El Top 5 de Sitges 2013

El jurat de la Secció Oficial Fantàstic de Sitges 2013 ha optat per un palmarès conservador, d'aquells que premien títols de consens que no generen ni grans entusiasmes ni grans rebutjos. Ni la guanyadora a millor pel·lícula, Borgman (Alex van Warmerdam), ni encara menys la que s'ha endut el premi a millor direcció, Big Bad Wolves (Navot Papushado i Aharon Keshales), es trobaven entre el més destacat d'una edició marcada per propostes fantàstiques tan arriscades com L'étrange couleur des larmes de ton corps (Hélène Cattet i Bruno Forzani), The Congress (Ari Folman), Upstream Color (Shane Carruth) o A Field In England (Ben Wheatley). Només el Gran Premi del Jurat per la deliciosa comèdia de vampirs de Jim Jarmusch (Only Lovers Left Alive) i el reconeixement interpretatiu a Juno Temple (Magic, Magic) i Andy Lau (Blind Detective) fan justícia al que, al nostre parer, ha estat el més destacable de l'edició enguany.   

Per resumir-vos en què han consistit els nou dies d'aquest festival, us hem preparat un Top 5 d'allò més variat. Gaudiu-ne mentre fem temps perquè arribi Sitges 2014!

1) Els guanyadors.Cineasta holandès que és tan amic de la mala llet com de l'humor surrealista, Alex van Warmerdam va competir a Cannes 2013 amb la juganera Borgman, que aparenta ser una comèdia per esdevenir un atac antiburgès d'un diable a mig camí entre Funny Games i Teorema. Es queda a mig camí d'allò que busca, però és un film enginyós i està excel·lentment fotografiat. Els codirectors de Big Bad Wolves són d'Israel, on el cinema de terror va néixer pràcticament ambRabies, el seu anterior film. Aquest nou treball és de caire realista i busca ser una reflexió moral, on hi ha lloc per a la tortura i la llei del talió per a un presumpte pederasta. Un humor molest i una ètica discutible rebaixen els mèrits de Papushado i Keshales, que, malgrat tot, van guanyant adeptes: Tarantino s'ha declarat fan de Big Bad Wolves.      

2) Jim Jarmusch.Una pel·lícula que comença amb el tremolor giratori d'uns títols de crèdit que es mouen al ritme d'un tocadiscos només pot ser extraordinària. I si, a més, està protagonitzada per dos vampirs tan melancòlics (i divertidament pedants) com Adam (Tom Hiddleston) i Eve (Tilda Swinton) l'èxit està garantit. Only Lovers Left Alive és una comèdia amb temps morts plens de xerrades de música, literatura, cinema i ciència, però alhora és una reflexió sobre la decadència de la nostra era. Jarmusch, que no explica res i alhora ho explica tot, defensa la puresa de l'art i de l'amor. Per tant, a ningú hauria de sorprendre que la sang que beuen els seus vampirs sigui molt selecta, ja que la dels ciutadans d'avui està contaminada... 

3) L'any de la crítica. L'edició de Sitges 2013 serà molt recordada per l'ACCEC (l'Associació Catalana de Crítics i Escriptors de Cinema de Catalunya), que s'encarrega de programar la secció Seven Chances, on s'escullen anualment set joies cinematogràfiques que no tenen data d'estrena a Espanya. Enguany s’ha celebrat la vintena edició d’aquesta secció i la tria de l’ACCEC ha estat impecable, amb títols com Passion (Un Brian de Palma gèlid que filma la millor escena amb pantalla partida de la seva carrera) o Leviathan (un documental extrem, que ens mostra sense diàlegs la crueltat i bellesa de la vida dels mariners en alta mar). Si a aquest fet li sumem que el jurat de la crítica ha premiat The Congress i Upstream Color, dues de les pel·lícules més suggerents de tot el festival, els motius de reconeixement són encara més merescuts.   

4) Els amants del risc. Toti que sovint se’n celebren la narrativa i les interpretacions, el cinema és, en essència, l’art de la combinació de sons i d’imatges en moviment. Sent conscients d’això i dirigint-se als nostres sentits abans que a la nostra raó, Hélène Cattet i Bruno Forzani van més lluny a L'étrange couleur des larmes de ton corps que al seu celebrat debut, Amer (premiat a Sitges 2009), i construeixen un film radical, reiteratiu, excessiu, pertorbador i bellíssim. El desig sexual, l’atracció per la mort, el deliri dels colors i l’agressivitat de les formes ens arrosseguen a una casa art déco, on un marit ha perdut la seva esposa. No hi ha argument, només experimentació i plaer per un cinema lliure, desbordant. D’igual d’atrevida, però amb una estructura més coherent, es pot qualificar The Congress, el retorn d’Ari Folman després d’aquell extraordinari documental bèl·lic d’animació titulat Vals con Bashir. El cineasta d’Israel enllaça aquí un relat sobre la decadència de Hollywood (els actors són digitalitzats i ja no interpreten cap paper, només són manipulats per dissenyadors en un ordinador) amb un discurs distòpic tret d’una novel·la de ciència ficció d’Stanislaw Lem. La pel·lícula, que alterna imatge real amb animació, acaba constatant que el futur del cinema va lligat al de la nostra civilització: l’escapisme virtual per fugir de la crua realitat.

5) Les xifres i la premsa. Els números presentats per Ángel Sala, director des de fa una pila d’anys del Festival de Sitges, són espectaculars, ja que enguany s’han venut prop de 60.000 entrades en una edició marcada per la crisi econòmica. Ni un pressupost més baix, ni una reducció d’un diadel festival (9 en comptes de 10), ni una retallada en la quantitat de pel·lícules, ni un augment en el preu de les entrades han impedit que un alt nombre de les sessions estiguessin plenes. Davant d’aquesta bona notícia, dues constatacions negatives per a la reflexió: el menor nombre de títols de terror extrem a la programació i l’alt preu pagat per la premsa aquest 2013 (no només pel cost econòmic de l’acreditació, sinó per la reducció dràstica de sessions per als acreditats). El festival segurament seguirà creixent en un futur, però pensem que, si vol ser fidel al seu nom, haurà de cedir menys espai al cinema comercial i alhora tenir en compte que necessitarà dels periodistes aficionats el gènere per donar a conèixer tot el cinema que s’hi projecta.