Xavier Urgell: “A partir d'una certa hora, el que et fa seguir endavant no són les cames, és el cap”

Entrevistem a un vendrellenc que ha estat 101 quilòmetres corrent per l'Ultra-Trail del Montblanc CCC

Gemma Urgell

14/09/2015

Activa't

Com es viu una cursa de més de 100 quilòmetres per alta muntanya? Quasi un dia seguit corrent, com s’aguanta? Com se sent quan es guanya una cursa d’aquestes característiques? Aquestes són algunes de les preguntes que una persona no massa feta per l’esport (com jo) es pot fer quan veu alguna de les figures actuals de les curses de muntanya, com el Kilian Jornet, per exemple. Però i si el corredor és una persona com tu i com jo, que coneixes, que no es dedica plenament a l’esport però que saps que aquests darrers anys s’ha preparat molt per aconseguir aquesta fita? Doncs corres a buscar el telèfon, i li fas un truc per felicitar-lo i perquè vols que t’expliqui com coi ha aconseguit ser finisher d’una ultra trail. I això és el que vaig fer amb el Xavier Urgell, un vendrellenc de 34 anys que ha aconseguit ser finisher a una ultra trail del Montblanc, concretament la Courmayeur Champex Chamonix (CCC). 101 quilòmetres amb un desnivell de 6.100 metres (que es diu aviat!).

"L'alimentació i la hidratació són factors importantíssims en la ultradistància"

En Xavi és auxiliar d’infermeria al Servei d’Urgències de l’Hospital del Vendrell, sempre vinculat a l’esport (tot i que no massa amant de l’Educació Física quan anava a l’Institut). Ha jugat a hòquei una llarga temporada fins que ho va deixar per sortir a còrrer. I d’una cursa de 10 km va venir una mitja marató, i després un tastet a les curses de muntanya fins a les Ultratrails.

- Quin és el pas de córrer 5 o 10 quilòmetres per fer exercici i sentir-se bé, a participar a una ultra trail com la CCC?
Sóc bastant nou en aquestes curses d’ultradistància, de fet aquesta és la segona que he fet. La primera va ser el Trenkakames, pel Baix Penedès, que és de 85km. Però et pots imaginar que no té comparació amb les d’alta muntanya. L’any passat vaig participar en l'Ultrapirineu (Bagà) i la vaig gaudir molt. Tant, que em vaig proposar anar a Chamonix l’any següent, el centre mundial del trail-running. I mira, així ho he fet; com si una cosa et portés a l’altra i quan veus que vas aguantant, t’animes a fer una mica més.

- Però a una cursa així no hi pot participar tothom, oi?
Per fer aquest tipus de curses et demanen una puntuació mínima. Uns punts que vas aconseguint en curses durant la temporada on t’exigeixen certa distància i desnivell, normalment a partir dels 42 km. Jo tenia tres punts directes per haver fet l'Ultrapirineu, la puntuació necessària per a poder-me preinscriure en l'Ultra Trail CCC. Però no només necessites punts, també sort. És que hi ha moltes persones que s’hi apunten però les places són limitades i segons sorteig. I mira, a mi em va tocar poder-hi participar.

- 101 km i 6100 m de desnivell, es diuen ràpid. Explica’m algun moment dur de la cursa, i també algun de plàcid.
La cursa la vaig fer amb 22 hores i 39 minuts, en 676 posició de 1900 corredors. Si que hi ha moments durs, com en l’última pujada, que sortíem de Vallorcine en direcció Col des Montents per enfilar-nos cap al Tête aux Vents (2.130m). En poc més de 7 quilòmetres vam pujar un desnivell positiu de 1000 metres quan ja en portàvem 83 corrent; i amb un altre company que corríem junts, en David, anàvem contant els metres que ens faltàven amb el seu altímetre. I de moments bons, moltíssims, com quan vam arribar a dalt de tot de l’última pujada i ja començava a sortir el sol i al fons veiem encara enfosquit el cim del Mont-Blanc i a baix, el poble de Chamonix, la nostra meta després d’una baixadeta, això si, de 8 quilòmetres!

- Suposo que són tantes les hores corrent i els sentiments que vius mentre ho fas que la resta de corredors, més que rivals són companys, no?
I tant, la relació és excepcional. Corríem gent de tot el món i fas molt de companyerisme a les hores de nit, quan és aconsellable no quedar-se molt sol ja que la nit pot fer-se molt dura. I clar, corres força hores amb gent que no coneixes de res i després t’adones que els has acabat explicant tota la teva vida. Del Penedès hi havia més gent, nosaltres anàvem un grup de quatre: en David, el Marc, el Txema i jo (el grup de la foto)

- Per arribar a fer una cursa d'aquestes, cal molt entrenament, alimentació i tenir el cap ben posat, oi? Com es prepara?
Es necessita constància, esforç i sobretot temps. No és fàcil preparar-se per aquestes distàncies, però clar, si disfrutes fent-ho, el temps l’acabes trobant. En la ultradistància també és molt important el factor psicològic, hi has d'estar preparat. Per exemple a partir del 25 quilòmetres les cames ja comencen a fer mal i a partir d'una certa hora el que et fa seguir endavant no són les cames, sinó que és el cap. Tens moments de debilitat en què et passen moltes coses pel cap i, si no ets prou fort, és fàcil abandonar. L'alimentació i la hidratació són factors també importantíssims en la ultradistància, jo per exemple per no portar una pauta d'alimentació vaig haver d'abandonar una cursa. Des de llavors, un nutricionista esportiu em pauta les curses perquè és essencial menjar i beure contínuament encara que no tinguis gana ni set.

- I com entrenes una cursa d’alta muntanya en un lloc sense gaires alçades com el Penedès?
Bé, només he fet una ultra a l'any. On disfruto molt són a les maratons i aquestes ja em serveixen d'entrenament per aquestes llargues distàncies. No acostumo a anar gaire lluny per entrenar, però quan s’acosta la cursa d’alta muntanya, si que vaig fins al Pirineu i entreno uns 25/30 km. Més que res per acostumar el cos a l'alçada, ja que no té res a veure còrrer a nivell del mar que a partir de 2000m. La zona per on entreno de la comarca és al Montmell i pels voltants del Vendrell, perquè clar, tampoc disposo de massa temps.

- Què et fa el córrer?
Sentir-se bé amb un mateix, la sensació de tenir energia extra. És ben especial sortir a correr al matí, ben d’hora i saber que tens tot el dia per endavant. Sembla que carreguis bateries. I clar, poder creuar la meta després de 100 quilòmetres corrent… És indescriptible, no ets realment conscient del que has aconseguit fins al cap d’unes hores.