Goretti Martínez
,
06/11/2017
Arts

Pep Puig: “És bàsic tornar-nos a concentrar per tenir un futur millor”

El realitzador i documentalista reivindica la pagesia a l’exposició audiovisual ’40 hectàrees. La terra i el pagès’

Foto: 

Ramon Puertas
Pep Puig va ser llibreter durant molts anys. L’any 2004 va deixar aquella feina per dedicar-se al cinema i a la producció audiovisual. Des de llavors ha posat la seva mirada de documentalista, exigent i exhaustiva, sobre temes com les editorials i llibreries independents (‘Els llibres i els dies’, 2016), la figura de Josep Guinovart (Guinovart, l’art en llibertat’, 2014) o el viatge dels Castellers de Vilafranca a l’Índia (‘Dahi Handi’, 2013). Aquests dies, dins del programa del Most Festival, podem veure al Vinseum l’exposició audiovisual ’40 hectàrees. La terra i el pagès’, un recull de vídeos que reivindiquen la pagesia com a font de saviesa i com a part fonamental del territori, la vinya i el seu resultat, el vi. El material de l’exposició confluirà en el futur en el nou documental del realitzador.
"Cometem un error quan banalitzem tant els continguts; quan fem les coses perquè la gent no s’avorreixi"

En els temps que corren, amb la immediatesa, l’actualitat “informativa” i els “zascas” a Twitter a l’ordre del dia, el treball de Pep Puig reclama atenció, temps i segons visionats. Parlem amb ell de l’exposició ’40 hectàrees. La terra i el pagès’, que es pot veure fins al 14 de gener al Vinseum – Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, però també parlem de la dispersió en què estem assentats i de la necessitat de parar i reflexionar de tant en tant per construir un futur millor.

- D’on ve el projecte ’40 hectàrees. La terra i el pagès’?
És un projecte bastant antic. La idea de fer un documental és del 2003. I, de fet, ja tinc unes primeres imatges d’aquell any. Jo encara estava treballant a la llibreria (L’Odissea, a Vilafranca del Penedès). Coneixia gent del sector i aquells van ser anys de gran bel·ligerància pels preus del raïm i tot el gran paquet de reivindicacions que buscava i busca encara la pagesia per viure amb més dignitat de la terra. L’any 2005 va haver-hi una gran manifestació per uns preus del raïm dignes. Tinc gravades algunes escenes d’aquella època: una diada de Sant Fèlix, quan els pagesos van llençar octavetes a la plaça; o quan una tractorada va voler impedir els accessos a Freixenet, en un intent de paralitzar l’activitat de la verema. Aquesta lluita per uns preus dignes del raïm era el motiu inicial de fer el documental però després me’n vaig adonar que hi havia molt més. La intenció era mantenir la idea del preu del raïm i la dignitat de la feina, però vaig anar ampliant el camp de visió. El que jo volia era, en definitiva, que els pagesos poguessin dir la seva. Que expliquessin el seu dia a dia al camp. Que això servís perquè ens expliquessin la seva visió de la feina, com treballen la terra i altres qüestions que transcendeixen la feina de pagès.

- Què diries que has descobert en tot aquest procés?
He estat filmant set pagesos, d’edats, procedències i estils molt diferents, amb un pensament divers. Alguns ja els coneixia i els hi vaig proposar directament de participar al projecte. Altres s’hi han anat incorporant al llarg del temps. Vaig començar amb un amic i vaig fer el seguiment de la seva feina durant un any tot confiant que trobaria altres protagonistes pel camí. També vaig fer aquest seguiment amb la idea de veure cap a on em portava. Tenia tres o quatre idees bàsiques prèvies però la veritat és que és una manera de treballar amb la qual em sento còmode: que el projecte es vagi fent a mida que avança. Els documentals que he fet els darrers anys, els he fet així. Pots tenir una informació prèvia però molta altra informació la descobreixes a mida que la gent et va il·luminant el camí: “parla amb aquella persona”, “vés a tal lloc”... Són les mateixes persones les que et van construint el guió. En el cas de ’40 hectàrees’, els set pagesos protagonistes són també, en part, els guionistes del treball.


FOTO: Anna Artís

- A banda dels perfils personals diversos, el projecte també mostra maneres diferents de treballar.
El que he anat a buscar són pagesos que s’hi dediquen de ple. La idea era que fossin persones que, des que es lleven i fins que se’n van a dormir, fan de pagès. I dins d’aquesta essència hi ha qui arriba a la pagesia de nou, com l’Eudald, que té 24 anys i ha acabat la carrera de Ciències Polítiques, o qui és pagès com ho és tota la seva família, com la Dolors, que té trenta i pico anys i molta extensió de vinya, fruiters i horta.  També hi ha un matrimoni de pagesos de 90 anys, per exemple... Entre aquests perfils diversos hi ha gent que es mou dins el que en diem agricultura convencional, amb molta extensió de vinya, treball mecanitzat, ús de productes químics... Gent que té poquíssimes hectàrees de vinya i que s’elabora el seu propi vi. I, entremig, els pagesos que no fan vi, que fan raïm i el porten a la cooperativa. O que el porten a un elaborador que, com que fa vi ecològic, els hi valora més. D’agricultura biodinàmica no hi ha ningú en aquesta primera fase del projecte. Però al documental que faré amb tot aquest material s’hi incorporarà la figura del Joan Rubió, un pagès de Cal Rubió, que és “biodinàmic” convençut.
De tots ells, el que he après –abans m’ho preguntaves- és que són persones que s’estimen molt la terra. De fet, és una conclusió que ja m’esperava extreure. Però, realment, hi ha un component vocacional molt profund i autèntic. Són persones arrelades a la terra perquè, si no t’ho creus de veritat, el camp al final t’acaba expulsant. Potser aguantes un any, o dos, o cinc, però si no tens la convicció i el desig de ser allà, acabes marxant. El que he vist en tots ells és que hi són perquè hi volen ser. També he descobert que la pagesia és un món que no te l’acabes. Fins i tot si ens centréssim en un sol pagès. Al camp hi passen tantes coses!

- T’agrada com ha quedat l’exposició al Vinseum?
Sí, molt. Tal com ha quedat, et venen ganes de quedar-t’hi. Està molt ben pensat, l’espai. Això és mèrit de la Maribel Puig, que és qui ha pensat en l’espai interior, la il·luminació i els elements que ens recorden la presència de la vinya, com les vergues i els ceps. La imatge gràfica l’ha fet el Raül González, de Rufus Disseny. Entre els dos han aconseguit crear una imatge molt xula. Després hi ha els meus audiovisuals que espero que siguin interessants per la gent. Aquí, a l’exposició, és tot molt lineal: un pagès, una història. Al documental la idea és que tot quedi entrellaçat, que tot conflueixi. Aquest projecte l’he estat agafant i deixant milers de vegades. Sempre és el mateix problema. "Molt bé, vull fer això... I ara d’on trec els diners?"

- Com va anar, això d’exposar tot aquest material al Vinseum?
Des del museu van saber que estava treballant des de feia temps en aquest documental sobre els pagesos i em van proposar que seria interessant contemplar-lo com a exposició. La incorporació del Vinseum desencalla la dinàmica en què agafava i deixava el projecte. Així podia acabar el que estava fent i avançar. Però això també obligava a repensar tot el material que ja tenia enregistrat, organitzar-lo d’una altra manera. Així que el vaig estructurar en set històries, les dels set pagesos, més quatre audiovisuals complementaris. Un vídeo atmosfèric que mostra el paisatge canviant durant tot un any. Un audiovisual introductori, amb imatges aèries, que ofereix una reflexió sobre el títol de l’exposició, les 40 hectàrees que, segons es diu, és el que necessita una família per poder viure de la vinya. 40 hectàrees és una brutalitat i, si vols viure d’això, has de mecanitzar la vinya. És el model hegemònic del Penedès. Llavors hi ha iniciatives de pagesos que miren de fugir d’aquest model. Per exemple, fer un cultiu ecològic i que aconsegueixis trobar un elaborador que, enlloc de pagar-te 40 cèntims per quilo, te’n pagui 58 o 60. Un altre audiovisual és un recull d’entrevistes amb una quinzena de pagesos. I, finalment, el darrer recull imatges antigues per poder comparar l’antiga pagesia amb l’actual.

Algunes escenes del documental

- Quina és la tesi inicial que tens, com a documentalista, per al documental que en resultarà de tot aquest material? Parles de que els pagesos són imprescindibles per mantenir el territori.
Penso que cada vegada hi ha més consciència entre els pagesos pel que fa al respecte al medi ambient, també entre els que treballen amb agricultura convencional. Però donar el pas a l’ecològic els hi costa perquè automàticament els rendiments baixen. Tot és més incert, també, si se’t complica la collita pel que sigui. I amb el canvi climàtic, encara més. De totes maneres, amb aquests perfils diversos que es mostren a l’exposició i més endavant al documental, jo no pretenc en cap cas dir “aquests són els bons i aquests no ho són tant”. El que vull és que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. El que sí tinc clar és que quan coneixes les coses és quan te les pots estimar. Hi ha moltes maneres de fer, les coneixes i les entens. Personalment, clar, prefereixo que les vinyes es portin pensant en el medi ambient i d’una manera el més sostenible possible. Si tothom pogués anar cap a l’ecològic seria millor. Sí que és cert que ara tothom en parla.

- Les normatives també hi empenyen.
Sí, però la gent també n’és més conscient. De totes maneres, la meva idea en el documental transcendeix el debat de si ecològic o convencional. La meva idea és reivindicar la feina del pagès. N’estic convençut que els pagesos són imprescindibles per conservar el territori en les millors condicions possibles. Cada vegada és més difícil sobreviure en aquest món i cada vegada hi ha menys pagesos. Ara hi ha molts menys pagesos que fa cinc anys. Per això vull reivindicar-los. I perquè són gent que tenen molts coneixements. Potser no són coneixements que estiguin escrits en llibres, ni que s’imparteixin a la Universitat, sinó que són coneixements adquirits en el dia a dia a la seva feina. Són gent sàvia. En fi, hi ha de tot, però en conjunt hi ha saviesa. És gent que va allà cada dia a treballar, que té una connexió amb la natura que nosaltres no tenim. Ells sí que saben què és trepitjar la terra. I, com que hi van cada dia, observen. I no només miren la vinya, miren tot el que hi ha al voltant: el bosc, els camins, els marges, el cel... Tenen un coneixement que, quan un pagès ha de plegar o desapareix, hi perdem molt. El treball el que defensa és això, que necessitem aquesta gent perquè en saben. Una altra cosa que també es manifesta al projecte és que els pagesos, quan es parla de la vinya i el vi, sempre són els últims de la fila. Ocupen un paper molt secundari, no són ni figurants, de vegades! Als mitjans de comunicació, als programes, als catàlegs de promoció enoturística, als discursos institucionals, a la literatura que es fa al voltant del vi... On és el pagès? Quantes vegades el citen? Surt poc. Tothom sap que hi és però només parlem dels pagesos quan es queixen. Per això a l’exposició hi ha aquest vídeo d’entrevistes amb 15 pagesos. Tinc unes 12 hores de pagesos parlant i he fet un muntatge de 18 minuts sobre diferents temes. Serveix per veure que cada pagès és un món. No hi ha un pagès que s’assembli a un altre, tot i que facin la mateixa feina. Són persones i cada persona és diferent, és clar, però és que no t’ho acabes. I són aquests pagesos com podrien ser uns altres. I tampoc m’ho acabaria.


FOTO: Anna Artís

- La feina d’un documentalista és triar i, en el teu cas, a més, deixar-se portar per la tria. Sempre treballes així?
Quan són projectes oberts, sí. Als darrers documentals que he fet, el mètode ha estat aquest. Vaig fer el documental ‘Guinovart: l’art en llibertat’, en el qual intentava reconstruir la trajectòria de l’artista Josep Guinovart. Aquest el vaig fer després de conèixer algú de la seva família. Al 2007, l’any que es va morir, va inaugurar una exposició al Museu de Vilafranca, la seva darrera exposició, amb el tema de la vinya com a fil conductor. Primer n’havia de fer un reportatge però aquesta idea es va abandonar i vaig continuar jo sol. Vaig veure que hi havia reportatges per aquí i per allà però no existia cap intent de reconstruir la trajectòria d’en Guinovart. Vaig començar a parlar amb algunes persones i aquestes em duien a altres... I vaig acabar sepultat de material! També vaig fer el documental ‘Els llibres i els dies’, sobre el món editorial i les llibreries independents. Llegeixes, t’informes, busques els fils argumentals que trobes més interessants... Però després aquests camins s’obren. Els últims anys he treballat així i m’hi sento còmode.

- I no tens moments d’aclaparament? Amb hores i hores de material per estructurar...
Sí, i moments de depressió, també. Però treballant així descobreixo coses, em porta a llocs inesperats, a conèixer gent, aprenc... I de cop i volta tinc 80 hores d’enregistraments i he de fer un documental d’una hora. Me’n sobren 79 (riu). A més jo no sóc d’intervenir sinó que m’agrada veure què passa. Amb el documental dels pagesos no vaig a la vinya a dir-los “talla per aquí, la verga” o “vine caminant i passa per allà”. Quedem, els hi pregunto què faran i deixo que facin, com si jo no hi fos. Em dirigeixen ells a mi. Em sembla interessant, aquesta manera, perquè moltes vegades no passa res però quan passa és autèntic.

- Avui dia tot va ràpid i, si no hi va, fa mandra. Com encaixa el teu treball en aquest món tan frenètic?
Jo penso que cometem un error quan banalitzem tant els continguts. Quan fem les coses perquè, sobretot, la gent no s’avorreixi. No ho sé... Si tu vas a veure qualsevol cosa i hi vas tranquil, en el sentit que no tens pressa perquè s’acabi allò que estàs veient, hi acabes entrant. Has de ser receptiu. Tampoc no parlem d’una classe de física nuclear. Els continguts dels meus treballs són assumibles, els pots entendre, però demanen que estiguis al cas. No estan fets per desconnectar i reincorporar-te més tard. Penso que no fem cap favor, en general, quan mirem que la gent sobretot no s’avorreixi. Evidentment jo m’he d’esforçar per fer-ho atractiu però he de mirar que el que faig tingui un nivell i un contingut. Hi ha d’haver exigència quant als continguts. Per mi, treballar d’aquesta manera té sentit. Parteixo de la base que, ja que hi ha tant d’esforç i tant de temps invertit – perquè és una feinada-, el que faig no s’ha d’esgotar amb un visionat.

- Estem tots molt dispersos.
Ostres, tanta dispersió jo no sé si és bona. Anem cap a aquesta direcció però hi haurà un moment en què ens ho haurem de replantejar. Què estem fent? Amb tant d’eclecticisme i tant ara això, ara allò i tot al mateix temps, no te “n’enteres” de res. Allò que és essencial et passa desapercebut. I així ens van les coses. Que tenim una societat en què els governants cada vegada s’atreveixen més a tot. Aquesta deriva cap a societats cada cop més feixistes... Penso que és bàsic per tenir un futur millor tornar-nos a concentrar, recollir-nos, tenir temps per parar, per sentir que hi ha silenci, per poder pensar en veu alta. És essencial per fer una societat millor. Tanta dispersió, tant de soroll, tant d’enrenou... és una cortina de fum. Quan més dispersa està la gent, més fàcil és que te la col·loquin. I també en moments de crisi econòmica i de valors com els actuals és més fàcil de portar-ho tot cap a un lloc on cada vegada perdem més llibertat. Segurament si aquest documental es passés a una sala de cinema, l’exhibidor el retiraria en una setmana: “Tio, no entra ni Déu a veure’l”.

- Tampoc són documentals per a masses (si és que existeixen els documentals per a masses).
Però aquests treballs meus anteriors, el del Guinovart i el de ‘Els llibres i els dies’ es van emetre per TV3 i allà estaven contents amb els índexs d’audiència. Que eren com un 1 o un 2%, però això són 30.000 espectadors. Ja sé que és poc però, en fi, jo si hi ha una part de la gent que ho ha trobat interessant i que li ha servit per aprendre coses, doncs ja estic content.

- I el cinema de ficció? Ara hi ha pel·lícules d’autoficció, com ‘Estiu 1993’, que emocionen i arriben al gran públic.
Un bon guió i uns bons actors, això és tot el que necessites per fer bon cinema. Aquestes pel·lícules que semblen senzilles –tot i que per arribar a l’aparent senzillesa segur que hi ha una gran complexitat al darrere- i que busquen aquella cosa més sincera i més autèntica sempre han funcionat i sempre funcionaran. Moltes vegades aquest cinema té una producció molt modesta. I, pel que fa al documental, s’ha democratitzat: tothom és un realitzador en potència. Però també hi ha molt de soroll i és difícil separar el gra de la palla. A més, tot aquest auge de cinema documental té relació amb la precarietat. També és cinema i és un cinema que et permet començar un projecte sense tenir ni un duro. I confies en aconseguir el finançament mentre el facis. No parteixes de zero però fer això val 200 i tens 10. Si jo esperés a tenir els diners per començar un projecte no hagués fet res. No sé si això és sostenible durant molts anys. És difícil. Em passa com als pagesos (riu). Però ara ja fa tretze anys que treballo en això. L’any que ve? No ho sé. M’agradaria fer un documental que expliqués com un nen aprèn a llegir. També m’agradaria fer una pel·lícula. Es podria considerar d’autoficció, si vols... Seria la història d’algú molt perplex davant del món.

També et pot interessar