Jump to navigation
Les persones que quan senten a parlar d'un parc natural només els ve a la ment una idea similar a la d'Aigüestortes, que passin de llarg. El que trobarem al Parc Natural del Garraf és als antípodes d'aquell concepte. Però la singularitat que trobem al Massís del Garraf costaria molt trobar-la a d'altres indrets. Avui completarem una ruta circular que ens permetrà fer el segon cim més alt de la zona i, sens dubte, el seu millor mirador: la Mola. Tot seguit, la baixarem en direcció a la vessant nord, aproximar-nos a Olesa de Bonesvalls i tornarem visitant l'imponent Avenc de l'Esquerrà.
La proposta té arguments de pes per ser tinguda molt en compte. Caldria anar força lluny per pujar una muntanya amb vistes al mar, fer cim i en sentit oposat veure bona part de les serralades prelitorals i de la Catalunya interior, des del Montmell al Montseny, passant per Montserrat, amb la neu del Prepirineu i Pirineu de fons. La fauna que hi trobarem també té un exotisme difícil de qualificar. El trajecte proposat està pensat per completar-lo a un ritme còmode, i amb parades incloses, en menys de tres hores.
Per aproximar-nos al punt de partida, utilitzarem el cotxe. Agafarem la carretera BV-2111 des de Sant Pere de Ribes en direcció a Olivella. Després del Mas Milà, seguim en direcció al nucli històric d'Olivella fins que una senyar ens obligui a escollir entre Olivella o l'Escola de natura de Can Grau i Begues. Optem per la segona opció, que és la que segueix per la mateixa carretera. Pocs metres abans d'arribar a Can Grau, després d'haver guanyat força alçada, agafem la pista forestal que surt a mà esquerra en direcció a Olesa de Bonesvalls. De fet, una altra opció seria aparcar a Can Grau mateix i emprendre el camí des d'allà. Això incrementaria el quilometratge total uns quatre quilòmetres més, comptant anada i tornada. Per evitar repetir camí, optem per avançar amb el mateix vehicle i superar les Piques, fins arribar al camí de la Mola. Un trencall que surt a mà dreta, ben indicat amb cartells i que a més es reconeix fàcilment pel cadenat que impedeix el pas de vehicles. Aparquem el cotxe al costat i emprenem la marxa a peu.
El tram inicial és el més exigent, tot i que l'esforç és a l'abast de qualsevol persona que no pateixi cap problema físic important. En poc més d'un quilòmetre, haurem arribat al cim de la Mola, però el desnivell acumulat i el terreny pedregós fan que puguem dedicar prop de mitja hora a superar aquest desnivell acumulat de més de 200 metres. El primer tram de camí és estret i ens mostra un bosc espès i relativament humit. Però a mesura que guanyem alçada, la frondositat va abandonant-nos i comencem a veure un paisatge marcat pels arbustos i uns pins cada cop més isolats. A mà dreta veiem de fons el mar Mediterrani, però n'estem separats per gran quantitat de turons de menor alçada que el que pugem. Entreveiem un paisatge amb pi blanc i pinassa jove, molt densa sobretot als vessants nord i més escadussera al sud i als punts alts. La sensació és de gran tranquil·litat i aïllament. Tot i que veiem de fons nuclis urbans com Vilanova i la Geltrú o Sant Pere de Ribes, estem a una de les zones més aïllades de la civilització que un pot trobar a la demarcació de Barcelona.
Un cop al cim (534 metres), val la pena aturar-se una estona i gaudir del paisatge. No és un cim punxegut, sinó tot el contrari. La part més alta està situada al damunt de les parets de roca calcària que donen a mar. En canvi, cap a l'interior trobem una esplanada considerable, on hi destaca la torre de vigilància. Val la pena parat atenció al cel, ja que és molt probable que en algun moment es puguin veure a simple vista grans aus sobrevolant la zona. I mirant al terra també trobarem detalls curiosos: quines formigues més grans!
Sense pressa, prosseguim el camí i anem travessant la carena, fins que mica en mica comencem a perdre alçada. Val molt la pena contemplar la vegetació, ja que moltes de les plantes que s'hi troben servidor no les ha vist enlloc més. El singular margalló és el de menys! Descartarem el trencall que va cap a Begues i seguirem cap al nord sense abandonar el camí fins al cap d'uns 2 quilòmetres i 700 metres. En aquest punt, girem pel trencall de l'esquerra i descartem el camí que, de seguir-lo, ens duria cap a Olesa de Bonesvalls. El camí ens permet vorejar a través de la fondalada la vessant nord de la Mola i els altres petits cims dels voltants, com ara el Puig Escampador. Aquí el paisatge torna a estar dominat pels boscos densos de pi blanc, amb molta presència d'arbustos i plantes. És el punt més verd i amable d'un parc marcat per la pedra calcària i la sequedat, però amb contrastos molt interessants. A banda d'elements naturals, el paisatge també té elements humans que donen testimoni del passat agrícola de la zona. Trobem fins a un parell de cabanes de pastor, altrament conegudes al Garraf com mulasses. A altres en diuen cabanyes de pedra seca. Acostant-nos a una d'elles, ens sorprèn veure-hi al damunt de les roques una serp de més d'un metre de llarg. El nostre ensurt a ella l'acaba espantant el doble i desapareix. Si mirem amunt, tampoc no serà gens rar que veiem algun esquirol.
Un quilòmetre més tard veurem com el camí conflueix amb un altre camí similar que ve del nord i un altre que segueix en la mateixa direcció que dúiem. Mantenim la trajectòria cap a l'oest. Passats 400 metres, arribem a un altre encreuament de camins i fondalades. En aquest cas, no continuem recte, sinó que girem pel trencall de l'esquerra, en direcció sud-oest. Això ens permet esquivar un petit turó servint-nos de la fondalada. Seguint les indicacions cap a l'Avenc de l'Esquerrà, en menys de dos quilòmetres ja haurem arribat a la pista forestal principal entre Can Grau i Olesa de Bonesvalls. Mantenim el sentit sud; la pista ja no l'abandonem perquè és on hem aparcat.
Després d'1 quilòmetre i 800 metres i unes quantes corbes, a mà dreta veiem ben senyalitzat l'Avenc de l'Esquerrà. Si anéssim amb canalla, caldria extremar la precaució ja que, tot i que l'avenc està molt ben indicat, cal ser molt prudent a l'hora d'aproximar-s'hi. Es tracta de la cova subterrània més important de la zona i la segona més profunda de tot Catalunya. Aquest mateix 2013 un equip d'espeleòlegs ribetans van batre el rècord de fondària de l'avenc, arribant als 336 metres negatius; tot just a 12 metres del nivell del mar. Però per endinsar-nos-hi és imprescindible fer-ho amb cordes, equipament i molts coneixements tècnics. Per tant, ho veurem prudentment des de la distància.
Seguim caminant uns 200 metres en sentit sud i arribem on hem aparcat el cotxe. Fem mitja volta i tornem cap a Can Grau, on agafarem la carretera comarcal que ens durà a Sant Pere de Ribes.
Distància: 9 Km Temps: Entre 2 i 3 hores Dificultat: Mitjana/baixa Desnivell acumulat: 322 metres
