Blogs:

Nocturnal Animals (2016). L’amor visceral, les nívolas i la mort de l’autor

14/03/2017

La literatura moderna neix a principis del segle XX com oposició a la novel·la realista imperant durant la segona meitat del segle XIX. Si el realisme és la narració en tercera persona omniscient, detallada i que rebutja la subjectivitat romàntica, el modernisme reivindica i reviu el subjectivisme trencant amb l’ordre i planificació. La novel·la moderna es concep com una narrativa des de dins, de les entranyes, un deixar-se a anar on el contingut no necessita ser formalment definit i la pròpia forma queda en segon lloc respecte la narrativa.

Fa poc vaig llegir que la literatura moderna va néixer amb Luigi Pirandello, Virginia Woolf i Miguel de Unamuno. Aquestes asseveracions són sempre discutibles, qualsevol llista d’aquest tipus sempre serà criticada per deixar o posar autors de més. Aquests tres noms, no obstant, són indiscutiblement importants i representen molt bé el que significa la narrativa moderna. En concret vull mencionar a Unamuno, a qui tinc més llegit, i el seu concepte de la nívola.

Unamuno va concebre la seva novel·la Niebla com una nívola, en oposició a la novel·la entesa com a objecte literari del realisme. Si la novel·la té una O, d’Objectivitat, la nívola posa accent en la I d’Interior, de subjectivitat. Aquesta, Niebla, va ser escrita per Unamuno al 1907, però no la va publicar fins a 1914 (l’edició definitiva revisada pel mateix autor és de 1934, si no recordo malament). La teoria més sòlida sobre per què va trigar set anys en publicar la que va ser ja en vida la seva obra més famosa i traduïda mundialment és que Unamuno mateix va creure que era massa moderna en el sentit d’avançat pel seu temps. Avui en dia, tot i haver passat més de cent anys, com sol passar amb moltes obres d’avantguarda de principis del segle XX, Niebla segueix sent molt més moderna i nova que la majoria de literatura que es produeix.

Però per què parlo d’això i no de Nocturnal Animals, dirigida pel famós dissenyador de moda Tom Ford? Que ningú pateixi, ja hi arribarem!

Niebla tracta sobre Augusto Pérez i la seva vida tragicòmica, el seu despertar amorós i finalment mort, que s’anuncia en el pròleg escrit per un altre personatge de la obra que Unamuno amenaça i discuteix en el post-pròleg, el qual és acompanyat per un tercer pròleg també escrit per Unamuno a l’edició dels anys 30. Com podem apreciar, els personatges d’Unamuno estan escrits, però són independents i es rebel·len contra el propi autor. De fet el propi Unamuno esdevé un personatge més i la història esdevé una metahistòria de diferents dimensions i contradiccions que tant inspirarien a Borges on Augusto diu que si Unamuno escriu que ell ha de morir, ell com a autor del seu autor farà que ell també mori. L’obra no existeix perquè existeixi l’autor, ve a dir, sinó que l’autor existeix perquè existia abans l’obra! I per un costat tenim que si el personatge és somiat per l’autor, per què l’autor no pot ser somiat per un tercer? Potser nosaltres que llegim novel·les som a la vegada sense saber-ho personatges llegits per un altre. O potser, per què no, nosaltres som els que somiem els que ens llegeixen.

Aquest és el perill de la metafísica: que acabem tots obsessionats sense saber què o qui som com en el somni de la papallona del filòsof xinès Chuang Tzu.

Però si bé aquests jocs literaris i del llenguatge no ens els prenem (o no hauríem) seriosament, sí que ens parlen com Unamuno pretenia expressar-nos una veritat essencial: tant com l’autor fa l’obra, l’obra fa a l’autor. Però podem portar aquesta idea més enllà fent un salt en el temps a 1967 amb Roland Barthes i el seu article La mort de l’autor, on el semiòleg francès anuncia que l’autor no existeix, sinó que només hi ha obres i lectors (intèrprets).

Que no hi hagi autor és una idea que d’entrada xoca. Com que no hi ha autor? I qui coi escriu això que ara mateix s’està teclejant a la pantalla? Lluny d’això, Barthes afirmà dues coses. La primera és que a l’hora de llegir un text, l’autor n’és un lector més. Tot el que diu el text ho diu el propi text; i a la vegada, el contingut d’una obra no té una interpretació absoluta, sinó que l’obra és feta, transformada, interpretada i reinterpretada per cada nova lectura. El significat és donat per qui llegeix i el seu context. L’obra és independent de qui l’ha escrita. La segona cosa que Barthes diu és que l’autor està sobrevalorat; tingui o no mèrit en el seu acte de crear, el seu crear forma part d’altres textos, de la tradició cultural història on s’és. Es posa en dubte l’ús que s’empra del concepte «originalitat».

I ara sí que sí, anem amb Nocturnal Animals, una de les millors, més intel·ligents i elegants pel·lícules americanes de 2016. Basada en la novel·la d’Austin Wright Tony and Susan (1993), aquesta pel·lícula tracta sobre Susan (Amy Adams), una dona propietària d’una galeria d’art que viu en una mansió amb guàrdies, un marit guapo i ric i... què sé jo, que té tot en la vida des d’un punt de vista material; des d’un punt de vista material, és clar. No cal ser espavilat per a adonar-nos que Susan té una vida bonica però buida. Tot ella és una insatisfacció adormida per la metzina de la superficialitat burgesa embadalidora. Però llavors un dia rep un manuscrit del seu primer marit (Jake Gyllenhaal), amb qui va estar casada durant la universitat uns dos anys i que tenia per un escriptor dolent que mai publicaria res. Aquest llibre, titulat Nocturnal Animals, està dedicat a Susan, acompanyat d’una nota on li suggereix de veure’s d’aquí uns dies, i la seva lectura serà l’entrada en un món d’amor visceral, de thriller psicològic neo-noir, violent, complex i de venjança.

I així doncs, Nocturnal Animals no és una pel·lícula sinó dues, estèticament i narrativa molt diferenciades, que es parlen mútuament (la novel·la és la nostra lectura de la novel·la llegida per Susan, qui a la vegada és el personatge d’una pel·lícula dirigida per un director que es basa en un llibre amb la feina conjunta de tot un equip tècnic, artístic i d’intèrprets). La novel·la té una narrativa explícita, amb una presentació, nus i desenllaç. L’obra és clara i magistral i segueix els cànons literaris del realisme al que ens té acostumat l’art comercial en general, sobretot a Hollywood i les seves obres de digestió fàcil. Però llavors tenim la vida real, i no sabem què pensa Susan, ni com se sent, ni si tan sols el que succeeix és real o no, ja que pateix insomni. De fet la narrativa de Susan és una narració completament nivolesca. Fins que no acaba la pel·lícula no tenim clar de què va la història de Susan, quin és l’objectiu del que estem veient, cap a on va la història. I Tom Ford fa un treball espectacular al encarar i connectar de maneres insospitades aquestes dues dimensions, la realista i la nivolesca, l’anomenada ficció i l’anomenada realitat. I quin final! Oh, quin final! Hi ha moltes discussions per Internet sobre com interpretar-lo, sobre què ha passat. I després d’uns dies tornes a pensar en la pel·lícula i encara et fa pensar en ella i més enllà d’ella i em dic: fem-ne una ressenya per a Surtdecasa.

I aquí estic. Un cop més evitant dir tant com pugui de l’argument però posant sobre la taula tota la informació que crec que pot ajudar a llegir millor la pel·lícula. Ho he fet bé? Uns diran que sí, altres que no, hi haurà infinites maneres de per què sí i infinites maneres de per què no; i de cop algú per emprenyar dirà que ni sí ni que no sinó tot el contrari, indicant conscientment o no que les respostes binàries són mentides, que tot és plural, múltiple, sense una narració fixada i objectiva com en les nívolas.

I potser per això he escrit jo també avui de manera vivípara, com diria Unamuno, és a dir, sense gaire planificació, deixant-me anar sense saber a on em portaria escriure avui.

Ah, i si no ha quedat clar: de debò, Nocturnal Animals és molt bona. I el propi tràiler ho sap i per això no està ple de spoilers perquè no necessita atraure donant directament l’argument:

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.