Jump to navigation
'El lobo de Wall Street' és Scorsese cent per cent, una nova mostra de vigor cinematogràfic dominat per l’espectacle d’un cada cop més virtuós Leonardo DiCaprio. L’actor és capaç d’interpretar a un personatge detestable, dotant-lo de la seducció i el carisma que el fa capaç d’estafar a milers d’inversors, però també de la ironia i el sarcasme que el fa un perfecte narrador de l’absurditat i la ridiculesa d’un món ple d’aspirants a rics, mancats de tota moral i rendits a un hedonisme depravat, amb el sexe, les drogues i l’ambició com a combustible d’una vida que, només en aparença, pot semblar temptadora.
Igual que altres cintes de Scorsese, 'El lobo de Wall Street' trobarà detractors, segurament abromats per la quantitat d’excés que presenta i encegats per la superficialitat dels personatges (que no de la pel·lícula). Comparar-la amb 'Uno de los nuestros' pot ser temptador (per l’ús de la veu en off, els plans seqüència, el muntatge dinàmic, la música, la descripció d’un particular món criminal, etc) però seria un error, una xacra que també va patir en el seu dia 'Casino'.
'El lobo de Wall Street' és una comèdia negra absoluta que s’aprofita encertadament de les eines i les tècniques que Scorsese va perfeccionar a 'Uno de los nuestros' (i que han replicat amb més o menys èxit cintes com 'Boogie Nights', 'Blow' o la propera 'La gran estafa americana') per ironitzar i riure’s d’aquest moment particular de Wall Street, però també del món i la societat on vivim. Només cal veure sinó el pla final de la pel·lícula.
El seu caràcter còmic és, doncs, allò que fa diferent al film, tant dins de la carrera del director com dins del panorama actual. Amb DiCaprio deliciosament desbocat i un repartiment ple d’actors provinents de la comèdia (encapçalats per un excel·lent Jonah Hill), Scorsese juga a seduir-nos, fent-nos riure amb personatges depravats i ridículs, protagonistes de les escenes més rocambolesques que hem vist últimament. La gràcia d’aquest enfocament fa que ens sentim atrets alhora que culpables.
I com a tota gran comèdia negra a més, trobem un drama i una crítica amagada aquí sota tres hores d’excés i depravació: No hi ha límits en el desig per escalar dins la societat moderna. Gent com el Jordan Belfort de DiCaprio troba els espais i les àrees grises suficients per fer-se ric aprofitant-se d’aquest mateix desig, tot esdevenint un líder, un espècie de predicador de les finances que no mostra remordiment i que a diferència d’altres històries similars, no troba cap càstig social que el redimeixi. És més, en aquest món tant ridícul del que som testimonis, la redempció (un dels principals temes de Scorsese) també es pot comprar.
'El lobo de Wall Street' confirma (per si no estava clar ja) a Martin Scorsese com el director més important del cinema americà dels últims 40 anys. Capaç de ser un dels líders de la generació que va canviar Hollywoodals anys 70 sense veure’s engolit pels seus èxits (com Coppola o Cimino) o sense convertir-se en el constructor d’un nou sistema comercial (com Spielberg o Lucas). Scorsese les ha viscut de tots colors però s’ha reconvertit en cada pel·lícula. Amb notoris fracassos i sobtats èxits, és dels pocs que ha sabut lidiar amb el sistema d’estudis (barallant-se quan calia i aliant-se quan devia) sense renunciar a la seva integritat artística tot conformant una carrera heterogènia, coherent i sobretot, rellevant avui en dia.
Valoració: 9/10
Més crítiques i cinema a www.casadevidre.com!
