Jump to navigation
Té unes quantes novel·les enormes guardades en un calaix, va ser “currante” de fàbrica durant molts anys i va formar part de l’alineació de pilaners dels Castellers de Vilafranca que va carregar (1995) i descarregar (1997) el llavors impossible pilar de vuit amb folre i manilles. Ara publica ‘Crónicas del Amacrana’ (Rayo verde, 2017), un llibre de grans històries, temes universals i íntims, relligats a través d’un narrador que descobreix qui és el seu pare més enllà de la relació paterno-filial.
- Parla’m del contingut del llibre. Pel que he llegit abordes el trencament del mite de la figura paterna.Un dels temes cabdals del llibre és aquesta qüestió de la imatge paterna, de la figura del pare. És un tema que sempre ha estat molt present en la meva literatura. Aquí també surt aquest tema de com els nens veuen els seus pares. I més quan el pare és una persona reservada, que parla poc. El fill es forma la seva pròpia imatge, també per l’estimació i l’admiració que sent per ell. Però, és clar, els pares no són només pares, sinó que també són persones, amb la seva pròpia vida més enllà de la faceta familiar. I moltes vegades els fills, quan coneixen una mica més profundament com són, se sorprenen o els pot desconcertar una mica veure que no només tenien aquella faceta. Això està present al llibre, és l’eix vertebrador o el fil conductor de totes les històries que hi ha. El llibre és, de fet, com una carpeta. En realitat, aquest pare ha mort i li deixa a un dels seus fills, que és el narrador, un llegat insospitat. El fill no en sabia res i es troba amb una carpeta que conté una mena d’expedients x, per dir-ho així. El llegat és també tot un repte vital i un compromís i al final del llibre sabrem si el fill acaba acceptant-lo o no.- Com s’estructura el llibre?El que he d’aclarir és que aquest llibre no és una novel·la pròpiament perquè hi ha moltes històries a dins. El que sí que hem fet ha estat lligar aquestes històries, les hi hem donat un fil conductor i les hem passat per aquests protagonistes.- I tornant al fil conductor, quines sensacions li genera al narrador el descobriment del llegat del pare?El tema que em planteges no està desenvolupat extensament en el llibre, en el sentit que es van succeint altres històries molt interessants. Potser per explicar aquestes sensacions caldria escriure una gran novel·la només sobre aquest tema. Però, en tot cas, aquest és un llibre ric, que parla de moltes coses. Després, si vols, t’ho explico.- Fem això. Explica’m aquests temes que s’hi tracten. Es toquen vàries qüestions. Algunes més íntimes i existencials com la relació pare – fill. Però també es toquen temes “candentes”, com se sol dir. Temes que són universals i, fins i tot, d’actualitat. Es tracta, per exemple, d’una manera molt clara i amb intensitat, la situació dels refugiats: les persones que estan fugint d’un conflicte bèl·lic, d’una situació de violència. Això està tractat en una de les històries de la manera com crec jo que s’ha d’intentar conèixer aquesta realitat, que és posant-se a la pell de qui la pateix. Són persones com nosaltres i, de cop i volta, es veuen convertides en refugiades. Aquest tema està tractat extensament. Havia publicat altres llibres de contes i eren curts, molt sintètics. En aquest cas, però, són contes llargs. Són pocs però són pràcticament petites novel·les. No van tant a la síntesi ni a la intensitat del moment, sinó que ja són relats més narratius, de desenvolupar un tema i on tens temps de sobre per posar-t’hi a dins i identificar-te plenament amb els personatges. Després també tracta sobre els excessos del capitalisme salvatge, que segurament s’han accentuat des de la desaparició del bloc de l’est. Se’n parla, al llibre, amb una al·legoria metafòrica molt intensa i a través de com ho viuen els personatges. D’altra banda, curiosament, aquest llibre que és tant d’inventar-se històries, tan imaginatiu, potser és el llibre més autobiogràfic que he escrit fins ara. Hi surten moltes coses meves, de la vida que he fet. Està present el que és la feina en una fàbrica, el fet de ser “currante”, en un conte molt imaginatiu. És que es pot parlar molt però fins que no el llegeixes...- Clar, ja m’ho imagino. També hi surten els castells... És molt difícil fer literatura sobre el tema casteller. Perquè els castells són una cosa vivencial, de fer-ho, de viure-ho, que no pots explicar, que s’ha de viure. Als castells sempre els hi has de donar, en literatura, un caire diferent, i llavors jo sempre tinc por que es reconegui massa. Que em diguin: “Hòstia, però sí aquest és el “Melilla” (ex cap de colla dels Castellers de Vilafranca)! O aquell és fulano!”. Però, en canvi, quan ho he enfrontat a lectors, també del Penedès, veig que no. No és tan descarat. Una de les històries també parla dels riscos de sortir a fer esport al matí: els riscos que poden córrer els ciclistes panxuts com jo un matí de diumenge (riu) És una història on la cosa es complica molt, molt! També parlo de sortir amb la moto plena a vessar amb la teva companya... És molt variat, amb temes molt generals, però també molt particular, molt íntim i molt meu. I també hi estan reflectides algunes “festorres” que vam fer amb els castellers, en aquella època daurada, l’esclat dels anys noranta. Les festes que fèiem aquí, precisament, al Trànsit (un bar musical de Vilafranca que va tancar fa anys i que ara ha estat enderrocat). Aquesta és una història molt íntima i tendra però amb molta imaginació.- Ara hi ha molta obra, en cinema, teatre, literatura, d’allò que en diuen autoficció. Sembla que estem farts de tot i només ens emociona quan algú realment es despulla i és sincer. Segurament perquè per particular que sigui el que explica, acaba sent universal. A tots ens passa més o menys el mateix... Sí que és cert que al mercat editorial hi ha una certa proliferació d’històries que són d’autoficció, que són autobiografies una mica fictícies o novel·lades. I parlar, amb una gran sinceritat, de la intimitat. És interessant. Jo sempre he pensat que, en literatura, no és important ni el gènere, ni de què parles, ni si és un estil que està de moda o no... el que importa és que sigui bona literatura i que sigui sincera i que estigui feta de veritat perquè tens la necessitat d’explicar allò. I que estigui ben escrit. La resta és una mica indiferent. Jo sempre tinc clar que vull explicar històries. Intento fer literatura de qualitat i, sovint, molts poden pensar que la bona literatura és només aquella que és introspectiva i molt profunda i molt filosòfica. Però jo crec que la bona literatura, al cap i a la fi, és la que està ben escrita i que suscita emocions, sensacions, reflexions i imatges potents que es queden en la retina. Sovint dic que, als meus lectors, els hi dono peixet perquè sempre explico històries. Al meu ideari, la literatura ha de ser entretinguda. El que és imperdonable és que siguis avorrit, per molt crac que siguis. Al final, expliques històries i, dins d’aquestes històries, acabes parlant de tu i de la teva vida i explicant coses que són autèntiques i personals.- Respecte els teus llibres anteriors, com definiries l’evolució que has fet com a escriptor?Sóc un cas curiós o no molt habitual. Molts escriptors comencen escrivint textos curts, que és una forma de provar, i després van fent mica en mica fins que s’acaben enfrontant a la gran novel·la. Jo vaig començar escrivint unes novel·les enormes, que per cert hi ha algunes guardades al calaix i sense publicar perquè era un aprenentatge i no era un Monteagudo autèntic. Després, en canvi, vaig començar a provar amb el conte. També vaig escriure novel·les breus, com ‘Marcos Montes’. Jo sóc un gran lector de contes, sempre m’ha agradat molt i això em feia tenir l’expectativa d’escriure coses potents en aquest format. Així que he anat alternant les novel·les amb els contes. Els contes... és diferent perquè es van escrivint al llarg del temps. No és com una novel·la, que hi estàs ficat completament. He anat reduint la producció de contes i el llibre és una mostra de contes llargs, molt narratius, que poden semblar petites novel·les. Era el que em faltava per fer. Havia fet el conte breu a ‘El edificio’ i tenia la intenció de tastar el relat llarg. Aquí, a ‘Crónicas del Amacrana’, cosa que passava també a ‘El edificio’, hi ha contes que estan escrits de fa anys i altres que he escrit fa poc. Era una producció que anava fent i que tenia una certa unitat per publicar els relats junts en un volum. Llavors és cert que hem construït aquest fil conductor per fer-lo més plaent i que estiri més el lector. En aquest país costa trobar lectors a qui els agradi llegir contes.
'Crónicas del Amacrana' a Rayo Verde
