Goretti Martínez
,
07/02/2017
Arts

Quan els pintors s’emboliquen a fer ceràmica

Què passa quan cinc pintors consagrats treballen durant un any en un taller ceràmic del Penedès?

Foto: 

Goretti Martínez
Baltà, Plantalech, el regidor Raimon Gusi, Pérez-Salvà i Rosell
‘Art, terres i foc. Cinc artistes i la ceràmica’ és una exposició que recull un centenar de peces ceràmiques d’artistes visuals que provenen essencialment de la pintura. Xavier Aballí, Josep M. Baltà, Josep Moscardó, Fèlix Plantalech i August Rosell porten el seu imaginari creador i pictòric a un nou suport, la ceràmica, després d’haver estat treballant exactament un any al taller Ceràmica Baltà de Guardiola de Font-rubí. L’exposició es pot visitar aquests dies a la Capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès per mostrar com l’estil propi de cada artista es pot reflectir també en un nou suport que encara no havia estat explorat per aquests artistes pel motiu que fos. La iniciativa neix amb voluntat de continuïtat ja que el taller vol agrupar periòdicament grups d’artistes d’altres disciplines que puguin traslladar les seves creacions al suport ceràmic.

Hem aprofitat la inauguració de l’exposició per parlar del projecte amb el seu impulsor i amfitrió, Josep M. Baltà, un dels participants, l’artista Fèlix Plantalech, i la ceramista Camil·la Pérez Salvà, encarregada de presentar la mostra.

 

 

Josep Maria Baltà (ceramista)

- Com va començar tot això?
El tema és molt senzill. Hi ha uns artistes que tu coneixes, amb els quals tens amistat. I un bon dia comencen a passar pel taller i comencen a mirar-se les coses que hi fem. I veus que hi ha un interès, una curiositat. Aprofitant l’any internacional de la ceràmica diem: “Escolteu! Muntem un tinglado i passem la vostra obra al suport ceràmic com tants artistes feien abans?”. La resposta és rotunda: “Ostres, sí, fantàstic!” I així vam començar. Ha estat un any que hem anat treballant, hem anat patint, hem anat buscant colors i textures... I hem acabat de manera que l’amistat que hi havia abans ara és una súper amistat. La prova és aquesta exposició, que és la primera de set exposicions que aniran donant voltes per Catalunya. D’aquí a Igualada, d’Igualada a Cervera, d’allà al Vendrell, Tarragona, Barcelona... Això serà els anys 2017 i 2018. I, més endavant, hi haurà una altra fornada d’artistes. Els hi agrada, en gaudeixen i ens ho passem tots molt bé (riu). Abans, tots els artistes treballaven una estona o altra la ceràmica. Dels actuals, només ho està fent el Miquel Barceló. I diu que s’ho passa bomba! Aquest projecte nostre és un inici. Igual que treballen en tela, en paper... comencen a treballar en suport ceràmic. Això els hi aporta una visió diferent, centrada en l’objecte, de la seva obra.

- Com és que es va perdre, aquest contacte amb la ceràmica?
Crec que són modes. Hi va haver una època en què la gent comprava metros a llibreries. I allò va passar. Després la gent va descobrir l’escultura. I jo crec que ara la gent està descobrint en la ceràmica un món que desconeixia. També t’he de dir que fer el que hem fet amb la col·laboració dels artistes vol molt de temps, molt de sacrifici i és tot un taller posat al servei d’aquesta operació. Els ceramistes també s’ho pensen, quan s’ha de fer un muntatge d’aquests. Entre fabricar les teles, els esmalts, els colors... Acabem traient fum!

- La cosa no s’acaba aquí, oi?
El que estem fent ara (tot i que encara no ho hem presentat) és començar a treballar en murals, com es feia abans, a principis de segle. Te’n recordaràs del Nitrato de Chile, l’Anís del mono... Aquells grans murals com els que feia Ramon Casas.

 

Fèlix Plantalech (artista)

- Què t’ha semblat l’experiència?
Per mi ha estat una experiència totalment nova. Ha passat un any i, francament, a mi m’ha descobert uns potencials que penso que tindran recorregut. Per altra banda, també és interessant que, al llarg del dia a dia que vas fent la teva obra, és com un punt d’inflexió. Com un parèntesi que s’obre, que no saps si tancaràs o no, però que també t’oxigena una mica. Serveix per airejar-se i a mi m’ha agradat. M’ha agradat molt!

- La Camil·la Pérez Salvà diu “La ceràmica enganxa”...
Enganxa i fa descobrir una altra manera de treballar. La meva manera és fer les peces jo i, per tant, les manipulo de bon començament. El desenvolupament de la peça va donant moltes alegries. Però també hi ha molts errors, és clar! Aquests no es veuen, perquè ja no han vingut fins a l’exposició. Però, a vegades, d’un error també se n’extreu algun resultat.

- Com és la teva obra ceràmica?
He seguit amb el meu llenguatge que potser és més conegut a partir de coses molt elementals i molt senzilles del paisatge humanitzat del Penedès. M’agraden les vinyes a l’hivern, els camps llaurats, els canyissars, les pedres de la riera... Tot d’elements que trepitgem amb els peus i que són la base de les meves obres al llarg dels molts anys que porto treballant. Són elements que modifico: d’això en faig una cal·ligrafia o un signe i és el mateix que he fet aquí amb la ceràmica. Alguns en forma de pedra, algun plat... Treballo més en el sentit escultòric que funcional. M’agradaria que el meu recorregut en la ceràmica fos escultòric. Per tant, segueixo treballant el meu llenguatge però en petites escultures.

 

Camil·la Pérez Salvà (ceramista)

- Què et sembla aquest experiment?
Algú en algun moment decideix convidar uns amics pintors a treballar amb materials que no els hi són familiars. El resultat d’aquest tipus d’experiments sol ser sorprenent. I, en aquest cas, és efectivament sorprenent. Reconeixes cada artista en cadascuna de les obres perquè cada artista té un llenguatge, un vocabulari que és molt difícil de canviar. Però sí que canvien els materials que utilitzen. Clar, passem de les dues dimensions de la pintura a les tres de la ceràmica. Aquesta concepció de volum és innata però s’ha de fer un esforç per adaptar-s’hi. Realment és una exposició que val la pena de veure però com n’és de sorprenent, amb tot tipus de peces. Tots els artistes que hi participen tenen una llarga trajectòria en el camp pictòric i en altres disciplines com l’escultura.

- Per què dius que la ceràmica enganxa?
No sé ben bé què és. És possible que sigui l’element ancestral de la terra i del fang, de la manipulació. Aquesta relació directa, sobretot quan treballes el cos de la peça. La gràcia és treballar el cos i el color i l’acabat final tot d’una. Que ho vegis tot d’una. La dificultat també en els pintors -la dificultat suposada, vull dir- és que el color amb el que pintes pot variar tènuement quan s’asseca. Però la pinzellada que fas amb aquell color és definitiva. Amb la ceràmica, això no passa. Hi ha un element que nosaltres controlem però no del tot que és l’element foc i temperatura. I aquest és el que acaba de dir la última paraula. Sí que amb els anys saps més o menys el que passarà – perquè has fet proves, has experimentat- però sempre hi ha aquest punt atzarós. Sempre és una sorpresa obrir el forn i veure el què. A vegades, tancaries la porta i marxaries. Altres, no.

 

 

Més informació: 

L'exposició 'Art, terres i foc. Cinc artistes i la ceràmica' es pot visitar fins al 12 de març a la Capella de Sant Joan de Vilafranca del Penedès.
Consulteu aquí tots els detalls.

També et pot interessar