Hell or High Water (2016)

Sovint quan es parla d’una pel·lícula, s’obvia un dels personatges més importants de la mateixa: l’escenari. L’habitació parla de qui l’habita. La ciutat de l’humor i quotidianitat de qui la caminen. A Hell or High Water (que vindria a ser “a l’infern o amb l’aigua al coll”, tot i que el títol en espanyol Comanchería també se li escau, implicant el mateix sentit) el paisatge imperant és el de les antigues praderes d’aquell món western tan estrany i fascinant on la gent es disparava entre sí mentre la Costa Est i Europa es plantejava —falsament— en l’imaginari popular com un lloc modern, d’edificis alts, d’art i filosofia. Però la cosa és que ja estem a la segona meitat de la segona dècada del segle XXI. Aquelles praderes d’aventures, natura i violència es veuen ara infestades per màquines que extrauen el petroli de la terra i carreteres que ho travessen tot acompanyades de cartells gegants que anuncien ofertes bancàries i immobiliàries. A les poblacions, seques i amb la meitat de les cases desnonades, vaguen homes vells amb barret de cowboy y una pistola sobre els texans, descendents d’un món que ja no existeix, robat als indis i que ara és robat als seus habitants per part dels bancs.

I en aquesta “profunda” Texas abandonada hi havia dos germans, Toby (Chris Pine) i Tanner (Ben Foster), farts d’aquest sistema, d’aquest món tan “Trump”, de decepció i abandó, que decidiren de manera planificada robar bancs durant una setmana per a rescatar dels bancs el ranxo de la seva difunta mare.

Sense cap èpica possible, sabent que no hi ha triomf possible, es llençaren de cap en un viatge desesperat pel que creien que era just en una terra on els seus habitants simpatitzaven amb la idea de robar als lladres o que bé decidiren posar-se a disparar prenent-se la “justícia” per la seva mà sense esperar a la policia. I un ranger a punt de retirar-se (Jeff Bridges) es prengué aquesta persecució com una cosa personal en la recerca d’un moment gloriós abans de jubilar-se.

Aquesta història, tot i que va passar ahir mentre la mirava, ja és en passat llunyà perquè no és més que un somni truncat més de tots els que agonitzen i han mort en el cadàver del Far West, mirall també de la nostra pròpia sort dins una crisi que sabem que és una estafa i que són els nostres valors, cultura i humanitat les que estan cada cop més danyades.

Però abans d’acabar rebobinem una mica i diem alguna coseta més de Hell or High Water. Si algú no ho sabia, està nominada a 4 Oscars, entre ells el de millor actor secundari per un espectacular com sempre Jeff Bridges. També està nominada a millor pel·lícula. Totes les actuacions són excel·lents. El guió: crítica social, desfragmentació de la família, els bancs, casinos, la violència, el racisme... Hi ha molt de suc sense que res es faci carregós ni un pamflet ideològic de cap tipus. La música: un altre punt fort. David Mackenzie, el seu director, ho sento però de tu no puc dir res ja que no he vist res teu a part d’aquesta i la també molt recomanada Perfect Sense (2011); tampoc sembla que hagis fet de moment res més interessant per a la crítica. Però segur que faràs més coses destacables a partir d’ara; i sinó, Hell or High Water serà un bon llegat i una obligada dins les llistes de cinema de western anti-climàtic, robatoris i road movies sobre criminals als que hem de condemnar moralment però que desitgem que se surtin amb la seva ja que la víctima, els bancs i l’abús d’un sistema corrupte, no ens fa cap pena.