Blogs:

La Belle Dormant, d'Ado Arrieta

13/04/2017

Un regne de fades

Fa unes setmanes vaig tenir un dia d'aquells que es queden gravats i que són com una petita revelació interior, un dia esplèndid per molts motius diferents, relacionats sobretot amb dormir. Vaig començar despertant-me en un poble perdut per les muntanyes, prop de la Seu d'Urgell, i vaig seguir amb un bon esmorzar casolà. Com que el que estava fent era gaudir de les meves últimes hores de vacances, vaig tornar-me a adormir, aquest cop amb les finestres ben obertes per poder sentir el paisatge amb l'oïda i el tacte. Aquella magnífica hora extra de son em va submergir en un món de somnis d'aquells que semblen tan i tan reals i que comencen ben bé al mateix lloc on t'adorms. Encara no sabria dir quan es va acabar el somni, potser quan em trobava de tornada a la meva estimada ciutat i vaig tornar a encendre les dades del meu mòbil, comprovant que la vida seguia igual, com si el temps s'hagués estancat. El Facebook ensenyava les mateixes històries, fotos, crítiques i missatges de cada dia, excepte un: l'Imma Merino demanava no faltar a un esdeveniment del Cinema Truffaut aquell mateix vespre. És clar que no me n'hauria de perdre mai cap, de recomanació de les seves, però crec que a vegades hi ha alguna espècie d'instint que em posseeix i sé i entenc que en aquell en concret no puc pas faltar-hi. Va ser el cas d'aquell meravellós dia que ja duia amb mi, que coincidia amb la preestrena de La Belle Dormant del director espanyol, francès d'adopció, Ado Arrieta.

Us imagineu que per culpa -o gràcies a- un encanteri quedéssim adormits durant tres cent anys i despertéssim al segle XXIV? Quina curiositat! Què s'hauria fet amb tot aquest temps? Quantes altres virgueries tecnològiques s'haurien implantat i formarien part de la normalitat de la gent del carrer? I dins els laboratoris, quines n'estarien duent de cap? El planeta encara es mantindria sencer? Els humans seríem humans, encara? No sé què trobaríem, però no crec que ens costés massa de creure perquè segurament les sèries i pel·lícules d'ara ja ens ho estan anunciant i, per molt que ho pensem com a ciència-ficció, no seria tant estrany que acabés existint de veritat. Però què passaria si, en lloc d'anar cap endavant, anéssim cap enrere, quan la màgia era molt més present i formava part de les creences de la gent del carrer? Ens la creiem la màgia de les fades, els encanteris i les malediccions? Fa un temps que la màgia, aquella que llegíem a les històries de quan érem petits, s'ha amagat. Ado Arrieta, conscient d'això, ha dedicat temps a buscar i treure la màgia del seu amagatall i mostrar-nos-la amb aquesta delícia de pel·lícula, que es va deixar veure al Truffaut dues vegades. Durant la primera sessió, la més especial, va comptar amb la presència del mateix director que ens va delitar, sobretot, amb el seu especial somriure.

No és necessari que expliqui la trama de la pel·lícula, perquè em sembla que quasi tothom coneix la versió dels germans Grimm o de Disney. Potser em falla la memòria, però de totes les versions que havia llegit o vist de petita, cap donava massa importància a què passava després que es desfés l'encanteri, un cop ja havien passat cent anys. La història normalment focalitzava més en el rescat de la princesa -les proeses del príncep per travessar la natura salvatge que envoltava el regnat- i en el petó màgic final. La pel·lícula d'Arrieta és totalment fidel a les versions esmentades però l'ambientació és especialment important: un cop el poble de Kentz es desperta, és l'any 2000. El príncep Egon de Litònia, Niels Schneider, és dels personatges més ben encertats de tots, perquè té una cara de príncep que no se la treu de sobre, per molt que toqui la bateria i voli en helicòpter, i és dels pocs que creu fermament en la història de l'adormiment del poble sencer de Kentz, a diferència del seu pare,  el Rei de Litònia, interpretat per Serge Bozon, que està fart del seu fill i la dèria amb aquesta llegenda. La figura del pare és essencial, perquè ens ensenya, precisament, com un món de màgia, en ple segle XXI, sembla impossible, encara que ens trobem envoltats dels invents tecnològics més avançats. Contra la voluntat i les creences del Rei de Litònia, el Príncep Egon serà el que començarà l'aventura per trobar i despertar la princesa Rosemunde, interpretada per Tatiana Verstraeten, ajudat per mentors i una fada molt especial, la fada Gwendoline, que adopta el personatge de Maggie Jenkins per camuflar-se en la contemporaneïtat; seductora i màgica tota ella: la brillant Agathe Bonitzer, una fada que enamora molt més que la princesa (i em sembla que uns quants vam coincidir que per uns moments, el príncep pensa el mateix).

La fada Gwendoline

No podem oblidar el gran paper que interpreta Ingrid Caven, la fada dolenta, culpable de l'encanteri que adormirà tot el regne de Kentz, amb una interpretació brillant. Un dels moments més especials i bonics de la pel·lícula és el d'abans del petó, quan el príncep comprova que, efectivament, Kentz s'ha congelat en un son profund. El veiem com es mou pel regne passejant-se i observant el que avui dia anomenaríem un Mannequin Challenge. No només les persones resten immòbils sinó que els núvols, les granotes, les teranyines i qualsevol altre moviment és inexistent. El petó també és ben bonic: natural, sense llums divines que envolten el cos de la bella dorment i el príncep, tal com es fa un petó entre dues persones enamorades. I la poesia congelada es desperta de l'encanteri i tot comença a bellugar-se de nou; la gent reprèn la tasca que estava fent cent anys enrere sense adonar-se que ha passat tant de temps. La tecnologia i la màgia es barregen en el moment que el príncep interactua amb la princesa i la seva família: helicòpters, fades, un mòbil i un encanteri finalment acabat. Acabem amb el príncep, i la princesa de cent quinze anys, no pas ballant el famós ballet de Tchaikovsky -tot i que la mítica cançó apareix en un moment del film- sinó a un ritme ben contemporani.

Pocs moments abans que el regne de Kentz desperti.

Què va passar després de la presentació i abans del torn de preguntes amb el director? Encara no ho sé. Van passar cent anys? Ens vam despertar tots en un món estrany i vam continuar les nostres vides sense ser massa conscients que havia passat molt de temps? Va ser el somni de mig matí? Va ser com fer relaxació després de ioga, que no saps si dorms, si levites, ni quanta estona fa que has tancat els ulls. Imma Merino Albert Serra van encetar un torn de preguntes i reflexions tot envoltant a Ado que no deixava de somriure. Els tenia tan a prop meu que em semblaven gegants, potser resulta que encara estava somiant. Vaig quedar-me força embadalida amb la figura del director, que no es cansava de destacar que vol que li diguin Ado i no pas Adolfo, mentre escoltava les preguntes que li arribaven del públic i els comentaris de l'apassionada Merino i el cèlebre i excèntric Albert Serra -Avui teniu la sort de tenir-nos a l'Adolfo Arrieta i a mi mateix junts, aquí, els dos únics directors espanyols que fem bon cine-. Jo observava l'Ado. Hados. Fatum. El meu destí em va portar fins a ell. No xerrava pas massa, no semblava que hagués de dir massa res, el seu somriure era suficient, tot i que ens va explicar algunes anècdotes del film: un rodatge curt, una granota lesionada, l'enamorament fora de càmeres del príncep i la princesa, la Bretanya, les fades, la màgia. Ens deia que ni ell sabia com s'havia fet el film, semblava que haguessin estat tots submergits en un encanteri profund. Jo crec que l'Ado és una fada i no se n'ha pogut estar: ha tret la vareta i ha ensenyat alguns dels seus poders amb aquesta magnífica Belle Dormant. I ja sabeu, mentre es continuïn explicant aquestes històries amb una poesia com la d'Arrieta, el conte no s'ha acabat.

 


Ado Arrieta
 
 
 
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Etiquetes