Jump to navigation
El llargmetratge és una idea original de la plataforma i ha estat realitzat pels càmeres Erik Estany i Marc Planas, Ferran Company a l'àudio, la fotografia fixa i grafisme de Carles Palacio i les entrevistes de Marta Bosch, Sílvia Rispau i Mostafà Shaimi. "Les veus de l'altra banda es van expressar en una sentència i, també, als mitjans de comunicació durant molt de temps. Ells, en canvi, han estat molt poc entrevistats, no han parlat. No han pogut passar comptes, no han pogut transmetre la seva història públicament", explica Marta Bosch. Per això, aquest treball - el primer que tracta de forma exhaustiva el cas- se centra en les seves històries, per donar-los veu i per parlar de temes tan actuals com el racisme, el terrorisme o la islamofòbia. Està previst que el pròxim mes d'octubre s'estreni el documental.
Com comença el Cas Dixan?El 23 de gener del 2003 es produeix la detenció de 24 persones estrangeres, sobretot, de Marroc i d'Algèria, com a suposades persones implicades en qüestions de terrorisme islamista i Al-Qaida. Aquestes detencions les utilitza l'Aznar i el mateix Collin Powell per justificar el perill real que hi ha a Europa i, també, la intervenció a Iraq. L'endemà surten unes portades als diaris molt pomposes amb pistoles que han estat falsejades i amb titulars grandiloqüents. Hores després, aquesta macrooperació de 24 persones queda reduïda a 16, i aquestes 16 dos mesos després queden en llibertat. Aquest fet coincideix amb la nit del 20 de març, que és la mateixa nit que comença la intervenció militar. El nyap és tan gran que la mateixa nit de l'atac aquestes persones queden en llibertat a Madrid. Sembla un final feliç d'aquesta situació. Pel mig, hi ha hagut totes les grans mobilitzacions contra la guerra d'Iraq arreu del món, que han estat molt bèsties, que han arribat, també, a Barcelona i Girona. Allà, es comença a reivindicar la llibertat d'aquesta gent i es denuncia el nyam jurídic i policial que és.
Però no s'acaba aquí.10 dies després, a Banyoles, es fa un acte súper gran al Teatre Municipal, en què hi ha implicades pràcticament totes les entitats de la ciutat. Sembla un final tancat i feliç, i mesos després, el setembre, el cas queda arxivat de forma provisional. En aquest període s'inicien les denúncies contra Acebes i Aznar. El cas es torna a reobrir per un informe de l'FBI que queda totalment desqualificat. Es torna a embolicar la troca el 2004. En el context dels atemptats de Madrid, Baltasar Garzón agafa aquest cas de forma provisional i empresona quatre d'aquestes persones, que posteriorment seran sis, amb els mateixos arguments inculpatoris que van servir a Polanco per deixar-los en llibertat. Es fa en aquest context. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però en aquell moment, la societat necessita caps de turc.
És tan bèstia la situació que, el mateix mes de març, Polanco fa unes declaracions dient que posava la mà al foc per aquesta gent, per la seva innocència, i que s'estava fent a aquesta gent el que feien els romans quan llançaven els cristians als lleons. Recordem que és jutge de l'Audiència Nacional i no és massa habitual que es facin unes declaracions públiques tan contundents. Però no serveix de res. Són empresonats. Aquí, el cas inicia una espiral de silenci, de complexitat judicial. En aquell moment, molta gent pensava que estaven en llibertat, que el cas s'havia tancat després de la intervenció d'Iraq. Però no, hi havia sis persones que complien presó condicional i que després van a judici el mes d'octubre del 2006. La gent de la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines no deixa de lluitar per reivindicar la seva innocència, per reclamar l'acostament entre els presos, perquè estan repartits a diferents ciutats d'arreu d'Espanya. No s'acaba d'aconseguir. Hi ha moltes converses amb diputats d'esquerra i PSC a Madrid per intentar millorar les condicions d'aquesta gent.
Què passa al judici del 2006?Després del judici, hi ha portades molt contundents d'El Punt i altres mitjans dient que fracassa l'acusació, perquè no hi ha cap tipus de prova contra aquesta gent. Hi ha fins i tot un químic de la Universitat de Barcelona que declara pel tema de les suposades substàncies perilloses i tira pel terra qualsevol de les proves en aquest sentit. L'argument queda desprestigiat. Hi ha una sensació general que el judici ha anat molt bé perquè no hi ha proves inculpatòries. Llavors, el febrer del 2007, hi ha una sentència de l'Audiència Nacional que els condemna, curiosament – això ho explicaria molt millor en Benet o qualsevol jurista- amb una sentència que no està basada en les proves o el que es va argumentar allà, sinó en el passat d'aquesta gent i amb subterfugis estranys en relació amb l'11-M. És una sentència de mínims, perquè els condemnen a 14 anys, que el Suprem redueix a set. Menys no et poden condemnar per temes de terrorisme. El missatge és: "no podem deixar-los lliures després de tota la història que hem muntat. Si queden absolts, hi haurà un bon sarau". Cinc persones compleixen condemnes, molts d'ells ja fa un temps que estan amb presó preventiva, i comencen a sortir el 2011-2012. Llavors, un cop fora, són expulsats a Algèria. La gent de la Plataforma va lluitar perquè alguns d'ells poguessin arreglar la situació aquí, però no ho van aconseguir. Per tant, hi ha una doble condemna.
13 anys més tard, decidiu fer-ne un documental.Això va començar a finals de desembre del 2014. La idea sempre ha estat a la nostra ment. No hi ha cap material que reculli de forma exhaustiva tot aquest cas. La gestació del documental coincideix amb l'operació Pandora i altres casos de detencions a suposats terroristes islamistes. Estem parlant d'unes dinàmiques que no es produïen des del 2009 i que semblava que ja no existien. Aquesta situació fa que el 2014 diem: "aquest projecte l'hauríem de recuperar, no només per parlar de l'Operació Dixan, que ja té molt valor, sinó per poder entendre operacions que s'estan produint ara i que, amb matisos, repeteixen el mateix patró". Ara, aquell cas del 2003 serveix per explicar moltes coses del present. Volem tractar temes com el racisme, el terrorisme, la llei d'estrangeria, la creació d'un enemic comú amb rostre àrab i musulmà... Construir tot aquest discurs que il·lustra un moment actual molt bèstia. El 2001 es comença a gestar un enemic que arriba fins avui al món Occidental. El documental, precisament, intentarà reflectir aquesta construcció a partir del punt de vista d'ells, de les víctimes del cas Dixan.
Arriba en un moment extremadament sensible, amb la crisi dels refugiats i els atemptats terroristes de París i Brussel·les. Us esperàveu trobar-vos amb aquest panorama just quan iniciàveu el Verkami?No. De fet, ens va espantar una mica. No ens equivocàvem quan dèiem el 2014 que el documental ens ajudaria a entendre la situació actual, però sí que tens la sensació d'haver engegat màquines en un moment en què tot això es comença a reactivar amb força. Els atemptats de París arriben poc abans que engeguéssim el Verkami. Vam tenir por de veure'ns involucrats en debats sobre coses que no volem barrejar. No legitimem cap tipus de violència. La societat és prou madura per tenir aquest tipus de debats? Podríem parlar de moltes coses, però estem preparats? El discurs de François Hollande d'aquell moment ens hauria d'espantar, dient que traurà la nacionalitat a persones immigrants de segona o tercera generació. Quan seran francesos aquesta gent? El discurs dels valors de la república francesa contraposats a una suposada barbàrie. Això és una gran mentida. Barbàrie també és l'operació Dixan, barbàrie és no respectar la presumpció d'innocència, els drets i la llibertat individual d'una gent que està empresonada per ser caps de turcs. Això no és barbàrie, oi? Això és llibertat, fraternitat i igualtat. És un debat fals, esbiaixat. Aquest documental vol ser un debat i vol evidenciar que s'està fent colar gat per llebre.
Us heu topat amb crítiques?Per ara no. Hi ha gent que pot qüestionar la innocència d'aquesta gent, però no ens ha passat.
Comentaves que és del punt de vista dels condemnats.La discussió sobre quin tipus de reportatge havíem de fer va ser prèvia, evidentment. Podríem haver fet un reportatge més tipus, donant veu a l'alcalde de Banyoles, a la Montserrat Tura, etc. Però vam decidir fer un reportatge centrat, sobretot, en ells. L'excusa és el retrobament de la gent de la plataforma amb quatre d'aquests joves. A partir d'aquest retrobament, es reconstrueix el cas. Ells han estat molt poc entrevistats, no han parlat. Ells no han pogut passar comptes, no han pogut transmetre la seva història públicament. Crèiem que tenia molta força el que ells analitzessin la islamofòbia i la construcció de l'enemic, que poguessin expressar com havien viscut tot això. Que no fos el típic expert, que és súper important que hi sigui perquè doni eines. Però aquests experts ja els tenim, els hem escoltat. A ells, no.
Amb què us vàreu trobar?Quan vam fer la primera trucada a aquella gent, teníem dubtes, pensàvem que podrien dir-nos que volien passar pàgina i no volien remenar el passat. I tot el contrari, ens vam trobar amb una resposta molt positiva. Un cop allà, ens vam trobar amb gent que tenia ganes de passar comptes, d'expressar-se, de tenir veu. Els van estroncar la llibertat, la seva història, però parlen sense rancor, sense amargor. Han estat capaços de reproduir aquella situació, d'admetre que va ser així i de fer una anàlisi molt potent de tot allò, dels anys que van passar a la presó. Molts d'ells van venir aquí fugint de la violència de la guerra civil d'Algèria, i els veus que han experimentat un procés de politització, de presa de consciència de la solidaritat que hi va haver. La gent de la plataforma i els advocats són pràcticament els únics que els anaven a visitar a la presó. Aquesta solidaritat que van rebre la tenen molt viva. Ells tenen una imatge tendra i edulcorada de la mobilització que hi va haver a Girona i Banyoles després que sortissin en llibertat. En parlen des d'aquesta perspectiva, des d'una visió molt madura i sense dicotomies. Si podem entendre que la islamofòbia existeix, ells són capaços d'analitzar el perquè i veure els matisos. Allò suposava remoure una història molt dura i ells van ser molt agraïts.
Us fa por que es critiqui, precisament, el fet que no hagin sortit altres veus al documental?És possible. Està pensat. Les veus de l'altra banda es van expressar en una sentència, als mitjans de comunicació durant molt de temps. Hi havia un discurs unívoc i ells el van capitalitzar. L'anàlisi sobre aquest cas està feta. Nosaltres partim de la base que aquestes persones són innocents, si no, no es faria d'aquesta manera. No anem a demostrar la seva innocència, no ens cal, expliquem tot el que ens pot ajudar a entendre el món en què vivim i les operacions judicials i policials d'aquest tipus.
És un tancament també per a la plataforma?És un tancament i inici. És tancament del cas i l'enllaç amb el present. Els de la plataforma es van sentir molts sols, i ells mateixos ho comenten. Per ells, és la crònica d'un fracàs, no s'esperaven una sentència condemnatòria. Aquella gent innocent amb qui havien fet tants vincles, no només no seran indemnitzats sinó que, després, seran expulsats a Algèria. Obrir aquest meló també era dur. Els va remoure moltes emocions. Però estem molt contents d'haver-ho fet.
Fotografia de Carles Palacio. Documentació del rodatge de 'Dixan'.
