Sabine Piccini: "L'alta costura té un punt de somni i bogeria que trobo a faltar"

Conversem amb la modista Sabine Piccini d'alta costura, d'imaginació i de princeses; de cosir botons i d'atrevir-nos; però també de talles i de com ens afecten els 'dictats de la moda'

Ariadna Caballero

25/02/2016

Arts

La Sabine té el seu taller, Rosabine, al centre del Vendrell. Quan hi arribo està concentrada enllestint detalls d'una disfressa de Carnaval i li dic que no ho deixi, que podem anar xerrant mentre treballa. Damunt la taula, la màquina de cosir, les agulles, algunes teles, una llibreta i dos cabdells de fil, res més. Em criden l'atenció les tres màquines de cosir en un prestatge i m'explica, mentre em trec la jaqueta, que les utilitzen les seves alumnes als tallers de costura. Un maniquí amb un vestit de núvia i quadres a les parets que recorden el seu pas per l'alta costura francesa amb fotografies de detalls dels vestits i imatges de les desfilades. Tinc ganes que em parli del seu pas per aquest món!

"Les noies d'un taller d'alta costura són com els ratolinets de la Ventafocs, que treballen i ningú els veu!"

- Com vas començar en el món de la moda?
Vaig fer uns estudis que em van preparar per treballar al món de l'espectacle. És un diploma que a França es considera feina d'art perquè aprens les tècniques històriques del vestuari. Després pots treballar en pelis, a l'òpera, al teatre,... Vaig començar a treballar en teatre i cinema a França, però la crisi em va dur a treballar en una cadena de turisme francesa que té teatres a tots els hotels on jo feia el vestuari dels espectacles. Quan vaig deixar-ho, em van agafar en un taller que feien vestuari d'espectacle i dos cops l'any alguns vestits una mica espectaculars per l'alta costura a França. Em van agafar de reforç i la jefa em va dir: ''Tu tens les mans per fer alta costura. Si vols, a la propera temporada véns i proves si t'agrada''. Hi vaig entrar així i vaig estar 10 anys treballant per l'alta costura a París; quatre anys a la casa de Christian Lacroix i quan va tancar vaig passar per Chanel, Dior, Balenciaga,...

- Com és la feina en un taller d'alta costura?
Hi ha l'alta costura i el prêt-à-porter. Són dues maneres de treballar molt diferents. L'alta costura són les desfilades que veus per la tele, amb teles fetes expressament, brodats a mà, i molt car! El 70% d'aquests vestits està fet a mà, hi ha moltes hores de feina al darrere, una feina molt delicada i uns teixits que només pots treballar allà. Per a molts creadors l'alta costura és la manera de treballar la imaginació i el prêt-à-porter la roba per vendre. L'alta costura és com un taller de proves de tot, donen les bases de les tendències de colors, motius, formes que després ho busquen els creadors de prêt-à-porter. Vaig estar 10 anys treballant-hi fins que vaig venir a viure aquí!

- Treballar a l'alta costura és fer realitat allò que algú ha imaginat?
En aquestes cases hi ha un dissenyador que fa dibuixos i imagina la col·lecció, i nosaltres hi aportem la nostra tècnica i saber per fer-ho realitat. Aquí, al taller, vénen núvies que saben el que volen, altres no. Em porten 7 o 8 fotos de vestits diferents i veiem què els agrada de cada vestit. Amb el que m'expliquen i el que veig d'elles i del tipus de cerimònia que faran, els faig dibuixos fins que trobem el dibuix del que realment els agrada.

- Ara t'has tornat una mica dissenyadora, doncs?
Clar! Tot el que vaig aprendre allà em serveix ara.

- Les modistes us trobeu amb què el que ha imaginat el dissenyador és impossible de portar a la realitat? O sempre es troba la manera?
S'han de buscar tots els camins possibles per arribar-hi. A vegades hi ha coses que surten més o menys bé. Mira, el vestit que hi ha allà penjat -m'assenyala un dels quadres amb fotos- té un volum enorme a la faldilla, el dibuix feia uns pics. Clar, com ho fas per què això s'aguanti? Hi ha 4 capes de roba i pesa! Vam buscar mil maneres, vam fer patrons amb cartó per tenir la forma, però no podem posar cartró dins un vestit perquè se'l pot posar una actriu per anar als Òscar per exemple, i s'ha de poder moure. Vam buscar un teixit que es feia servir pels vestits tipus Sissí Emperadriu, uns teixits amb una fibra molt dura a dins, difícil de treballar, però aconseguíem la rigidesa perquè el vestit s'aguantés. Tot això són coses que vas buscant, vas intercanviant idees i, entre tots, busques solucions fins a trobar el que més s'assembli al que vol el dissenyador.

- Ho trobes a faltar?
Sí, a vegades sí, perquè vas experimentant, vas provant coses amb teixits que aquí, òbviament, no faig servir i hi ha una part de bogeria en aquest món! Les noies del taller són com els ratolinets de la Cenicienta, que treballen i ningú els veu! El que no trobo gens a faltar és l'esperit d'aquest món i com són alguna gent. És molt superficial, però fas coses extravagants, coses que saps que no es poden portar, però és igual! És el cantó de la creació una mica boja, de buscar coses noves, i això a vegades sí que ho trobo a faltar. I el que trobo més a faltar és treballar en un taller amb més gent, perquè intercanvies idees i el teu cap està sempre buscant coses. Treballar sola és dur, però el que és agradable és poder fer les meves creacions i les meves coses. Als tallers aportes la part tècnica però els dissenys no són teus. I aquí sí.

- El fet de treballar amb peces que saps que ningú portarà però, no és un xic frustrant?
No perquè és una part de somni, d'una nena que ha somiat un dia fer vestits de princesa. Ara ningú els porta perquè no hi ha princeses que portin vestits així (o poques), però és igual!

- I de l'alta costura al prêt-à-porter, hi ha una aplicació, un retorn?
Sí, a vegades, per exemple, hi ha uns brodats increïbles. A les marques accessibles no trobaràs un brodat perquè és molt car, però hi trobaràs un estampat tret d'un dibuix d'un vestit d'alta costura. S'inspiren i a vegades les tècniques artesanes d'alta costura es traspassen al prêt-à-porter de forma més industrial. Hi ha fires de tendència de moda amb teixits, blondes, colors, inspirats en l'alta costura. Al prêt-à-porter ho trobes dos anys després.

- O sigui que la roba que portem va dos anys tard respecte a les passarel·les!
Sí, clar el temps de crear les col·leccions i fabricar-les.

- Tu t'hi fixes molt en com va vestida la gent pel carrer?
Ara menys, suposo que perquè tinc menys temps amb la nena petita, però abans molt, molt, molt! Encara m'hi fixo, deformació professional, no ho faig expressament. No és per fer crítica, em fixo amb coses que em criden l'atenció. Als amics i gent que conec, si algú porta el coll de la camisa mal posat, per exemple, li col·loco bé, no ho puc evitar! Si és algú que no conec no eh! -apunta rient.

- Creus que vestim tots molt igual? Ens atrevim poc amb la roba?
Sí. Sí. -contundent– la gent no s'atreveix. Alguns sí, però estem molt pendents de què dirà la gent. Estem acostumats a anar amb un motlle: ha de ser així. Jo tinc una núvia que m'ha vingut i m'ha dit que es vol casar amb un vestit de colors perquè no s'hi veu amb color cru o beix, però... ''no, perquè la família, què diran...'' En teoria et cases un cop, quina pena! Has d'anar com et ve de gust, és el teu dia, has d'estar còmoda, contenta! I això és la societat que tenim, que si un surt una mica del que es diu que s'ha de fer,... Jo sóc de la gent que passa, sempre vaig amb molts colors, amb els cabells roses... M'agrada així, doncs ho faig i la gent ja pot dir el que vulgui!

- Tu que has viscut en una gran ciutat com París, també deu ser diferent que en un poble com Vendrell...
Sí. De qualsevol ciutat a un poble és diferent, sí. La gent que viu a Barcelona s'atrevirà més a posar-se coses extravagants que en un poble perquè la mentalitat, el què diran, no és el mateix. A la ciutat tens més diversitat i no dius ''seré el bitxo raro''. I perquè la gent de fora el teu cercle t'és igual. Als pobles la gent té més por d'atrevir-se pel que diran. Quan jo vivia a París els meus pares vivien en un poble i encara que els veïns sabien que jo era l'excèntrica sempre senties ''oi mira-la, avui porta el cabell rosa, avui un vestit nosequè..."

- Bé, potser és normal que la gent s'hi fixi, no?
Clar perquè destaques. A la ciutat hi ha més gent diferent i destaques menys.

- Fins que més gent s'atreveixi!
Exacte!

- I vestir diferent vol dir gastar-te més diners amb roba?
No, no no. Perquè pots trobar coses molt diferents a preus iguals o més barat que en cadenes.

- Tu on et compres la roba? O te la fas tota tu?
No, perquè no tinc temps! Me la faria eh, perquè d'idees en tinc un munt i de ganes moltes, però no tinc temps. Jo normalment de roba me'n compro molt poca perquè no en gasto massa i no sóc addicta a comprar. Si em compro algo és perquè he trobat justament una cosa diferent que m'agrada. Passejar per una fira d'artesans, per exemple, ''oi mira això què xulo!'' Coses bàsiques com tothom també, clar, samarretes, jerseis, leggings,...

- I als que no ens sabem ni cosir un botó... - riem!- Abans molta gent (sobretot les dones, vaja) sabien cosir. Ara... jo no en tinc ni idea vaja!
La majoria de gent de la nostra generació no en saben. Les nostres mares unes bases les tenen perquè a l'escola, de petites, els van ensenyar a fer una vora, a cosir un botó...

- Només les mares però eh...
Només les mares. Els pares anaven a fer esport i les mares a costura! Després això es va treure de l'escola i si a tu no t'ha cridat l'atenció... Ara ha començat a tornar una mica. La gent fa cada cop una mica més de manualitats, patchwork, ganxet,... Està tornant una mica a ser moda perquè necessitem fer coses amb les mans, creatives. No tothom, però per a molta gent és una manera d'escapar dels ordinadors.

- De fet aquí fas classes, oi?
Sí, dos dies a la setmana faig classes de costura i tinc gent de generacions molt diferents, una dona de casi 70 anys que sap cosir però vol aprendre patronatge i algunes tècniques, i altres de 30 que no saben cosir res però tenen ganes d'aprendre i poder fer coses per elles, encara que no sigui una peça sencera, customitzar una samarreta, canviar la forma d'una faldilla, el coll d'un jersei, fer-ho al seu gust. Deixar expressar la seva creativitat i fer alguna coseta diferent.

- I tu que treballes en una feina artesanal, es pot viure d'això?
És difícil, perquè no tothom ho valora. A vegades, la gent em ve amb unes fotos i diu que vol un vestit. ''Què em costaria?'' Jo m'ajusto al màxim, però clar, és molta feina, està fet a mida. Pots comprar-lo en una cadena i et faran arreglos i surt més barat. Ells en fan molts d'iguals, els fan en cadena, per etapes del vestit, compren els teles a molts metres. Jo en faig un.

- I doncs, qui ve a que li facis un vestit, per què ho fa?
Perquè el volen fer al seu gust, no han de comprar una cosa feta que veuran en una altra noia. Es fa com ella vol i el vestit va evolucionant durant les proves.

- Sobretot parlem de roba per a noies, i és el que bàsicament veig aquí. Els nois ho tenen més difícil per vestir diferent?
Hi ha moltes menys coses, sí. Jo crec també que als nois els és més igual que a les noies. Hi ha més mercat entre les noies. Els nois no es fixen tant amb el que porten. Els ha d'agradar, han d'estar còmodes, però no hi donen tanta importància a la imatge.

- També és com socialment se'ns ha educat, no?
Sí, clar és el dictat de la moda, que diu que les noies han d'estar primes i ser així. Entre les joves han sorgit moltes malalties d'alimentació perquè s'obsessionen amb la moda i el que surt a les revistes, i tot això no és real!

- Les revistes i les botigues, perquè vas a provar-te roba i no trobes pantalons que t'agafin el cul!
Exacte! Tot això és un problema de la indústria de la moda, que hi ha una obsessió en com han d'estar les noies. Als nois no tant... no hi ha tanta pressió com a les dones. I això sempre ha estat així. Quan es mira la història del vestuari, sempre hi ha hagut codis de vestiment per a homes i dones, però sempre més durs per a les dones. Per què les dones havien de portar corset i fer-se la cintura tan prima que no podien ni respirar? Històricament sempre les dones, a nivell de moda, han tingut unes regles més dures, repressives i incòmodes que no pas els homes. A la Xina, els peus petits. Per què? Perquè era un plaer per als homes. És una tradició i és estètic, però estètic per a qui?

- Són regles patriarcals que arriben a al moda com en altres àmbits de la vida.
Sí, sí sí, hi són en moltes cultures. Unes regles que s'imposen a les noies que per estar més atractives han d'estar així. I per a les noies que tenen formes rodones és complicat vestir-se!

- Jo tinc la sensació quan compro roba que els patrons no estan fent amb les mides que tenim...
Hi ha unes mides estàndards fetes fa uns anys, que van mesurar gent a tots els països d'Europa per fer mides estàndard per a la indústria. Després, això ho respecten més o menys. Les mides s'haurien de tornar a fer cada 3 o 4 anys. I com que hi ha aquesta imatge que les noies han de ser súper primes, amb els pantalons baixos, quasi sense pit, quasi andrògenes com les models, les marques de prêt-à-porter copien això i la gent s'ha de conformar. I no, no hauria de ser així!

- Ens hem de rebel·lar contra les talles!
És una cosa que m'enfada molt dels dissenyadors perquè, en part, molts tenen la culpa d'això. Mires les passarel·les i les models no tenen formes, són súper primes. Moltes d'elles pateixen anorèxia. Jo he estat vestint les models a les desfilades després de fer els vestits. Les que són primes de natural es nota perquè són primes però tenen formes, tenen cadera i no es veuen els ossos, la seva morfologia és així. Però a la majoria se'ls veuen els ossos, tenen la pell i els cabells horrorosos, i és perquè estan desnodrides! Durant anys molts els creadors volien dones andrògines. Un dels primers que va impulsar aquesta línia va ser Karl Lagerfeld, dissenyador de Chanel. Volia noies així perquè la Coco Chanel tenia aquesta morfologia i treballant les línies i els dibuixos referint-se a la Coco va començar a demanar noies així, molt primes, sense formes... I va començar la moda d'aquestes models tan primes. I ara és difícil trobar noies que no siguin així. Les agències de models no en tenen perquè durant anys només volien noies així. Quan jo treballava amb Christian Lacroix, era una cosa que ell sempre va combatre perquè li agraden les noies amb formes, amb corbes. Va ser un dels impulsors de la Claudia Schiffer i les noies amb pit i malucs, primes però voluptuoses. Ell feia vestits i dibuixos per a dones amb formes. En una de les últimes desfilades que vam fer abans que tanqués el taller vam tenir problemes perquè no trobàvem models amb formes. Vam fer un vestit preciós amb seda blau fosc. A la noia li vam posar el vestit tres dies abans de la desfilada, li vam cordar el corset amb el llaç a l'esquena i va fer flup! Va caure a terra! Perquè no tenia cadera i no se li aguantava! Vam haver-li de posar una cinta i pits postissos perquè sinó el corset es bellugava! Lacroix s'enfadava molt amb això.

Ara es comença a ser més conscient del problema perquè algunes models es van morir d'anorèxia (i cada any en moren) i algunes cases d'alta costura van signar un protocol dient que les models si no tenen uns mínims de massa greixosa no poden desfilar. Però no és suficient, a viam si d'aquí uns anys canvia. Això no és la realitat del carrer.

- Però influeix.
Influeix molt.