Jump to navigation
Les 97 hectàrees que formen l'Ortoll estan ubicades a ponent de la ciutat, a tocar del terme de Cubelles. En una ciutat que pràcticament no té parcs verds, l'Ortoll és l'opció més vàlida per a tota persona que vulgui sortir a córrer lluny del fum dels cotxes sense haver d'anar gaire lluny. Malgrat que el tòpic diu que la població gairebé no en fa cap ús, n'hi ha prou acostant-s'hi una tarda i fent-hi un tomb de mitja hora per trobar-se amb tota seguretat alguna persona passejant, corrent o amb el gos. I més que n'hi hauria possiblement sense la deixadesa d'uns i la mala educació i poc respecte d'altres persones sense escrúpols que creuen que poden usar la natura com abocador. Tot i això, encara hi ha racons i paisatges amb prou encant per recomanar-ne una visita.
Podem accedir a la zona des de diferents punts. La nostra proposta és començar des dels voltants de les restes del poblat ibèric d'Adarró (s.V-I aC). Només ens faltarà creuar el pont sota la via. Si hi accedim en cotxe, podem aparcar còmodament a tota la zona propera al passeig Marítim. Si ens hi volem apropar a peu, la millor opció és fer-ho pel camí de Sant Gervasi, que parteix del punt on conflueixen l'avinguda Montseny i el carrer Anselm Clavé. Seguim el camí fins passada l'Escola Llebetx.
No hi ha risc de perdre's, ja que l'Ortoll pel nord queda clarament delimitat per la carretera C-246 i a la part de mar queda delimitat per la via del tren. De fet, la millor opció és deixar-se portar. Anar seguint camins i dibuixar un trajecte circular.
Ens sorprendran diverses barraques de pedra seca, que a Vilanova popularment s'anomenen mulasses. Curiosament, la majoria les van construir pagesos procedents de la Segarra. Entre el segle XVI i el XX hi va haver nombroses onades migratòries procedents d'aquesta comarca de la de la Catalunya interior. Aquest pagesos eren anomenats despectivament segarretes per part dels vilanovins de tota la vida. Al voltant d'aquestes mulasses hi acostumem a trobar arbres fruiters. Els cultius actuals els trobem a la part superior del Camí de Sant Gervasi. Aquí es cultiva bona part de la fruita i hortalisses vilanovines que es poden comprar al Mercat Municipal.
Els múltiples camins són un dels trets distintius de la zona. Alguns d'ells apareixen a documents històrics de fa segles. A més de comunicar les zones urbanes amb els horts, aquests camins formen part de la xarxa de transhumància, que es va fer servir pel trànsit del bestiar amb l'objectiu d’aprofitar els pasturatge d’estiu o d’hivern. Són les “carrerades”, que a altres punts també es coneixen com “cabaneres” o “lligallos”. A Vilanova el camí més transitat s'iniciava a Ribes Roges, travessava el camí de Sant Gervasi, seguia al costat del xalet de l'Ortoll i al costat de la Torre de l'Escardó, que continuava cap al Molí de Vent. Això era el punt de partida que enllaçava amb altres camins fins a les pastures del Pirineu. Molts d'aquests camins estan delimitats per marges de pedra seca.
Una altra curiositat són les restes del molí de vent que s'ubica damunt del camí de Sant Gervasi, a l'oest de la Carrerada i el xalet de l'Ortoll. La primera referència que se'n té és del 1616, quan Joan Esquerdó va obtenir la llicència per construir-lo “a la quadra de Darró”.
Si ens anem movent en direcció a Cubelles, acabarem arribant a la zona de la Platja Llarga. Un altre espai natural salvat in extremis de la urbanització, però amb molta feia pendent de fer per tornar-ho a deixar com estava abans dels preparatius de les obres feliçment avortades.
La caminada la podem fer durar el que ens vingui de gust. Amb mitja hora ja ens en podem fer una idea, però n'hi ha per dedicar-hi tres o quatre hores ben bones. Hi veurem camps, boscos, arbustos i plantes diverses configuren un paisatge singular que amaga molts racons sorprenents. També és força habitual veure-hi conills. La desaparició dels seus depredadors naturals els facilita molt la vida.
A vegades ens posarem les mans al cap. Inevitablement tornarem a casa pensant que com pot ser que es doni tant poc valor a un patrimoni ecològic i històric tan valuós. Però val la pena que això no ens faci llançar la tovallola.
