Abaixar el volum?

09/11/2016

Són les nou del vespre d’un dissabte a un restaurant de comarca. Un d’aquells amb estelada, bandera del barça i cadires de vímet. I mestressa de vímet, fins i tot. Afina la guitarra. Una parella se somriu mútuament en silenci. A la mà dreta una copa de vi i l’esquerra la mà de l’altre. Fins aquí tot bé. El fill del matrimoni del costat, però, ha decidit que no li agrada el cuscús empordanès i que estarà millor a terra que al seu plat. Crida que ‘li fa bola’ mentre empegunta el metre quadrat que l’envolta amb la salsitxa que li ha acostat la mare perquè no els emprenyi més. Avui no serà una nit fàcil. Un grup d’adolescents entra en tromba al restaurant demanant birres i mirant-se estranyat el músic que remena algun cable que al local anava bé però que ara fa el soroll que faria el tupè de Donald Trump si fos viu. No, resulta que no fan el Barça. Els adolescents marxen esfereïts. El músic se sumaria a l’estampida però necessita els 30 euros per posar benzina, tornar a casa i comprar unes pues. Tot està preparat per començar quan arriba un grupet de senyores que vol celebrar l’aniversari de la més cridanera de totes. Va borratxa. El músic l’enveja però té temps per pensar quina cançó tocarà quan irremeiablement se li acosti la més festiva a demanar l’aniversari feliç. Comença el concert. El paio és una mena de Ryan Adams gordu però amb una veu finíssima i calb com un monjo del Nepal, però sense voler-ho. Un plat es trenca a la cuina i el cuiner surt demanant a crits una escombra, un descans i un tret al cap. Sonen uns arpegis que s’apaguen quan algú reclama una nova ronda de cervesa. Això ha passat justament en el moment en què el cantant feia un gall terrible a la tornada de la cançó. Pensa que ja li va bé que la gent xerri. Dringuen les copes, els nouvinguts passen per davant del músic sense adonar-se de la seva existència. Ell vol comentar la meravellosa cascada d’emocions que li provocà la següent cançó quan la va escriure. No l’escolta ningú. Al principi creia que una iaia de la primera fila estava emocionada amb el seu falset de Barry Gibb, però analitzada amb més atenció són cataractes. La dona ni se l’escolta. El xivarri va in crescendo i decideix que pot apujar una mica el volum general. De totes maneres només és la seva veu amb una guitarra acústica d’acompanyament. Ha pensat a dir alguna cosa, a veure si la gent baixa una mica el volum, però li fa vergonya. De totes maneres ha d’acceptar que la gent ha anat allà a sopar i se l’han trobat a ell de passada. Algú a les taules més properes ha demanat la presència de la cambrera. Fan una buti abans de sortir de farra. Ell ja se n’havia adonat que el miraven força interessats. Fins i tot els havia dedicat algun somriure. La cambrera escolta el client mentre mira el músic. Mentre ell acaba una fantàstica i, sobretot, delicada versió del ‘There will be a light’ d’en Ben Harper i els Blind Boys of Alabama, la noia se li acosta. Somia que els clients li volen demanar una versió poc coneguda d’algun cantautor folk islandès. La cambrera li fa un gest perquè apropi l’orella:

-Em diuen si podries cantar una mica més fluixet...

Fa que sí amb el cap. Fa veure que toca alguna cosa a la taula de so. Segueix igual fins el final.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Etiquetes