Goretti Martínez
,
30/11/2017
Arts

Ramon Tort: “Vull que les coses passin sense que jo o la càmera en siguem el detonant”

El director penedesenc treballa en el documental ‘Andrea Motis, The quiet trumpet’ i busca finançament a través d’un projecte de micromecenatge

Foto: 

Cedida
Imatge del documental
Els documentals de Ramon Tort (L’Arboç, 1975) tenen la capacitat de fer que els espectadors hi entrin de ple. Però no com a espies ni com a observadors externs, sinó com a acompanyants silenciosos dels seus protagonistes. ‘A film about kids and music’ (2012), el multipremiat documental sobre la Sant Andreu Jazz Band, i ‘Hollywood’ (2014), el retrat cru i evocador d’un home anomenat Cristóbal Guirao, són els seus darrers treballs. Ara busca finançament a través d’un projecte de micromecenatge a Verkami per a concloure ‘Andrea Motis, The quiet trumpet’ i completar així un viatge que l’ha dut a retratar una persona i músic excepcional.
“Si l'energia/temps que necessito per aixecar una pel·lícula, la pogués dedicar a pensar o a fer projectes, la meva “carrera” seria bastant més prolífica”

- Per què vas decidir fer un documental sobre l'Andrea Motis?
Fa anys que conec l'Andrea, l'he vist créixer com a persona i com a músic. Conec a molta gent a qui m'he apropat perquè em meravellen, perquè estar amb ells em fa créixer com a persona. En el cas de l'Andrea, vaig descobrir que algú que estava prop meu em meravellava i vaig entendre que fer un treball sobre ella, en el sentit de voler entendre la seva manera de ser, de sentir, de pensar... Podria ser un exercici constructiu per a mi, com a persona que es dedica a explicar històries, però també per a tota la gent que només coneix a l'Andrea com a cantant o instrumentista.

Teaser de 'The quiet trumpet'

- Quin paper hi va tenir 'A film about kids and music'?
Haver fet ‘Kids and Music’, m'ha condicionat en dos sentits contraposats. Per una banda pensava que el projecte de la Sant Andreu Jazz Band ja estava explicat. Però, per una altra banda, el fet de veure com la història no s'atura i es pot explicar des d'altres punts de vista que l'amplifiquen i aporten matisos interessants, m'ha semblat un repte molt seductor.

- Què has après estant tan a prop d'aquests grans músics?
Hi ha molta gent virtuosa en diferents disciplines i, a vegades, quan t'interesses per la persona que hi ha darrere d'un pinzell, d'una ploma, d'un instrument o qualsevol altre tipus d'arma de creació, t'adones que sovint és difícil conciliar talent i personalitat. Ser l'epicentre de mirades que no controles; no tothom ho porta bé. En el cas del Joan (Chamorro), de l'Andrea i de la resta de gent a qui he acompanyat durant aquest llarg viatge, la seva manera de ser fa que siguin abans persones que músics. La popularitat l'entenen com la conseqüència d'estar fent bé la seva feina i la saben portar molt bé. Com més els conec, més content estic d'haver-los conegut. Obrint-me la porta de les seves vides m'han ensenyat moltes coses, sense voler-ho, que els haig d'agrair.

Tràiler de 'A film about kids and music'

- Com aconsegueixes aquest to d'intimitat tan característic dels teus treballs? O a què l'atribuiries?
A diferència del documental d'investigació, l'històric, el de denúncia... El documental creatiu ofereix la possibilitat de comunicar la realitat d'una manera esbiaixada. En certa manera em sento identificat amb l'expressionisme, a l'hora d'explicar històries. Per mi és important que les històries passin davant els ulls de la càmera i després, d'alguna manera poder-les reinterpretar: o sigui, explicar la realitat des del meu punt de vista. Amb un to d'intimitat que no vull dissimular. A efectes pràctics, això implica que hagi de dedicar molt de temps a explicar una història, perquè vull que les coses passin sense que jo o la càmera en siguem el detonant. I tot aquest temps, que acaben sent anys, fa que tant jo com la càmera acabem sent pràcticament invisibles. Em va passar amb ‘Kids and Music’, que vaig estar rodant durant un any i mig, amb ‘Hollywood’, que van ser set anys de rodatge i també amb aquesta peça, en la que porto gairebé tres anys treballant-hi.

Tràiler de 'Hollywood' 

- Com definiries 'Andrea Motis, The quiet trumpet'?
Parlant amb el Borja Duñó, que em va ajudar a construir guió quan volia començar a donar forma a la peça, ens imaginàvem una pel·li que acabés agradant al públic, sense que necessàriament entenguessin el perquè. Una pel·lícula de baixes revolucions, però amb escenes colpidores, amb molta força, la que tenen els seus protagonistes. I que fos com ells, poc pretensiosa quant a forma, una pel·lícula que faci obrir els pulmons i ajudar a pensar que enmig de tota la foscor en la qual convivim diàriament, hi ha llum. M'agradaria pensar que això és el que veurem, de moment crec que la cosa va per aquí. Seria com una metàfora, un petit homenatge a la manera de ser i de fer de l'Andrea.

- Com està sent la teva carrera com a documentalista?
Doncs no sé què dir-te... Content de tenir la sensació que la pastanaga sembla cada cop més a prop, però bastant desgastat d'haver de lluitar tant, pel finançament dels meus projectes. Si l'energia/temps que necessito per aixecar una pel·lícula, la pogués dedicar a pensar o a fer projectes, la meva “carrera” seria bastant més prolífica. És un problema que tenim la majoria de creadors en totes les disciplines, l'expressió artística està segrestada (i en aquest país encara més), per una política reaccionària que entén la cultura com una font de pensament que s'ha de controlar i per una indústria prepotent que diu als creadors què és el que els espectadors necessiten, perquè entén que l'art és només un bé de consum.

- Si poguessis fer una carta als reis, què demanaries pel futur?
Fa un temps que m'he proposat fer el pas a la ficció. Juntament amb la Núria Escofet, hem escrit un guió d'una pel·lícula que algun dia s'haurà de fer. Però és difícil treure el cap en aquest món, no hi ha massa espai per a primeres oportunitats. Potser una llei de mecenatge ens aniria bé, que permetés netejar la consciència de la majoria dels diners que circulen i activar un sector que està realment escanyat per la falta de recursos... Sincerament, crec que serà més fàcil veure una llei que incentivi fiscalment l'activitat en els prostíbuls que no pas una que fomenti l'exercici de la cultura.

Més informació: 

També et pot interessar