Goretti Martínez
,
16/08/2016
Arts

L’obra de percepció i intuïció d’Enrique Asensi

L’escultor treballa les obres a la seva casa de Les Gunyoles i considera el Penedès la seva llar

Foto: 

Goretti Martínez
Asensi, al seu taller
L’escultor Enrique Asensi (València, 1950) va venir a parar al Penedès captivat per un vi de Can Ràfols dels Caus. La terra de pas que el portava d’Alemanya, on resideix la major part de l’any, a València, s’ha acabat convertint en la seva llar. Ell i la seva dona Monika van adquirir uns terrenys a Les Gunyoles (Avinyonet del Penedès) amb una runa sobre la qual han erigit una casa integrada en un paisatge cent per cent penedesenc. Fa uns mesos hi van inaugurar el Parc de les Escultures, un recorregut pels voltants de la casa que permet a amics i possibles clients veure les obres en plena natura, “on han de ser”, segons l’escultor. Enrique Asensi és un home somrient, amable i agraït. Ha estat un autèntic plaer passejar amb ell entre vinyes i escultures al capvespre, descobrir què hi ha al darrere de les seves obres i com treballa en aquest petit paradís que s’ha construït al cor del Penedès.

- Per què vas decidir fer aquest Parc de les escultures?
La primera intenció, quan vam comprar aquest terreny i aquesta runa, va ser que aquest seria l’entorn ideal per a presentar les meves escultures perquè crec que l’escultura pertany al món natural. És quan es realitza completament. Va ser quan vam adquirir el terreny, que ho vam pensar. Però, és clar, les coses tarden molt de temps.

- Com veus la relació entre l’entorn i l’escultura? Què significa l’entorn per l’escultura, l’escultura per l’entorn?
És una simbiosi perquè una escultura pot canviar l’entorn per bé o per mal. Una escultura es pot destrossar si la posem en un lloc que no és el seu, on no està acceptada. O a l’inrevés: una escultura li pot donar a la natura una participació humana de reflexió i crec que pot aportar valor a l’entorn.

-  Per a tu l’escultura és això? Plantejar reflexions?
Podria dir-te que hi ha dues classes d’art: l’art que mira el terra i l’art que mira el cel. El que mira el terra està observant el seu voltant, està volent canviar coses del seu voltant, veu el canvi, l’aprecia... En canvi, el que mira el cel es confronta amb coses eternes, coses que no canvien per a nosaltres. Que probablement no canviaran mai. Potser sí en altres magnituds de temps però no per a nosaltres. Aquí et confrontes amb altres magnituds, proporcions... Per això estic en allò abstracte. No copio la realitat que veig sinó que la intueixo en aquest mirar el cel.

- I en aquest mirar el cel, què hi ha?
La meva és una obra de percepció. I d’intuïció. No estic buscant res estrany perquè no en sé. Formo part d’alguna cosa i des d’aquí on sóc vull explorar tota la resta. Un exemple és la llum del sol que ara ens banya. És el final de la llum, el que estem veient ara. Però aquesta llum també té un principi i jo me’n vull anar al principi. Per això moltes de les meves escultures tenen obertures. Nosaltres solem veure només un procés de les coses però ens dediquem només al que tenim aquí. I estem bé, és bonic, ho passem bé, també hi ha coses que no ens agraden i les volem canviar, la política... En fi... Però nosaltres venim i som part d’alguna cosa. Tenim fins i tot una falsa idea del que som. No som ni el que ens imaginem. A la forma d’intentar saber què som només hi arribo fent aquestes reflexions, aquesta manera d’intuir el que tinc en comú amb altres coses, amb tota la resta.

- T’ajuda l’escultura a entendre la realitat?
A mi m’ajuda. És una forma de realitzar el meu sentir. I sembla que també desperto en les persones un sentiment. Hi ha alguns que veuen les escultures i no es queden igual. Entren en si mateixos quan les estan mirant. Sempre dic que jo no faig espais. A mi l’espai m’és igual. Són gairebé sempre de dos dimensions, són molt planes, les meves escultures. L’espai que vull produir és l’espai espiritual de qui està davant de l’escultura. L’emoció que jo li provoco fent l’escultura o, més aviat, havent creat aquestes formes. Vull remoure qui es posa davant de l’obra perquè ell mateix faci el descobriment. Un descobriment que és d’ell i sempre és diferent.

- I què et diu la gent? Aquella granada que hem vist abans mentre passejàvem, a algú li pot semblar un fruit i a algú altre li pot semblar un arma...
Jugo molt amb la dualitat de les coses perquè és un dels factors comuns que tenim amb el tot. La dualitat, el blanc i el negre, el gran i el petit, l’etern i el perible, la vida i la mort... són coses molt extremes i vivim dins d’elles. Estem bellugant-nos constantment en aquest escenari de dualitats i això és el que dóna energia també, quan s’ajunten dos components.


'Granada', fotografiada per Enrique Asensi

- Quin paper creus que té l’escultura al món?
Jo et puc dir la meva experiència, molt subjectiva. L’art establert i les seves corrents no m’interessen. Ara t’explicava els meus motius i inquietuds i això és tot el que em mou. No m’interessa si estic o no a la moda de l’art que es fa avui dia. Mai m’ha interessat. El que sí que veig són uns mecanismes en els que m’he de moure perquè, si vols viure de l’escultura, els has de tocar molt de prop. Solen ser elements que viuen de l’art però que no en fan.

- T’has pogut dedicar sempre a l’escultura, oi?
Menjant moltes mongetes, a vegades, però sí. No he fet res més. I la veritat és que no sé com ha pogut passar tot aquest temps sent així però encara segueixo aquí (riu).

- Amb amb quins materials treballes?
He estudiat tots els materials, els he fet servir: fins i tot el plàstic, la goma, el cautxú, pinto amb ceres... Des del quars, que de les pedres és el material més dur, fins a l’alabastre, que és el més tou. Cadascun dels materials té les seves lleis i els seus encants, el seu llenguatge. Des de fa molts anys, treballo la combinació de pedra i ferro, o pedra sola, o ferro sol. El ferro no, perquè l’encarregues i te’l porten, però la pedra sempre intento anar-la a buscar. Com que formen part de l’escultura i a vegades les deixo com les trobo -amb els seus colors, la seva estructura- vaig a la cantera i busco les lloses, les reservo i les porto al taller. Les deixo aquí i les veig tots els dies fins que, amb el temps, elles em parlen i em diuen quina escultura hem de fer amb elles. I després hi ha una altra manera de treballar amb la pedra: quan tinc l’esbós fet de l’escultura, llavors no és necessari que la pedra em parli a mi, sinó que sóc jo qui li parla a ella. La vaig a buscar, la demano, me la preparen segons els meus plànols i després jo ja la treballo, l’esculpeixo, li dono una estructura, la cremo per treure el cisell meu, la meva petjada. Poden passar les dues coses: que la treballi o que la tregui del context de la cantera i la intervingui amb altres materials.

- Diàleg amb material inert...
Són tot metàfores, com abans et deia amb les obertures i la llum i ara amb els materials. Fixa’t ara en la metàfora del ferro i la pedra: el ferro surt de la pedra, s’extreu d’ella. I després els posem junts. És com el que comentàvem abans del cel. Nosaltres devem provenir d’algun lloc del cel, del tot. En algun moment ens en separem i, quan ens morim, hi tornem a formar part. Són elements que faig servir inconscientment, no m'ho proposo abans, però després m’explico per què he fet l'escultura que he fet.

- Sempre és així?
No treballo per encàrrec. Estic com un escriptor que plasma les seves idees o com un músic que troba les melodies. Jo amb les pedres i els ferros...

- I ofereixes aquests resultats.
Poso les escultures allà davant, sí.

- Com treballes?
Treballo vàries obres a la vegada. Estic pintant amb les ceres, amb esbossos, esculpint... I quan em surt alguna cosa nova m’hi he de posar. Igual has demanat la pedra i et tarda dues setmanes. Tot entremesclat. Són escultures que, com que ho fem tot aquí... Excepte escultures de grans dimensions, de sis o vuit metres, que això s’ha de fer en tallers, parlant-ho amb l’enginyer. Però jo sempre acompanyo el procés i la direcció de l’obra perquè sé com la vull. Hi ha artistes que no tenen ni taller. Fan els models, els dibuixos, se la plantegen en cartró, si vols... i això els tallers t’ho fan a la mida que tu vols.

'Intramuros', fotografiada per l'escultor

- Això ni t’ho imagines, no?
Cadascú ha de treballar com se senti còmode. Jo així no puc perquè quan faig un model el vaig canviant fins que el veig i el sento. I llavors ja el puc fer en gran. Que aquest també és un pas important: de l’esbós a l’obra gran et pots enganxar els dits. A vegades hem de destruir i començar de nou o reformar. Però així tinc aquesta possibilitat que no tindria si ho donés a fer a un altre.

- Quins projectes nous tens?
El primer projecte que tinc al calendari és als Tinglados de Tarragona, en unes naus precioses, on tinc l’oportunitat d’ensenyar obra plana de paret de gran format. Serà a la primavera de l’any que ve. Després hi ha una fundació – La Fundació Antonio Pérez- a Cuenca molt bonica, amb uns espais preciosos. És una església i un monestir. És un lloc molt difícil d’accessos per al muntatge, però al final ho farem. Després a Alemanya, on treballo amb una galeria a Colònia, també hi tinc projectes. Allà també hi tenim un Parc de les Escultures. És una zona molt activa en art, hi ha molt d’interès. Tinc prevista una exposició a llarg termini, cap al 2018. Exposarem una peça de grans dimensions. I al 2019 farem una exposició molt completa: en un museu exposarem obra d’aquesta a l’aire lliure i en un altre museu, exposarem obres de paret.

- Aquestes obres de paret, que són com quadres, sempre les has fet?
Surten de la cantera. Perquè vaig veure unes lloses amb una estructura tan pictòrica... Te n’ensenyo una [...] És que vas a la cantera i et trobes aquesta llosa, amb aquestes marques... Això és la part de dalt d’un bloc molt gran. Aquí tallen una part i veus com hi ha diferents colors? Per aquí ha corregut l’aigua i ha format òxids. Ja tenim ferro i pedra. I després ho acabo de combinar amb més ferro i... Es podria dir que esculpeixo quadres.

- Les comparacions són odioses però canvia molt el teu treball aquí i el teu treball a Alemanya?
Sempre treballo igual.

- I com és rebuda l’obra?
Tot aquell que té interès, accepta les meves obres i ho demostra, tant aquí com allà. Però si parlem en termes d’interès, a Alemanya n’hi ha més perquè hi ha més cultura de l’art que aquí. No dic que aquí no n’hi hagi: n’hi ha i hi ha bons museus, gent que viu l’art. 

- Què significa el Penedès per a tu?
Aquesta és casa meva. Pertanyo a aquí i hi tinc moltíssims amics, que sovint no tenen res a veure amb l’art. M’he implicat a algunes entitats. Ara sóc el president del Rotary Club de Barcelona, estic al Cercle de Directius de Parla Alemanya, als Tastavins del Penedès... Visc a Alemanya però casa meva és aquí. Amb això ja t’ho dic tot.

 

Més informació: 

A la pàgina web d'Enrique Asensi podreu conèixer més a fons l'escultor, el Parc de les Escultures de Can Marginet (Les Gunyoles - Avinyonet del Penedès) i descobrir els llocs on hi ha obres seves.
També s'ha editat el llibre 'Enrique Asensi SkulpturenPark/ Parque de Esculturas' (Kehrer Verlag Heidelberg/ Berlin, 2016), en format bilingüe alemany i castellà.

També et pot interessar