Goretti Martínez
,
20/03/2017
Música

The Escarteen sisters: “Escoltar música en viu és un aprenentatge”

Hem parlat amb la Laia i la Flavia Escartín sobre la seva música, el nou repertori que preparen i la necessitat que tots plegats valorem més la música en viu

Foto: 

Cedida
The Escarteen sisters són un duet, les germanes Laia i Flavia Escartín, que canten i toquen el violí i el violoncel. Defineixen el seu repertori com una combinació eclèctica de cançons “per abraçar-se i mirar-se als ulls”. Són temes tradicionals, jazz, blues, funk o techno passats pel seu sedàs, que en destil·la l’essència i en transforma el missatge tot jugant amb qui les escolta. En les seves versions, sempre hi descobrim un punt de vista inesperat i, en els seus temes propis, hi veiem un potencial fabulós.
"Tenim ganes de buscar nous colors i ara estem investigant altres territoris, com les cançons catalanes del Renaixement i el Barroc"

Tot esperant l’enregistrament del seu primer disc, part del premi per haver obtingut el primer lloc al festival Acústica de Barcelona i el guardó del públic, toquen dissabte 25 de març a La Cisterna de Vilafranca del Penedès. Escolteu-les i aprofiteu els seus concerts, que sempre són una experiència única. Són magnètiques.
La conversa amb la Laia i la Flavia té lloc a la masia on van créixer, a Guardiola de Font-rubí (Alt Penedès). De fet, a la sala on han parit alguns dels seus temes.

- Com vau començar?
Flavia:
Les dues toquem des de molt petites i la gent ens ho deia: “Per què no feu alguna cosa juntes, les dues germanes?” Però ens hi vam posar més seriosament perquè vam començar a gravar vídeos per a enviar-li, com a regal d’aniversari, a l’avi. Era com que havíem de fer alguna cançó i preparar-la bé per l’avi. Així va començar. Cada cop vam anar fent més vídeos i ens vam animar a fer més temes.
Laia: I en una festa aquí, a casa, ens vam mostrar al públic per primera vegada.
Flavia: Va ser al setembre del 2015.

- Va ser la presentació oficial, doncs?
Laia:
Sí, però va ser molt desenfadat.
Flavia: No sé si era molt presentable encara. Encetàvem una cosa que potser encara no estava prou madura. Era molt nou. Però almenys, a l’escola que anàvem fèiem molt de teatre, i això ens ha ajudat a saber estar sobre l’escenari. S’ha d’agrair.

- Com us ha ajudat, la vostra formació, a l’hora de plantar-vos davant del públic?
Laia:
Hi ha una cosa que agraïm moltíssim i que no deixarem d’agrair mai: l’educació que hem rebut a casa. Sempre  hem tingut moltíssima influència artística, constantment. Els pares són uns melòmans, a la taula fem tertúlia sobre temes artístics, veiem pel·lícules bastant complicades des de ben petites... Disney, n’hem vist molt poc...
Flavia: Ens escapàvem a casa dels veïns per veure Disney.
Laia: Exacte. A casa miràvem pel·lis d’autor.
Flavia: Però també recordo que miràvem els Teletubbies. I quan la Laia es va fer més gran, ja va començar a mirar pel·lis de les que en pogués treure algun missatge.
Laia: Educatives! (riu)
Flavia: I jo també me les vaig menjar. I ho agraeixo! Aquí és un ritual, veure pel·lícules. Teníem una mena de programació setmanal: dijous els documentals, divendres el dia de la família, diumenge les sèries...
Laia: Què fort! És com destapar una caixa de records! Fèiem un dia sí, un dia no. Llavors els dilluns, dimecres i dissabtes, era dia de lectura. Sèiem al sofà i la mama ens llegia “contes”. Nosaltres els hi dèiem “llibres sense dibuixos”. No eren “tostons”, però eren totxos. Ens posàvem al seu costat i ens els llegia. Sempre estàvem en contacte amb històries, ens portaven als museus, al MACBA a veure art contemporani... Vam estar bastant anys al Zig Zag (un centre d’expressió plàstica de Vilafranca), on fèiem tallers.
Flavia: Sí, jo vaig començar a anar-hi amb sis anys i com que hi anava la Laia podia anar amb els grans. Era molt divertit.
Laia: I llavors la música... A mi em van regalar un violí, perquè un amic dels meus pares és luthier. Tenia quatre anys. I una mica més tard vaig començar a fer classes. I la Flavia va començar perquè hi havia una professora de cello molt bona, l’Ana Toca. No va ser per l’instrument, sinó per la professora. Vam anar a una escola de música petitona, a Capellades.

- Per tant, la música, com l’art, el cinema i els contes, sempre ha estat un element natural per a vosaltres.
Flavia:
Sí, creixes amb això. Però s’ha de dir que la música no sempre és fàcil. El violí i el violoncel no sonen bé de seguida. Era un gran esforç. Fas tot un procés durant molts anys i arriba un punt que te n’adones de que poder tocar un instrument és una cosa preciosa. Però pel mig hi ha hagut moments de desmotivació, de deixar l’instrument apartat durant uns dies... Ara em costa pensar en els dies que no tocava: ara toco cada dia. Es necessita molta disciplina des de petits. I aquí hem d’agrair molt a la nostra mare.
Laia: Sí, es posava al nostre costat cada dia.
Flavia: Clar, amb quatre anys no pots fer res sola. I llavors tenia la professora i també la mare amb mi. Recordo molt bé el moment en què la professora em va dir “Ara has de posar-t’hi tu sola, sense la mama al costat”. I llavors vaig començar a practicar cada dia mitja hora. Però no sempre en tenia ganes.

- Ara deies que et vas adonar de com de bonic era poder tocar un instrument. Teniu identificat el moment en què vau decidir dedicar-vos a la música?
Flavia:
Jo ho he decidit aquest any. Però ja fa tres anys que tenia la idea de no deixar el cello. Podria estudiar química i seguir tocant, però no amb la mateixa aplicació. De moment, estic fent segon de batxillerat, però em vull centrar en el cello.

- I tu, Laia, ja estàs amb la música al 100%?
Laia:
Sí (somriu).

- Vau tocar aquí en una festa per primer cop. Què va passar després?
Laia:
Havíem tocat també en uns concerts que s’organitzaven a Guardiola, amb els joves del poble. Fa dos anys vam començar a fer les nostres cançons però era una cosa més íntima, d’estar per casa. Llavors, l’any passat, ma mare ens va buscar concerts a Berlín.
Flavia: Quatre dies a Berlín, fent dos concerts al dia. Va ser molt intens
Laia: I vam tocar al carrer, també.
Flavia: Ma mare volia que féssim un viatge les tres noies de la casa. Primer vam anar a Madrid i després a Berlin. I això dels concerts era com un plus. Ara, cada cop que fem un viatge, aprofitem per fer concerts. La mare, que també és la nostra mànager, ens busca “bolos”.

- Quin aprenentatge!
Flavia:
I tant! A finals d’agost vam anar a Irlanda i vam tenir cada experiència, tocant... Connectes amb el país d’una altra manera, coneixes com reacciona el públic, te n’assabentes de com t’has de guanyar els “bolos”. A Dublín, vas als bars i preguntes “Puc tocar?” i ja et diuen si sí o si no. Després passes el barret o et conviden a menjar i a beure.
Laia: Tenen una manera molt guai de funcionar. En un dels llocs ens van deixar posar a la terrassa. A l’home li va agradar i ens va dir que tenia equip de so. En un tres i no res vam passar, de ser músics de carrer, a ser les músics del bar.
Flavia: Vas agafant aquesta dinàmica i allà tens aquesta facilitat de dir “Vull tocar aquí” i vas i toques.
Laia: Fer concerts així, en aquests viatges, ens dóna molt de sentit. La mare ens ajuda moltíssim a buscar concerts. També vam tocar al festival EVA i això va fer que molta gent de la comarca ens veiés, sobretot de Sant Sadurní d’Anoia. A partir d’aquí, la Rosa Vendrell ens va entrevistar a Ràdio Vilafranca i han anat sortint cosetes.

- Us esteu donant a conèixer per casa.
Flavia: Quan estàvem a Sant Sadurní d’Anoia ho vam parlar. Havíem tocat molt més a l’estranger que al Penedès. Havíem anat a Bèlgica, Alemanya, Irlanda... i aquí no havíem tocat.

- I, en llocs tan diferents, com reacciona el públic quan us escolta?
Flavia:
Hem tingut molts tipus de públic. Tothom topa amb aquell públic que parla i la música és només un so de fons. Però també hi ha gent que, tot i que la resta parli, calla i t’escolta. I això és molt guai. L’altre extrem és que estiguin allà asseguts per tu. Un cop, a Berlín, no trobàvem el local i vam estar moltíssima estona caminat i quan vam arribar hi havia un grupet de persones esperant-nos davant d’una paret blanca. Estàvem esgotades però hi havia unes persones que no coneixíem de res allà esperant-nos. A mi em passa que quan algú em diu que li agrada molt la nostra música em costa de creure. No em sento identificada amb els comentaris.
Laia: Sempre tens la sensació que és més per cordialitat o per cortesia.

- A mi m’agrada molt el que feu! Teniu un estil únic...
Laia:
Sí, però els hi passa a molts músics. Que quan la gent t’ho diu, no acabes de creure-t’ho. Però, és veritat, la gent t’ho agraeix i s’emociona. Ens diuen coses molt boniques. Això dóna sentit a tot, a que compartim la nostra música més enllà d’aquesta sala, on hem creat la majoria de les nostres cançons.
Flavia: Aquí hem fet vídeos pels avis. Quina era la cançó?
(Canten)
Laia: Quin record!
Flavia: Sí, i quan la preparàvem! Clar, és que som germanes i tenim la confiança de dir-nos el que pensem.
Laia: Uf... Ostres, sí.

- I el repertori? Com l’heu anat creant?
Flavia:
Una de les fonts que ens ha ajudat molt, a part de l’educació musical clàssica a Capellades, era una escola d’estiu i festival de música folk i celta que es fa a Burgos.
Laia: Es diu Crisol de Cuerda.
Flavia: Gent de tot el món, de totes les edats, i tota una setmana aprenent i tocant. Violins, guitarres, algun instrument de vent... Ens ha aportat molt perquè també és l’oportunitat de tocar moltíssim: a vegades amb trenta cellos i cinquanta violins. Algun no tocava afinat però tant era perquè hi havia llibertat total. La intenció era només tocar i passar-ho bé.
Laia: I llavors quan tornàvem a casa era “Flavia, te’n recordes de tal cançó que vam tocar allà?” I ens posàvem les dues a recuperar-la. De cançons del nostre repertori, però, no n’hi ha cap que sigui del festival. Va ser una mena de detonant, la participació a Crisol de Cuerda. Vam dir “Amb el violí i el cello, podem tocar així i a veure què surt”. Però les cançons que vam començar a preparar per l’avi eren temes que, per una raó o una altra, escoltàvem molt en aquell moment. Pensava “M’agradaria molt, cantar aquesta cançó!” Buscàvem a internet, la lletra, els acords... i la reinterpretàvem. I després ja vam començar a composar.

- Els temes que versioneu són molt diferents.
Flavia:
Intentem, d’alguna manera, transformar el missatge. Per exemple, ‘Please don’t stop the music’ o ‘Hey brother’. Són molt techno house però, en el cas de ‘Hey brother’, en fem una bossa nova.

- I els temes propis? Com són?
Flavia: La Laia composa i escriu la lletra. Després me l’ensenya i la traduïm als instruments i les veus.

- El festival Acústica ha suposat un canvi per a vosaltres?
Laia:
És un pas més. Però, a l’hora de presentar la nostra feina, ens ajuda molt haver-lo guanyat. Des de fora és un plus, a nivell de currículum. Però potser és perquè encara no hem gravat el disc. Potser ho veurem diferent després de tenir el disc.
Flavia: De fet, cada concert que fem representa un pas més. Cada cop hi ha alguna cosa nova. Aprenem constantment.

- Ara esteu preparant temes pel disc?
Laia:
No és tan de cara al disc sinó perquè portem des de l’any passat amb el mateix repertori. Hem afegit algunes cançons però ara fa mesos que no en fem de noves. L’altre dia vam fer un concert i, és això que diu la Flavia, les coses canvien cada dia. Un concert dolent és la millor “patada” per fer un canvi. En el moment del concert et sents malament però després t’actives.
Flavia: Des de fora no va ser un mal concert però vam veure clara la necessitat d’alguna cosa nova. Tenim ganes de donar energia a altres cançons.
Laia: De buscar nous colors. I ara estem investigant altres territoris. Fins ara ens agradava experimentar molt amb l’arranjament de la cançó. Volíem saber com estava feta, fer-hi molts canvis, provar... Com quan ets una nena petita i fas un dibuix amb molts colors i els barreges per veure què passa. Ara busquem més en coses subtils. Fer servir els quatre instruments (violí, violoncel, veu de la Laia i veu de la Flavia) com a quatre veus diferents.
Flavia: No tenim un patró concret al davant. Per exemple, si tenim al davant la cançó ‘I wish’, d’Stevie Wonder, amb el patró clar de la banda, la intentem traduir amb els quatre instruments. Però volem partir del més bàsic, que és una melodia, i, des d’allà, aplicar-li més elements.

- Treballar des de l’essència.
Laia
: Això mateix.
Flavia: No redueixes un grup imaginari a quatre instruments, sinó que de la melodia en treus altres possibilitats.
Laia: Això ho estem fent amb cançons catalanes del Renaixement i el Barroc. Són melodies anònimes.

- O sigui que esteu fent investigació.
Flavia: És apassionant. Busques entre la música aquella harmonia que et pot servir per estirar del fil.
Laia: I ho traduïm com si fóssim un quartet de corda.
Flavia: No ens quedem amb una harmonia monofònica sinó que intentem desenvolupar-la, posar-hi ritme... Aquesta és la nostra idea per continuar endavant.

- Esteu contentes?
Flavia: Sí. I vull tornar a agrair a la mànager tota la feina que fa. Gràcies a ella nosaltres només ens hem de preocupar d’estudiar i assajar i els “bolos” ens van sortint com si ens caiguessin del cel. A la majoria de grups, un dels membres ha d’assumir tota aquesta feina. Tenim aquesta sort.
Laia: Tots els músics desitjarien una mare així. Tancar-te a l’assaig i, en sortir, tenir un “bolo” pactat. Jo, com a públic, no me n’havia adonat de tota la feina que hi ha al darrere, administrativa i demés, fins que no he vist la mare fer-ho.

- Com veieu el panorama musical?
Laia: Potser a excepció d’Irlanda, on la música està completament integrada a la vida cultural, a la resta de llocs tens la sensació que t’estan fent servir com una imatge o punt d’atracció. “Si tenim música en viu, vindrà més gent i demanarà més coses”. Però no és “Volem tenir música en viu aquí”.
Flavia: Exacte. Per treure’n un profit propi.
Laia: Això passa a molts llocs. I després, a nivell de difusió, es necessitaria una plataforma on poguessis entrar i veure tota la música en viu que hi ha. Perquè hi ha moltíssimes coses! Ara mateix a Barcelona s’estan fent una pila de concerts. Però no hi ha una bona difusió, només de les propostes més comercials. En canvi, hi ha propostes súper boniques que, com que no estan ben difoses, no surten a tot arreu, no arriben a la gent. Vam estar l’altre dia a Jamboree a un concert del David Mengual, i érem set persones! Amb uns músics flipants!
Flavia: Era com un concert a casa.
Laia: Però això no pot ser. Des dels mateixos músics, la mateixa gent de la sala, el mateix públic... Escoltar música bona en directe és un aprenentatge. No cal que siguis músic per valorar-ho. A Barcelona tens una oferta musical i artística molt àmplia. Cada dia, música de tota mena, de tot el món, i a més molt barata. Això és un privilegi enorme i la gent no se n’adona. I, després, quan anem als concerts i mirem el públic... famílies, no en veus; gent jove que no sigui músic, no n’hi ha; gent gran, no hi són. Fa molta pena. Molta, molta.
Flavia: I no és només en el cas de la música moderna. També la clàssica. Com es pot promocionar? Potser hi ha gent que es queda a casa per mandra, que no es vol moure, encara que hi hagi un concert al carrer del costat. No hi ha l’hàbit d’anar a veure concerts. A Irlanda, entre el públic, hi havia nens.
Laia: A Irlanda ho valoren d’una manera molt entranyable i natural. Veuen la música com un element necessari.

- Doncs aquí tenim tots els ingredients per valorar la música en viu: bon temps i molts bars. Què ens està passant?
Flavia: Hi ha gent que pensa “Per què he de pagar per anar a escoltar música si la puc escoltar a l’Spotify des de casa?”. L’element de la música sembla, a vegades, només per entretenir.
Laia: Clar, abans, no tothom es podia permetre un vinil o una ràdio. Suposo que assistir a un concert o cantar cançons a la vora del foc es valorava molt més. Crec que també influeix el ritme de vida que portem. Tothom va ràpid a tot arreu. Arriben cansats a casa i només volen seure al sofà i mirar la tele. Ho entenc perfectament. Potser has estat tot el dia en una feina que no t’agrada i vols desconnectar de tot. Però és una llàstima perquè hi ha moltíssima oferta i, potser no desconnectarien del tot – el bar, la cadira, la copa-, però s’ho passarien bé.

Dissabte 25 de març, 21h
Vilafranca del Penedès

Més informació: 

També et pot interessar