Jump to navigation
20Sortim a tres quarts de sis de la plaça de les Casernes en direcció a Roma. Alguns membres de la colla es vesteixen d'hostesses i des del primer minut fan presagiar que el viatge no serà avorrit malgrat les (encara) 18 hores de viatge que tenim per davant. Al bus que no hi ha canalla la primera pel·lícula és “8 apellidos bascos”. Bé, potser era una que s'hi assemblava, que aquesta ben mirat no existeix en dvd, no? Parem a sopar a la Jonquera i fem les últimes consultes a l'internet del mòbil.La segona pel·lícula és “El Lobo de Wall Street”. És molt llarga, cosa que s'agraeix. Droga, sexe i diners que escandalitzen, fan riure o avorreixen segons qui mira. Deixem el cinema d'actualitat i passem a un clàssic com “Guateque” (The party). Cert desconcert entre el personal, però les protestes són tímides ja que pot ser un bon fil musical per dormir. Crec que s'acaba de veure tota, amb una parada a França pel mig. Posen un altre clàssic: “La vida de Brian”. Com que em sé els diàlegs de memòria, em puc relaxar i dormo alguns minuts amb sabor a glòria. Es fa de dia aviadíssim i parem a una àrea propera a Gènova.Seguim unes tres hores més i parem per esmorzar. L'esmorzar és cortesa de “Supermercats J.R.” De Vilanova. Magdalenes i sucs de fruita. Queda clar que estem en camí d'acabar rostits. Ingenu, penso que se m'ha fet curt el viatge. Desconeixia que quedaven uns 270 quilòmetres, però els xòfers encara hi afegiran un extra de 50 quilòmetres perquè fem una visita no prevista al port de Roma. Recordem que Roma no té mar... El retard farà que els busos no ens puguin recollir i dur-nos a l'alberg i sopar quan acabem de visitar Roma. Després de cada llarga tirada, la llei diu que han d'estar immobilitzats 9 hores.Arribem a Roma i comencem a veure que la majoria de busos van plens de gent amb samarreta groga semblant a la nostra. És el color del Vaticà. M'inquieta la certesa que seré vist per la majoria com un fan més del Papa. Fa 20 hores que hem sortit.
26A la una del migdia, baixem i rebem una bufetada en forma de 32 graus. Deixem les maletes al portaequipatges i alguns inconscients la bossa de mà i algunes pertinences a dalt del bus. Anem directes a la plaça de Sant Pere del Vaticà i alcem dos pilars sense donar marge que ningú els impedeixi. Milers de persones es giren cap a nosaltres i aplaudeixen. Deuen pensar que som alguna secta catòlica. Anem cap a dinar cadascú a la seva, en petits grups.A les cinc comença una tarda de tour turístic amb audioguia gentilesa del Casal Català. Lloc típic que veiem, pilars que hi alcem. Hi anem repartint uns díptics que expliquen qui som i què volem. Va bé perquè el carabinieri que intenta aturar a toc de xiulet els pilars que alcem davant del Panteó acabi cedint. Bé, de fet la clau la va tenir la pressió popular del públic. Grazie mille! Després de més de tres hores, acabem al Coliseu, on s'hi celebra la festa Gay Pride. Agafem el metro, el combinem amb un bus i arribem a l'alberg.Anem a sopar al lloc que ens han trobat ben a prop, que gairebé tothom qualifica de “güisquerida” o “exgüisquerida” reconvertida a bar-restaurant. Llums vermelles a l'entrada, parets d'aquest color, un escenari, decoració de mal gust... Ens porten pizzes variades: margarita, margarita, margarita i margarita. Tot i l'evidència, els del restaurant asseguren que són diferents. Ara haurien d'arribar els busos a portar-nos els equipatges i així podrem fer el que més desitgem: dutxar-nos i posar-nos roba neta. Passa el temps i no donen senyals de vida. De fet, no responen les trucades. Moments d'ira que van creixent de manera perillosa. A quarts d'una diuen que ja estan venint, i que hi ha hagut un problema... Tremoleu... Mig de casualitat, ens assabentem que han robat a un (o dos) dels busos. El que més, ha perdut una tauleta. El que menys, una llauna de musclos. Espanya ens roba? Itàlia ens roba! Bé, allà no deixem de ser guiris i els guiris som carn de xoriço a tot el món. Celebro haver decidit in extremis baixar a Roma amb la maleta de viatge, amb la carpeta de les pinyes incloses.La festa de la nit consisteix a dutxar-se, fer uns beures i riures i dormir. Trobo poc probable que cap membre de l'expedició no caigui d'aquestes lliteres sense barana. En efecte, al matí m'arriba la notícia que un mínim d'una persona ha caigut. Però no ha estat greu i, encara millor, no he estat jo.Esmorzem un croissant farcit de xocolata (o xocolata farcida de croissant) i cafè. No ens poden recollir els nostres busos perquè començaria a comptar el comptador de les 21 hores que tenen per fer cada viatge. Hi hauria perill d'haver de parar l'endemà a les 7 del matí a tocar de casa. L'organització ens anuncia que ens recollirà un bus, que ens durà a Gianicolo en dues tongades. Com que a aquestes alçades ja no ens fiem ni de Cristo, carreguem també els equipatges i els tindrem a la zona on actuem, vigilats per un parell de persones. El bus que ens ve a buscar es diu “Luxury bus” i és una autèntica discoteca amb rodes. Un bus especial per a comiats de solter i soltera amb bancs de pell, pista de ball, barra, música, televisió, vidres foscos.. El primers sortim a les 9 tocades i arribem a. Gianicolo uns 10 minuts abans de les 10. Dues hores de marge perquè el Luxury bus torni a l'alberg, reculli la gent que falta (tota la canalla inclosa) i la dugui al punt on actuem.En aquesta sortida sóc el cap de pinyes accidental. Tot i que hi ha marge suficient, sóc patidor de mena i començo a pensar què passaria si a les 12 no hi fóssim tots. I si el CNI provoca un embús expressament? En un acte com aquest, seria pitjor que fer un pilar de quatre i caure...Arriba tothom a dos quarts de dotze. Respiro. El cap de colla recorda a tothom que en castell protagonista serà el quatre de set i que, encara que pel que fos no quedés maco, s'ha de poder fer xiulant. Excepcionalment, sembla que hi haurà una conjura per no parlar durant el castell. L'altre factor que fa posar nerviós és la canonada que dispararan a les 12 en punt des d'un espai ubicat a menys de 50 metres d'on alçarem els castells. Els organitzadors ens n'han advertit abans. Optem per muntar la pinya i el castell fins terços per fer una darrera verificació d'alçades i que no hi hagi cap error tancant la pinya. Mai abans no havíem estat tan previsors. A efectes morals, potser estàvem davant del castell més transcendent de l'any.A dos minuts de les 12, tanquem pinya i pugen segons. Sona la canonada (que trobo decebedora vistes les expectatives, tot i que hi ha qui diu que sí que ha petat molt fort) i comencem a enlairar el castell. Un quatre de set de postal i sens ningú rondinar! Bon presagi per al 9-N! Seguim amb el tres de set (previ un de desmuntat perquè no sigui dit) i seguim amb el cinc de sis (que permet pujar tothom amb ganes de descalçar-se), el vano de cinc (amb un dels pilars de quatre amb l'estelada vermella i l'altre amb una banderola que crec que diu “Votar és normal”). Tanquem amb dues rondes més de tres pilars de quatre cadascuna, amb algunes banderoles de patrocinadors. Dues de les pancartes no les tenim, no sé si perquè ens les han robat o perquè encara són al bus. La majoria de gent ens traiem la roba castellera, ens assequem la suor i ens posem còmodes.La gent treu de les motxilles (les que queden) unes bosses de pícnic. Tothom menys jo, que no me n'he assabentat que s'havia de recollir el dinar a l'alberg. Sóc el cap de comunicació de la colla i l'únic que no se n'ha assabentat. Malament per mi... Per sort, hi ha gent que en tenia de més i em dona la bossa. Els busos ens han de recollir a les dues del migdia, però per variar no troben el lloc. Portem 26 hores a Roma.
19Pels volts de les tres de diumenge emprenem el viatge de tornada, tot i que a la mitja hora parem perquè un bus ha d'omplir el dipòsit. Entre les coses robades hi havia la majoria de pel·lícules. Encadenem diversos episodis de la sèrie “Hotel Fowlty” en castellà. El Manuel, que originalment és un espanyol de Barcelona i a la versió catalana és un mexicà, aquí és italià. Per tant, es veu que tothom renega d'aquest cambrer ruc. Fem una parada ràpida i a la següent ja parem per sopar. L'últim sopar. Veiem un altre clàssic: "Un, dos, tres". Però el blanc i negre és massa per a la majoria. Després d'una nova tirada llarga, parem a la pitjor àrea de servei possible de tot el camí. Té l'aigua tallada, fet que fa que la majoria opti per fer com les bèsties. Reprenem el viatge i crec que, amb intermitència, dormo un parell d'hores o tres. Baixem a fer un cafè a la Jonquera, activem els datos del mòbil i comencem a veure la gran repercussió que ha tingut tot plegat. Al tornar al bus, constato per primer cop una olor d'humanitat tan inevitable com desagradable. Però ja arribem! I sí, hi ha vida més enllà de l'autocar!
