments que podrem recitar, però també rascarem la guitarra.
Jo crec que el que ens agrada és tocar. És el que ens posa ‘caxondos’ i el que volem fer sempre. El que hem après al llarg dels anys és a identificar les condicions de cada ‘bolo’, intentar posar-se en la mateixa sintonia que el públic. És una cosa que costa, però has de sincronitzar-te amb la gent, és la teva feina; com a músic és el que has d'intentar. S’ha de saber preparar un repertori i una disposició anímica per a què l'acte de comunicació sigui el millor possible. És el que vas aprenent.
Sí, totalment. En un moment de la teva carrera és ideal consolidar un repertori i aprendre a establir-ne un de bàsic, que sigui el central de la gira, i a partir del qual ja aniràs fent els canvis. Amb “Ordre i aventura” vam establir una corda dramàtica pel repertori que vam veure que funcionava molt bé. El públic entrava dins el ‘bolo’ a partir de la quarta cançó o una cosa així, i sabies com fer-ho: ara en toquem una de forta, ara una de més sensual, ara toca una més divertida... Aquesta combinació és la que vam aprendre a fer a partir de mirar les reaccions de la gent, de veure si la gent estava connectada o marxava a prendre una cervesa. Primer va ser això, establir un repertori bàsic, central, per després transmutar-lo, i jo crec que avui dia ja hem fet el pas següent, que és adaptar-nos a cada sala, a cada condició, a cada moment. Ara a l'Arenal Sound, per exemple, és en pla ‘guarro’, serà un munt de gent que et fan un cas relatiu perquè estan allà per passar-s'ho bé més que per la música.
Sí, és clar, a vegades com més tard, més costa encertar el repertori. De cada concert n'aprens.
Bé, jo crec que si tu ets un promotor i vols muntar un concert, i per tant hi vols guanyar calers. Has de conèixer molt el lloc on fas el ‘bolo’ i saber exactament què és el que la gent vol, per quins grups està disposada a pagar els diners d'una entrada. No es pot exigir a un promotor que sigui exquisit amb els seus gustos i tan obert de mires, perquè en definitiva és una persona que arrisca els seus diners. Ha de muntar un escenari en un espai, ha de contractar les bandes, contractar les barres per treure'n algun benefici i bé... És un risc.
És possible que molts d'aquests festivals juguin amb cartes segures per garantir que vendran entrades. Si vols fer un festival amb bandes molt joves, que encara no tenen el seu públic, pots muntar un tipus de festival, però... guanyar-hi calers, no en guanyaràs masses. Per això, alguns promotors no se la juguen. Aposten pels grups que sonen més i pels que fan més estiu, i asseguren el tret.
En canvi, hi ha festivals com el PopArb, que potser sí que aposten més per bandes emergents, que combinen les dues coses i et permeten descobrir nous noms de l'esfera musical catalana i alhora gaudir dels que ja t'agraden. Això depèn de cada promotor i de moltes, moltes altres coses. Però vaja, que el més xulo és que s'intenti promoure la música en directe... I alhora és una cosa molt difícil, perquè som un país que no estem massa acostumats a consumir-ne.
Sí, ha ajudat a que hi hagi molts més grups; el que falta és que hi hagi molt més públic. Que n'hi ha molt, eh? Però, per exemple, si ens comparem amb França, encara n'hi ha poc aquí.
Això depèn de cada persona. Ara tenim unes possibilitats que ens permeten escoltar molts tipus de música, definir un gust. I això és el més important, conèixer la música, a base d'anar a concerts, a festivals estranys... I és com tot, com més hores hi dediquis, més sofisticat serà el teu gust, i al final acabaràs anant a concerts que es basin en això, en el teu propi criteri. És llei de vida.
Ostres... N'hi ha molts! No sé que dir-te... Quan era petit els meus pares llogaven una casa a Palafrugell i tinc molts records de la caseta aquella. També havíem anat bastant a Begur... Hi ha llocs que m'he passat anys sense anar-hi i ara de gran hi he tornat. Torroella de Montgrí m'agrada moltíssim, hem estat a punt d'agafar-nos una casa a l'estiu alguna vegada. Figueres, sobretot la Rambla, també m'agrada. Per allà hi he treballat anys, un dels meus primers treballs cutres va ser comptar cotxes a la frontera. De fet, la meva primera feina remunerada va ser aquesta, anar els estius allà, entre La Jonquera i Portbou, i em dedicava a això, a comptar cotxes a la frontera i a estar a la porta catalana fent enquestes. Em conec bastant aquella zona: Capmany, Portbou, Llançà... A Bàscara també hi anem bastant amb la meva dona i els meus fills, que hi ha una casa rural que ens agrada molt.
No, la veritat és que no, hi ha molts llocs. Tot l'Empordà es collonut!
El Top 5 de David Carabén!
