Josep Maria Fonalleras

Foto: 

Paula Meijide

Josep Maria Fonalleras: "Mai no m'ha obsessionat que a les meves proses hi succeïssin moltes coses"

A pocs dies de presentar el seu nou llibre 'La sala d'estar és un camp de futbol', conversem amb l'escriptor per parlar de la seva narrativa
Nina Pagès
,
02/03/2015
Llibres
Josep Maria Fonalleras és d’aquells escriptors que sempre té una cita a la màniga. Forma part del que ell anomena “procés d’acumulació”, una eina que li ha permès crear novel•les reconegudes com ‘Climent’, guanyadora del premi de la crítica de Serra d’Or 2014, ‘La millor guerra del món’ o ‘Botxenski i companyia’. Amb jaqueta negra, elegant bufanda marró fosc i un somriure fresc, l’escriptor ens rep per parlar-nos de la seva narrativa i de l’acte creatiu.
"Considero que la literatura infantil s’ha de plantejar amb els mateixos termes d’autenticitat i sinceritat que la d’adults".

- Què l’impulsa a escriure?
Segurament, és la pregunta més difícil que hi ha. Fa uns anys, una revista francesa va fer una enquesta amb molts escriptors d’arreu del món justament amb aquesta qüestió. Segurament, la resposta més contundent va ser la que va donar Gabriel García Márquez, que deia “perquè la gent m’estimi”. Si t’ho planteges des d’aquesta perspectiva, escrivim per connectar amb la gent. Però també s’ha de diferenciar la feina de l’articulisme, on tens un feedback més intens, amb la feina d’un escriptor, en què la gent t’interessa una mica menys. Em quedo una mica parat quan veig escriptors que diuen que han escrit una novel•la per a un públic concret. Jo això no m’ho he plantejat mai. Escrius perquè tens la necessitat d’escriure d’una manera determinada, d’aportar algun tipus de material que sigui diferent de la resta. I, això, respon a un impuls personal que és molt difícil de definir. Escrius perquè, en aquell moment, en tens ganes. Pràcticament, és una tautologia.

- Ha escrit literatura per a un públic juvenil i infantil i, també, per a un públic adult. Quina diferència hi ha a l’hora de plantejar l’estructura de les dues obres?
Literàriament, cap. Considero que la literatura infantil s’ha de plantejar amb els mateixos termes d’autenticitat i sinceritat que la d’adults. No pots pensar que els nens són rucs, si no, simplement, que són petits. Els únics factors que canvien són el del llenguatge i alguns temes, com per exemple el del sexe. Em plantejo la construcció de l’artefacte literari amb la mateixa intensitat.

  • imatge de control 1per1

- Durant una etapa de la teva vida, va exercir de docent. En un exercici pedagògic, com descriuria la narrativa de Josep Maria Fonalleras?
Per descriure-la, crec que és molt important parlar de la contenció. La contenció en la forma, l’estar en una mena de tibantor total entre el que escrius i com ho escrius. Això es dóna molt en poesia, les paraules que fas servir allà són estrictament necessàries. En un sonet amb versos alexandrins, no pots anar més enllà de les síl•labes que té cada vers. Cada paraula té un lloc determinat, com si es tractés d’un puzle. El conjunt crea un sentit, i tot és gràcies a aquella forma tan estricta.  Penso que la literatura amb prosa, que és la que faig jo, també veu molt d’això. És l’essència de la literatura. El rigor de la forma que té la poesia, jo l’intento traslladar al rigor de la forma de la prosa. És important tenir present que el que escrius no pot estar adulterat, no pot ser excessiu, sobrer. Només el que és estrictament necessari. Però si ho portem a l’extrem, els escriptors no escriuríem mai, perquè pensaríem que tot ja està fet. Tinc molt de respecte per la forma i la intensitat que ha de tenir la construcció literària. Mai no m'ha obsessionat que a les meves proses hi succeïssin moltes coses, sinó que he preferit ensenyar instantànies, fragments de llenguatge.

- Climent ja és considerada la seva millor obra. En ella, parla de la potencialitat d’escriure. Quin procés segueix per crear?
Molts dels llibres que he fet reflexionen sobre aquest dubte. Per exemple, ‘Sis Homes’, que és un recull de contes. ‘Climent’ és aquesta autoreflexió de la persona que escriu sobre el procés de creació. Amb el cas de ‘Climent’ ha estat un procés de 7 o 8 anys de decantació. He viscut com si la neu estigués acumulada en un tancat i, de cop i volta, hi hagués una allau i tot s’expandís. Tot estava concentrat, a pressió. Vaig anar acumulant tot de coses fins que les portes es van obrir. És un procés en el que vaig recollint articles del diari, paperets, llibretes, notes… Allà vas apuntant coses que et criden l’atenció. Algunes les faràs servir per escriure un article, i d’altres les utilitzaràs per fer una hipotètica narració. 

- I llavors?
Quan tens tot aquest material, alguna de les cartes sobresurt i, de la potencialitat de ser una història, acaba agafant la realitat de la història. Això, pel que fa a l’abans a un procés més mecànic. Després hi ha tot aquell moment abans d’escriure, en què sents una gran pressió. Aquí t’has de deixar anar una miqueta, perquè si no, arribes a un atzucac i t’acabes dient a tu mateix que no val la pena escriure. Precisament, aquest “deixar-te anar”, només és possible si has fet tot el procés anterior d’acumulació. Llavors, l’escriptura és molt més fluïda. 
Tot això, seria la meva manera natural de treballar. Llavors, si hi ha encàrrecs, tot funciona d’una altra manera. 

- Durant el procés d'acumulació, es serveix de llibretes, retalls de premsa, notes… Això significa que la calaixera de Climent és un element real?
Totalment (riu). Qualsevol aproximació a la cosa que és real, que és de veritat, continua sent una ficció, perquè té un procés de formalització. Encara que sigui un element de la realitat, quan l’introdueixes a la història, deixa de ser-ho. Ara estic acabant una cosa curteta que sortirà relativament aviat, que tracta sobre la evocació de la infantesa, i aquí sí que toques molts temes reals que t’han passat a tu. 

- Algun exemple de la vida real que l’hagi servit per crear una narració?
Un dia, aquí, a les pedres muralles romanes del costat de l’Universitat de Girona, vaig veure com una persona introduïa un paperet a una de les escletxes. No era res, només un paperet. M’ho vaig apuntar i ho vaig fer servir per una de les meves últimes històries infantils. Tracta sobre uns nens que deixen un paperet allà, i un dels conflictes és descobrir què hi diu. És un exemple d’un episodi, d’una imatge que acabarà funcionant i incorporant-se a una història.

- La literatura gironina gaudeix de bona salut?
Escrivim en català, però el concepte de gironí té una connotació que no m’agrada. No crec gaire en això de categoritzar als escriptors en funció d’una generació o un territori. Tinc molts companys i amics que són d’altres llocs de Catalunya. D’altra banda, voldria dir que Girona és una ciutat amb molta sort. Tenim llibreries molt interessants, com ara La Llibreria 22. Tenim una escola d’escriptura que depèn del Centre Cultural la Mercè, que compta amb professors de la Universitat de Girona. 
En el cas de les editorials, durant una època vam tenir-ne moltes d’interessants, com la que va editar Tapís, la que fa fundar fa molts anys Salvador Sunyer, Curbet Edicions o la d'en Costa-Pau, que és poeta però també editor. El món editorial està governat per un gran centre, que és Planeta o 62. Aquestes grans empreses ocupen una part molt important del consum i el negoci. Llavors, les editorials més petites no donen gaire important a la localització. Aquest tipus d’iniciatives m’interessen molt més que el concepte d’escriptors gironins. Són editorials que donen ritme i vida a la creació literària de casa nostra.  

  • imatge de control 1per1

A

També et pot interessar