Jump to navigation
- Ajuda’m a entendre què és Ensemble Topogràfic. És un concert de música o és un espectacle de dansa? És que és inclassificable!Som dos músics (Carlos Martorell i Andreu Garcia) i una ballarina, tots de les Terres de l’Ebre. L’essència de l’espectacle és que la música i la dansa van alhora i tenen la mateixa importància. La coreografia no ha estat al servei de la música. Podríem dir que som una banda de música amb una ballarina com a solista i que s’emporta l’atenció visual; i també podríem explicar que la dansa fa música perquè porto un sensor que produirà sons amb el meu moviment mentre balli. Tot està integrat, per això el nom d’Ensemble. La dansa provoca música i la música provoca dansa. En l’actuació de dissabte, vistos els meus cinc mesos d’embaràs, portem una ballarina convidada, la Roser Tutusaus, que ballarà una part ella i l’altra jo.
- No deu ser fàcil ser ballarina i estar embarassada, oi?Si la mare es troba bé, és compatible en part. Fins als tres mesos d’embaràs, he treballat amb les dues companyies fent actuacions (Veronal i Cesc Gelabert). Però quan he començat a notar la panxa, he abandonat la part més professional. Això sí, continuo ballant en projectes propis com Ensemble Topogràfic, que la coreografia l’he feta jo i he mirat de portar-la al meu terreny actual, a fer allò que el meu cos pot. L’actuació a Vilafranca la faré perquè em fa especial il·lusió, així com la del Primavera Club, el 25 d’octubre. Però després ja em plantaré.
- I la maternitat?No ho veig com un final. Està clar que hi ha un abans i un després, que el meu cos no serà el mateix. Però tinc altres referents ballarines que han continuat. Considero que els darrers anys he estat afortunada perquè he pogut treballar molt, amb grans companyies i en projectes interessants, actuant molt aquí i fora. Això em fa sentir realitzada i tenir un fill ara és el millor moment, personalment i professionalment. Així que el gener seré mare i després ja es veurà.
- La teva principal relació amb el Penedès és que fa set anys que ets professora de dansa a l’Escola Assumpta Trens. Per què et vas decantar també per la formació?Dedicar-se a la dansa i viure només treballant per una companyia és complicat. Les companyies tenen projectes curts, ens movem per produccions, per tant, no tenim massa estabilitat. Així doncs, als 24 anys, vaig pensar en buscar alguna feina estable fent formació i en aquesta escola buscaven professora i, aquí estic. I molt contenta, perquè he pogut compaginar la meva carrera professional amb l’ensenyament i des de l'escola se m’ha respectat el poder anar a gires i viatjar fora. Quan vaig començar no m’ho imaginava i la veritat és que m’agrada molt, em sento molt realitzada. Miro de recordar aquells bons professors que he tingut i transmetre allò que a mi m’han passat.
- Com va de salut, la dansa al nostre país?La dansa a Catalunya no té bona salut. Treballem sense grans contractes, per produccions, per bolos, amb pocs recursos. No tenim temporades llargues i les etapes de creació sense inversió són molt curtes, de creació express. Es pot viure de la dansa si tens moltes actuacions, però no tens cap garantia de que duri. I no es poden comparar les condicions laborals que tenen ballarins d’Alemanya o Noruega amb el que passa aquí. Allà la dansa és molt més apreciada.
- De fet, la dansa també té un públic minoritari. Potser perquè és més abstracte que el teatre, per exemple, que és més explícit?És qüestió de cultura, hi ha manca de coneixement sobre la dansa, no se’n parla a l’escola, no hi ha massa espectacles de dansa programats. Però també hi ha teatre més abstracte, on no tot està narrat i que cal entendre gestos, mirades. Però sí, en general l’abstracció costa. També és una feina que hem de fer els artistes, la d’explicar que no cal entendre un espectacle, no cal rebre massa informació, només cal deixar-se anar i passar-s’ho bé; ser inquiet, obrir-se. És com aquell que va a una exposició i veu uns quadres que no sap què signifiquen però li encanten els colors i les traces i això li produeix unes sensacions concretes. Amb la dansa, el mateix. És un viatge, escoltar, mirar i estar receptiu. Ja està. Sense prejudicis, de segur que, per exemple, a Ensemble Topogràfic veuran algo que no han vist mai abans.
- El fet de treballar amb el teu propi cos, requereix esforç, però gratifica, no?L’etapa de formació és dura, es tracta de d’amotllar el cos, assajar moltes hores, renunciar a coses. I quan pots pujar a un escenari la gratificació és molt gran. Surts d’assajos plorant i descontenta, però llavors els quatre dies al teatre t’ho compensa. Cal ser molt generós per ser ballarí perquè no estàs a l’escenari cada dia.
Anna Hierro (Tortosa, 1984) va iniciar els estudis de dansa a l'Escola de dansa Anna Maria Bel de Tortosa, per continuar a l'Institut del Teatre de Barcelona. Ha format part de companyies com La Veronal, Gelabert-Azzopardi i Electronic Performers. Ha fet coreografies per obres de teatre i ha participat en videoclips. També és professora de dansa a l'Escola Assumpta Trens de Vilafranca.
L'espectacle que oferirà Anna Hierro dissabte a les 20:30 a Cal Bolet de Vilafranca, en el marc del Vinfonies, és Ensemble Topogràfic. Aquí podeu comprar les entrades.
Si voleu més informació sobre el Vinfonies, aquí podeu llegir un article que vam publicar fa uns dies.
ENSEMBLE TOPOGRÀFIC // E·2015 from centset on Vimeo.