Jump to navigation
El més fascinant de la recent Expediente Warren és la capacitat que té el seu director, James Wan, per treure profit a una sèrie de codis genèrics que ja semblaven esgotats per centenars de films de possessions i efectes paranormals. En comptes d'optar per la paròdia o l'excés com fan la majoria de cineastes de la seva generació, Wan treballa els materials del fantàstic amb respecte i opta per un cert anacronisme: el que li permet tornar a l'essència de les nostres pors sense cops d'efecte gratuïts. La subtilesa, el rigor i el coneixement del gènere no són només les armes d'Expediente Warren sinó també les de We Are What We Are, la pel·lícula de terror més sòlida del que portem de Sitges.
Després d'una estimable sèrie B (Mulberry Street) i una eficaç cinta de zombies postapocalíptica (Stake Land), Jim Mickle sembla haver arribat a la maduresa amb aquest sorprenent remake de la mexicana Somos lo que hay (Jorge Michel Grau), que se situa en un petit poble del sud dels Estats Units. Morosa i continguda, We Are What We Are s'esforça en dibuixar els seus personatges i el paisatge on transcorrerà tota l'acció, mentre descobreix, a poc a poc, les seves cartes amb transparència, sense fer-li males passades a l'espectador. La descripció realista d'una família de caníbals és psicològicament penetrant, però alhora té ressonàncies mítiques i religioses, que Mickle introdueix en una sèrie de flashbacks que evoquen la bellesa atroç dels rituals.
Tot i que el gruix de la trama recau en les malaltisses relacions paternofilials (“Som el que som (caníbals) i no hi ha possibilitat de canviar-ho”: li diu el pare a les seves filles), We Are What We Are també ens regala una investigació criminal-científica (el personatge del metge) i una resolució amb sang i fetge especialment inquietant, que acaba fent visible allò que quedava fora del pla. Si a això li sumem un entorn immillorable (un poble inundat tret del cinema de terror dels setanta), uns secundaris deliciosos i una fotografia melancòlica ens queda una pel·lícula exquisida, on la por ens cala com la humitat de la pluja i on la sexualitat reprimida sembla lligada al canibalisme.
D'oposada a la proposta de Mickle s'hauria de qualificar Why Don't You Play In Hell?, que va posar potes enlaire el cinema de Retiro en una catàrtica sessió nocturna plena de crits i aplaudiments. No era per menys, ja que la nova pel·lícula del tan desmesurat com brillant Sion Son (busqueu Himizu, Cold Fish o Love Exposure i sabreu a què em refereixo) és una sincera carta d'amor al cinema com a experiència lliure, festiva i popular. Quin millor lloc que Sitges per gaudir d'una proposta així? El cineasta japonès, que és tan fidel a aquest festival com altres mestres orientals (penso, sobretot, en Takeshi Kitano i Johnnie To), combina aquí dues trames aparentment irreconciliables: una guerra entre bandes yakuza i un relat sobre uns joves que volen fer cinema. D'aquest atrevit encreuament en sorgeix el que podria ser el 8 ½ de Sono (Federico Fellini n'estaria orgullós), sense menystenir, és clar, l'homenatge directe (música i lluita amb katanes incloses) al Quentin Tarantino de Kill Bill.
Why Don't You Play In Hell? no és una pel·lícula construïda des del detall sinó des de la visceralitat. La seva reivindicació del cinema com a art transformador i col·lectiu ens arriba de forma directa, amb la contundència de la sang que esquitxa la pantalla. Quan els joves cineastes filmen una batussa yakuza assumeixen el risc de morir pel setè art, de morir per una imatge en 35 mm. I és que per molt que el sentit de l'humor i el happy end conciliador restin poder subversiu a la proposta, Sono acaba contagiant-nos la seva passió i ho fa fins a les últimes conseqüències. Davant d'això, només podem aplaudir i seguir taral·larejant el delirant leitmotiv musical que permet lligar a tots els personatges de la trama. Visca el cinema desencadenat! Visca el cel·luloide! Visca Sion Sono!
