Goretti Martínez
,
26/04/2016
Arts

Lluís Escartín: La mirada genuïna

El cineasta resident a Guardiola de Font-Rubí ens explica algunes de les coses que ha pogut aprendre del món a través de la seva càmera

Foto: 

Rumi
Els treballs de Lluís Escartín (Barcelona, 1966) representen una visió inquieta i allunyada de qualsevol tipus de cànon preestablert sobre persones, cultures, paisatges i fets. Són tan honestos que fan mal. Es va iniciar com a fotògraf perquè mirar a través de l’obturador li permetia esclarir mínimament la confusió del món. Després de conèixer el cinema de Jonas Mekas, Escartín es va passar a la imatge en moviment i va iniciar el seu camí en el si d’una cinematografia personal, sincera i poètica, que dóna veu a aquells que no la tenen. La clau, ens explica, és acostar-se a l’objecte o subjecte retratat amb un interès genuí i sense cap prejudici previ. Escartín viu des de fa vint anys a Guardiola de Font-Rubí (Alt Penedès), on ha après a gaudir del present.

- Com t'ho fas, perquè als teus treballs sembli que la càmera no hi és?
Si vols trobar un interlocutor i al que li dones importància és al contacte i no tant a la càmera, cal que l’altra persona entengui que realment tens un interès genuí per ella. També, si et dic la veritat, moltes vegades he filmat sense que l’altra persona sabés que filmava. El cas més extrem va ser quan vaig filmar ‘Texas sunrise’ (2002). Allà vam aconseguir que uns indígenes americans lligats a l’anarquisme ens parlessin de la seva filosofia de vida. Vam estar, el meu company i jo, gairebé una setmana esperant dia i nit a prop de la seva comunitat. Vam patir molt de fred, perquè era hivern al sud-oest americà. Vam patir més encara del que patien ells, que vivien allà, enmig del desert, en unes condicions molt dures. Però se’n van adonar, que l’interès que teníem era genuí: en la seva manera de pensar, en la seva manera de viure i sobretot en que aquella gent pogués compartir una cosa, que per a ells era personal, amb persones d’arreu del món que opinen com ells. I poc a poc... Insistir amb paciència i convicció.
En el cas d’’Amor’ (2001), l’entrevista amb un soldat d’elit israelià, li vaig demanar que prengués part del projecte i em va dir 48 cops que no. Vaig insistir amb respecte i li vaig mostrar que tenia un interès humanament genuí en compartir allò perquè el que li està passant a aquella persona, potser pensa que només li passa a ell, però li està passant a moltes altres. Insistir, insistir, insistir... Després de tres o quatre dies em va dir “Ok, farem l’entrevista però, saps per què? Perquè ets la primera persona que no em tracta com un monstre”. Dins dels cercles militars israelians, tant la gent de dretes com la gent d’esquerres sabia que aquell home havia assassinat una barbaritat de gent. Jo també ho sabia. Però conec una mica aquell entorn i no tenia cap prejudici respecte les barbaritats que havia fet. Ell no està acostumat a que una persona “exterior” tracti amb les mateixes condicions la víctima que el botxí. Per a mi aquell assassí havia estat una víctima del poder. Ell només era un soldat.

En el cas dels pagesos de Guardiola (‘Terra incògnita’, 2005), molts no sabien que hi havia la càmera i altres sí que ho sabien i no volien que els filmés... Però jo igualment ho feia, perquè ho feia amb molt de "carinyo". “Quedeu quatre, d’aquí quatre dies no hi sereu i serà molt maco que la gent us pugui recordar”. “Aaaah, a ningú li interessa tot això! Són tonteries”. “Però jo vull fer-ho”. Em deien “el retratista”, la gent del poble. Ara la majoria ja no hi són i els enyoro molt. El poble ja no és el mateix. És com si haguéssim caigut encara més en el pou de la puta globalització.

- Per a tu, la globalització no té aspectes positius?
Home, tot té aspectes positius. Recordo quan estava vivint a Nova York i es parlava de la globalització com que seria la fi de tots els mals. Tothom estava encomanat d’aquella il·lusió. I amb el temps veus que realment et treuen molt més del que et donen. Per una banda, et donen tres o quatre gadgets i, per una altra banda, et prenen no només aspectes perceptibles sinó també aspectes imperceptibles: de qualitat de vida, de dignitat... coses que són molt difícils de quantificar però que tenen molt més a veure amb la llibertat i amb l’equilibri d’un mateix. El poder té eines cada cop més perverses i instantànies per controlar els corrents de pensament del món.

- Als teus treballs, poses la mirada sobre temes molt concrets que, alhora, són universals. És així com t’agrada treballar o més aviat t’ho trobes?
És com surt. Em deixo portar per un interès. M’agrada poder experimentar amb la manera d’explicar una cosa i m’agrada que la manera d’explicar sigui coherent amb allò que estic explicant. Sempre és un repte. Quan vaig estar a la Polinèsia (‘Tabu mana’, 2009), allà tot és realment paradisíac. És un indret que té unes característiques completament diferents a la resta del món: allà tothom té accés ràpid a la proteïna dels peixos del mar i a la vitamina dels fruits de la selva. A la resta del món hem hagut de lluitar per aconseguir proteïna i vitamina. Per això, la cultura d’allà es va desenvolupar d’una manera diferent i única. Allà els paisatges són una passada, la llum és una passada... I el repte era poder filmar sense caure en les postals idíl·liques ni en la visió occidental. Havia d’intentar veure el món com l’estava veient l’altre. Allò típic de quan vénen amics de fora del Penedès i diuen “Ai, que maco! Una olivera, un cep...”. Jo intento fer un gran esforç per mirar al marge de febleses exòtiques o occidentals. I funciona! És un esforç, però funciona. En el cas de la Polinèsia va ser... “A veure... quina és la illa més lletja?” I va ser allà on vam filmar i vam intentar capturar les imatges de la manera contrària a la que se suposa que ho has de fer. Res de sorra blanca, llum, equilibri... “Fuck that shit!”, agafem un altre camí.

- També has parlat del desert i dels tuareg.
En el cas dels tuaregs (‘Amanar Tamasheq’, 2010), el repte era més difícil. O tens sorra o tens camells o tens tuareg. Hi ha molt pocs elements per triar. I aquest potser és el repte més gran que mai he tingut a la vida en aquest aspecte. Va ser fruit d’insistir durant quatre o cinc anys en aquell territori i de fer varis viatges. Sempre cometia el mateix error: sortia de Guardiola amb un Land Rover d’aquests de pagès i, clar, tardava molt en arribar, em passaven coses pel camí... Al final, un productor em diu: “Home, vés amb avió, que serà més fàcil” i va funcionar. Però hi ha una part bona d’haver estat provant tots aquells anys sortint des de Guardiola: que vaig aprendre força del desert, de les tribus nòmades, de filmar al desert i de tot el món que envolta el Sàhara. De les dificultats que comporta viure en aquell món. La part dolenta va ser que durant aquells anys l’islamisme va anar agafant més terreny i, quan vaig filmar el documental dels tuaregs, ja va ser el final, o el començament del final: la guerra de Líbia començava a estendre’s. Però sempre és el mateix repte: intentar capturar l’altra cultura o l’altra persona d’una manera diferent.

- Què vol dir “diferent”?
Quan dic diferent vull dir que normalment totes les imatges que tenim d’una cultura o de la nostra pròpia, per a mi són imatges que les ha fet el poder. Són imatges que vénen ja carregades amb un contingut preestablert: el negre és exòtic, el tuareg és exòtic... o “Mira el pagesos: conservadors i retrògrads”. Quan feia el documental dels pagesos de Guardiola, coneguts meus de Barcelona del “món cultural” em miraven per sobre de l’espatlla. “Per què estàs perdent el temps amb els pagesos?”. I jo contestava: “Perquè crec que s’ha de fer”. Volia capturar allò que em fascinava i m’atreia d’una manera molt genuïna: la capacitat d’aquella gent per gaudir del present. A mi em costava molt gaudir el present. Perquè normalment estàs pensant en el què ha passat o en el què has de fer. Però, a gaudir del present, n’he après a Guardiola. Allò de veure un senyor i una senyora, allà asseguts a terra, a l’hivern, sense diari, sense ràdio, sense llibre, sense res... Només asseguts i mirant el paisatge que han mirat tota la seva vida. I ho gaudeixen. I són feliços. Al cap i a la fi, és com si amb la modernització, la globalització i els canvis tecnològics haguem esdevingut esclaus del temps i del poder d’una manera molt perversa.

- Com et pots desprendre del teu bagatge quan afrontes un tema per a un dels teus documentals? Com mires a la cara d’un assassí sense prejudicis?
D’assassins, n’hi ha molts. La majoria d’assassins, o són malalts o algú els ha manipulat. I fins i tot els malalts poden tenir un moment de crisi i després penedir-se’n. Amb la feina he conegut molta gent que ha participat en assassinats i, els que no estan malalts, estan absolutament penedits del què han fet i farien tot el possible per tornar enrere. Sobretot gent de l’entorn militar que estaven molt convençuts en aquell moment del què feien però que ara, si poguessin sacrificar tot el que tenen per tirar marxa enrere, ho farien.

- A ‘La tortilla’ (2014) t’has acostat a la realitat complexíssima de l’Orient Mitjà. Què hi anaves a fer i què vas acabar fent?
La veritat és molt forta. Em va enviar Televisió Espanyola per fer un retrat d’allà intentant ser molt crític amb Israel. Els vaig dir que faria un retrat però que la meva actitud crítica seria la mateixa amb Israel que amb la resta. La responsabilitat del que està passant a Orient Mitjà és sobretot europea, perquè ve de començaments del segle XX. I malgrat que Israel ha fet moltes barbaritats, allà hi ha gent més guai i liberal que jo i gent més fatxa que el més fatxa del meu poble. El que els vaig dir és que jo no podia fer res clarament en contra d’Israel. Podia intentar fer un treball amb sinceritat sobre el que estava passant a Orient Mitjà, però no podia anar amb la idea d’atacar als que no agraden als qui em donen la feina. Això, no fucking way... I en arribar a allà vam veure que tot era hipercomplicat. Els humans tenim la tendència de simplificar les coses per entendre el món. Hi ha qui simplifica més i qui simplifica menys. Però quan arribes a l’Orient Mitjà et tornes boig. És com un món apart. Vam trobar un món que, fins i tot el meu productor, que és propalestí i molt crític amb Israel, va quedar acollonit. Vam trobar un món en què tot està dividit i subdividit i tothom lluita contra tothom. El pitjor de tot és que tots els poders internacionals estan posant-hi cullerada. I com sempre, que és això és un denominador comú en tots els conflictes, la població civil n’està patint les conseqüències. Han tingut la mala sort de néixer allà i de viure unes circumstàncies extremes per una sèrie de persones poderoses de diferents parts del món que estan interessades en aquell tros de territori. També vam veure com la qüestió religiosa – per a mi no és religió sinó poder- s’ha radicalitzat moltíssim i hi ha una sofisticació molt gran de les armes. Estàvem profundament deprimits. Tant ell des de les seves posicions periodístiques com jo des de la cinematografia, vam veure que allò era intractable.

- Impossible d’explicar?
Intentar comprendre el Middle East ara seria com intentar comprendre la complexitat geopolítica i les forces que estan ara transformant el món. El més graciós és que no cal anar allà per veure el què passa: els mateixos idiotes del Barça porten a la samarreta el nom de Qatar. Vas per tot Àfrica i demanes als islamistes que qui ha pagat la mesquita i sempre són els saudites, els qatarians... “I qui paga l’imam?” “Els mateixos” “I per què no us paguen una bomba per treure aigua del pou i poder conrear verdures, com fan els israelians?” “Ah, no. Només ens donen cèntims per mesquites, imams i armes”. I són els mateixos que estan finançant els terroristes d’una manera directa i els mateixos que estan portant la filosofia del wahhab per les seves mesquites.

- Quin "marron"...
Quan els meus amics de Guardiola em van dir que construïen una mesquita a Vilafranca vaig pensar: és una mesquita genuïna de la comunitat o està pagada per algun poderós amb una idea de l’Islam que no té res a veure amb l’Islam original? Jo tinc molts amics musulmans, m’agrada la cultura musulmana, la marroquina, la seva llengua... Però quan veig que estan enviant imams wahhabistes que promouen l’odi per tot el Marroc, per tot el nord d’Àfrica, el Sàhara i fins i tot per Espanya, penso: ningú farà res per aturar tot això només perquè els mateixos que financen el terrorisme tenen finques a Marbella i tetramilions als grans bancs espanyols? I qui ha de patir tot això? I el més graciós és que el Barça duu Qatar a la samarreta. Qatar i Unicef, el colmo de la hipocresia! És com si tornéssim enrere en el temps i als Jocs Olímpics de Berlín, portessin la creu gammada a la samarreta i un braçalet de la Creu Roja, per dir alguna cosa. I que la gent s’ho prengués com si fos normal.

- I enmig de la depressió vau fer una truita de patates.
Estàvem molt deprimits. El productor, Maurilio de Miguel, és un tio que en sap molt, un gran personatge, un humanista... Jo no sóc humanista: no crec que les persones estiguin per sobre dels animals ni de la natura. Ell, sí. I quan vaig veure que ell estava molt trist, perdut, vaig pensar “Això està molt malament”. Un dia estàvem a dins d’un Mercedes blindat (no a prova de bales, sinó a prova de tot) per la ciutat amb l’exministre d’assumptes exteriors de Jordània. I l’exministre em pregunta amb accent britànic que com em sentia després d’haver estat per la zona i haver conegut la gent que havíem conegut. Això amb un accent molt brittish, dins d’un Mercedes, amb música clàssica de fons. Li vaig preguntar si podia gravar la conversa i em va demanar que no ho fes. Ell em queia bé. Normalment tinc zero respecte per polítics. Quan dic zero, vull dir que tinc més respecte per un gat que s’estigui morint al carrer que no pel 90% de polítics que he hagut de conèixer. I aquest home semblava una persona que havia dedicat la seva vida a allò públic, a servir els ciutadans, a intentar trobar pau amb els “cosins” (els jueus)... Així que vaig apagar la càmera, una cosa que rarament faig. Li vaig contestar la pregunta: “Abans de venir al Middle East, jo sabia molt poc del Middle East, però ara encara en sé menys”. I em va dir: “Well, something similar happens to me”. Havia estat no sé si quinze o vint anys treballant amb els ministres d’assumptes exteriors i interiors de tots els països veïns i sobretot amb Benjamin Netanyahu i em va dir: “Saps què he aconseguit després de tots aquests anys de feina? Una profunda depressió”. Tots teníem la mateixa percepció. En aquell moment vaig pensar que tot el "cotarro" de la geopolítica està portat per idiotes de l’alçada del Netanyahu amb versions similars al costat àrab. I també vaig pensar que si les qüestions importants d’Orient Mitjà estiguessin portades per dones àrabs, saudites, egípcies, palestines, sirianes... el problema del fucking Middle East desapareixeria en un tres i no res. Això t’ho asseguro.

- A ‘Amor’ li preguntes al soldat si les dones creen i els homes són més de destruir i ell et diu que 50-50. Tu hi confies més, en les dones?
Jo he vist que, militarment, les dones són igual d’efectives i tenen més punteria. Però en l’aspecte polític de l’Orient Mitjà, la dona és molt superior a l’home. I quan veus que la majoria de problemes són fruit d’un masclisme exacerbat i immadur... No és que confiï més en la dona, és que desconfio del pensament primari i estúpid dels homes que estan prenent decisions allà. I quan he conegut dones allà he vist que hi ha una superioritat emocional i intel·lectual aclaparadora. Si traguessis tots els idiotes, subnormals (en el sentit tècnic de la paraula) dels llocs on es prenen les decisions... El Netanyahu i el ministre d’assumptes interiors d’Israel són autèntics imbècils i fatxes. Però en el costat àrab tens el mateix. Els importa un “carajo” la religió i tot. Són gent que es mou per instints primaris i que no té cap mena de remordiment pel que està fent. I quan parles amb les dones del territori, veus gairebé tot el contrari. Persones intel·ligents, sensibles i capaces d’entendre la complexitat del que està passant.

- T’ajuda, la teva càmera, a entendre la realitat?
Darrerament, Televisió Espanyola m’ha estat enviant a llocs massa polítics. I a mi, en realitat, la política no m’interessa. No estic content que m’hagin enviat a Orient Mitjà o a la revolució d’Egipte. Però m’hi han enviat i he intentat fer les coses el millor que podia. M’interessen més qüestions més senzilles sobre la vida. En la resta de projectes, es podria dir que sí que m’ha ajudat, d’una manera, gairebé et diria, com un mirall de mi mateix. El que passa és que allò que aprens són coses petites que t’ajuden a situar l’altre i a situar-te tu mateix.

- Com ara què?
No sabria descriure-ho en paraules. El què he après ho he compartit amb els meus documentals. No sé expressar-ho en paraules perquè són coses molt imperceptibles. Per a mi, les més importants a la vida.

- Ara, en què treballes?
És un altre encàrrec. Un escriptor gallec va veure el programa Metròpolis que em van dedicar. És un senyor ja molt gran que està investigant la raó de la vida. Estem enregistrant converses amb gent que té un bagatge fort: gent gran que ha fet un esforç per entendre la raó de la vida. Hem estat amb l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, que ha estat una experiència molt maca, perquè s’ha passat la vida lluitant contra el poder dins la legalitat... Gent molt diferent que ha tingut una activitat molt intensa en algun tema.

- Gent que s’ha hagut de mantenir ferma...
Sí, però no han hagut de fer cap esforç. Ja són així. El Jiménez Villarejo és una persona senzillament incorruptible.

- No n’hi deu haver gaire, de gent així.
No, però la natura és així. Som part de la natura i la natura crea éssers que han de fer alguna cosa que vagi en contra la uniformitat. Això ho explica molt bé el filòsof Josep M. Esquirol.

- Com difons els teus treballs?
Jo porto en aquest ofici una barbaritat d’anys. Quan vaig començar, a finals dels anys vuitanta, la dificultat era que no hi havia interès per aquest tipus de treballs menys convencionals. Treballava a Nova York i llavors es buscaven coses molt netes, clares, ben presentades... Com passa ara. Jo anava en contra de tot això. Els meus treballs no eren acceptats per cap tipus d’establishment però, aquests mateixos treballs, van ser acceptats deu, quinze o vint anys més tard. I l’únic que vaig fer va ser canviar la data de producció: si estava fet de l’any 1989, posava que era de l’any 2000. Ara mateix, és molt diferent. Abans es presentaven 200 pel·lícules a un festival i ara se’n presenten 2.000. És impossible que la gent que selecciona pugui fer-ho amb cura. Així que és un equilibri entre insistir i tenir sort. Abans t’havies d’ajustar a la moda, en canvi ara el gust és més ampli. La part bona és que ja no has d’enviar un VHS, que costava diners, sinó que ho pots fer tot per internet amb una contrasenya. Sempre hi ha dificultats. Si el que tu fas està dins del mainstream, és difícil, i si estàs fora, com jo, les dificultats pugen exponencialment, però amb paciència vas sortint. I després recordo que un amic em va dir que pugés els meus treballs a Vimeo. Jo vaig pensar “Quina tonteria, qui s’ho mirarà?”. Doncs resulta que hi ha milers de visionats. Gent d’arreu del món, sobretot joves, que busquen alguna cosa diferent. Al cap i a la fi, no hi ha tantes coses que siguin diferents ni tanta gent que faci coses diferents malgrat que passi el temps. Als anys 80 a Nova York vaig conèixer gent molt potent, molt millor que jo, però que van tirar la tovallola perquè no van tenir èxit. Jo no vaig tenir èxit, però vaig continuar. I per què? Doncs no ho sé, perquè ho volia fer. El que passa és que és molt maco que una cosa que has fet encara tingui un missatge que pugui arribar i animar gent del món audiovisual a fer la seva feina. Això suposo que és el més maco, compartir els teus treballs amb gent d’arreu del món.

- Clar, i els teus treballs sembla que no caduquin.
Sí, però quan els estava fent, això no ho sabia. I ara m’arriben correus de la Xina en un anglès macarrònic perquè els ha agradat algun dels meus treballs. Hi ha gent que té ganes de veure coses diferents i que s’allunyin d’aquestes visions per mi tan “cutres”, tant de la gent de dretes com la gent d’esquerres. És el que deien aquelles noies al documental sobre la revolució a Egipte (‘El silencio tras los disparos’ 2012): el camí ens l’indicaran l’art i la cultura, no la puta política, ni la religió. Les respostes les tenim als clàssics. Una de les noies deia: “L’arma més poderosa és l’art”. I ho diu una persona que està al front i a qui li han matat els amics.

- Però aquesta visió és fruit d’una esperit crític que s’ha construït prèviament... I tots simplifiquem.
Sí, tots ho fem. Però hem de veure que la manera de trobar-nos a nosaltres mateixos és l’art i la cultura. És l’arma més poderosa. I estic dient les paraules d’aquella noia. La política no ens portarà enlloc. Fa uns anys que estic llegint Ramon Llull i Cervantes i és un dels plaers més grans que tinc ara. Crec que entenc més llegint els clàssics que llegint tots els diaris i totes les revistes del món.

- En llenguatge cinematogràfic, creus que hi ha infinites maneres d’expressar?
Infinites, no sé. Però moltes més de les que hi ha, segur. El que passa és el que diu l’Esquirol, que quan es tendeix a la uniformitat, la natura crea elements que van a contracorrent. Tota repressió crea elements de resistència i, segons ell, avui dia és als marges on trobaràs les veus de pensament més interessants i més crítiques. La uniformitat és la mort. Ell ho explica perfectament. Les quatre coses que puc dir-te són coses que he après dels altres, però jo no sóc un pensador. Puc anar als llocs i capturar coses, però no sóc un pensador. Només tinc un parell d’idees. No sóc d’opinar.

 - Has vist alguna cosa en cinema últimament que t’hagi agradat?
Em fa vergonya dir-t’ho, però no. Potser ha estat mala sort meva. Ara, també t’he de dir que els gustos s’han tornat més conservadors els darrers anys. Tot i així, de coses bones n’hi ha, naturalment. Andrés Duque, un director veneçolà que viu a Barcelona de fa anys, ha fet una pel·li molt bona, ‘Oleg y las raras artes’, amb quatre duros... i repartia pizzes. Un tio que ha estrenat al festival de Rotterdam “por todo lo alto”... Així de cutre és la situació cultural a Espanya i a Catalunya. És per això que tinc tan poca esperança en el nacionalisme català, perquè cau en els mateixos cutreríos que Espanya. A mi em diuen “És que serem Europa”... Home, per tenir una política cultural tan garrula i amiguista com la de Madrid, la veritat... Com és possible que tinguem un tio a Barcelona com l’Andrés Duque, amb treballs valoradíssims a tot el món, i hagi estat malvivint per estrenar una pel·li?

Més informació: 

Us recomanem que visiteu la pàgina de Lluís Escartín a Vimeo, on trobareu els seus treballs.

També et pot interessar