“A l'escenari, millor no tocar mirant-se els cordons de les vambes”

L'última fornada de pop vilanoví té en Línia Maginot una de les propostes més prometedores. El projecte de Magí Mestres s'ha anat coent a foc lent durant prop de dos anys i ara acaba de publicar els seu primer llarga durada, Fibonacci. Abans havien editat dues maquetes. Com a la seqüència que posa nom al disc, aquest és la suma dels dos treballs anteriors, però incorpora nous temes i consolida una aposta per un so pop folk que fuig del que és comú tant en les lletres com en l'estructura musical de les seves cançons. El disc té la singularitat que no l'han gravat pista a pista, sinó tocant tots a la vegada. Aquest dissabte 26 d'octubre al migdia el presenten al Foment Vilanoví. Parlem de tot plegat amb Magí Mestres i Pau Albà.

-Surtdecasa: Per què es diu Fibonacci el disc?
-Magí Mestres: A la cançó Ella utilitzem la seqüència Fibonacci per marcar els cops del ritme. Va ser de les primeres que vam fer i ha marcat una mica la manera d'arranjar cançons. Voler-hi posar alguna coseta fer un estàndard lineal. Com que Fibonacci ens ha inspirat per fer aquesta cançó i després n'ha resultat tot un disc, aprofitem el nom de Leonardo di Pisa... I de passada, fem una mica d'història.
-Pau Albà: Cantem els números fins al 28, i els accents són als números de la seqüència Fibonacci. No sabíem com organitzar els cops. Per no fer-ho aleatòriament, se'ns va acudir això.
-M: La cançó parla d'un sofà que ha viscut moltes històries, agradables i no tant. Quantes? En aquest cas, 28. un número que no entra dins de la seqüència, però ja en portàvem molts.
-P: Fins el 34 ja s'hauria allargat massa...

-Com ha evolucionat el grup des de les demos fins al disc que ara presenteu?
-P: La proposta és la que ja teníem d'inici. El canvi que hi ha hagut amb el pas al disc és que ho hem pogut gravar en directe, tots junts, i amb més instruments. El canvi potser es nota per la manera de fer diferent, però teníem els temes i l'essència és la mateixa. Sabíem cap on anàvem.

-El disc l'heu gravat al Foment i no a un estudi. Per què?
-M: Diversos factors. Vam buscar estudis, ens van fer uns pressupostos, ajustats o menys... Però per altra banda, també teníem el problema de temps, de disponibilitat de cadascú. Si t'has de desplaçar has de comptar amb dues hores més cada dia. Llavors vam buscar espais municipals, com podia ser l'Auditori o el Teatre Principal. Ens deien que sí, però potser només te'l deixaven el dimarts o el dimecres, havia de venir el conserge... Ho hauríem pogut fer, però se'ns va acudir el Foment, vam parlar-hi i ens vam poder adaptar al seu organigrama. Per situació ens anava collonut; en un minut estaves allà. Després, teníem la incògnita de com sonaria; té molta sala...
-P: Ja era la idea; la premissa era gravar junts, tocant tots a la vegada. Que el disc sonés el més natural possible. Hi ha errors, però reflecteix l'energia d'un concert. A un estudi, et pot quedar un disc fred. Va ser millor fer-ho a una sala gran. Llàstima del veí...
-M: Al primer dia, acabant de muntar la bateria i començant a fer la sonorització... Pam, i ja van trucar a la policia. Encara no havíem començat a tocar. Suor freda al primer dia... Després ja va anar tot rodat. Vam estar-hi un parell de setmanes. Al cap de setmana ho vam desmuntar perquè hi havia actes

-Al so del disc es nota l'espai on s'ha gravat?
-P: Sí. Es nota que hi ha molta sala, i és el que buscàvem. Dóna color i a les veus també es nota. L'espai té una acústica especial; sona a Foment.

-I presenteu el disc al mateix escenari. Hauria de sonar igual...
-M: No sonarà igual, perquè aquest concert el farem en la versió acústica. Ho farem així perquè la sala ho permet, i perquè al gener tenim un altre concert a l'Auditori. Allà hi farem el format elèctric, i aquí al Foment ho farem a pèl i amb unes col·laboracions que portarem.

-En quin format us sentiu millor?
-P: És diferent. Ha estat bé perquè hem trobat dues facetes. Sí que un grup que toca en elèctric a vegades fa acústics, però nosaltres hi hem trobat un sentit. Ens ha ajudat a fer créixer les cançons d'una altra manera. Les veus han tingut més importància, i quan anem amb l'elèctric, tot aquest bagatge es nota. A més, quan fem l'acústuc també el fem canyero.
-M: Com que hem fet molts més acústics que elèctrics, aquest format el portem molt rodat i ens hi sentim molt bé. A l'elèctric hi ha molts més factors exteriors: el tècnic, l'equip... Ha costat més, però ara ja ens sentim còmodes amb els dos formats.

-I molts dels acústics els heu fet a cases particulars...
-M: Portàvem tot un seguit de concerts a bars i locals petits. També vam fer un parell de concerts a uns terrats... Ara que és un moment que la gent es busca la vida, també en el món del teatre s'estan fent obres a les cases. El Guillem va proposar aquest format i ens ha agradat. Es crea un vincle i una afinitat interessant. Vas a un bar, cobres la mateixa misèria i no saps qui et vindrà. A les cases els demanes que no siguin dos, que siguin uns dotze o quinze com a mínim...
-P: És una història diferent. Vas a la casa de la gent, estàs tocant al seu costat i la gent t'escolta. No és com tocar a un bar, que hi ha el soroll i to el rotllo. Anem sense micros i sense res. Llavors també et poses al seu nivell. I alguns d'aquests concerts han estat a casa de gent que no ens coneixia de res. Per exemple, a la Colònia Güell.
-M: Ens hem tirat de la moto. Un dels últims que vam fer, a la Joncosa del Montmell, era un vermut popular a una pista de ciment. Sense micros també... Vam dir “que sigui el que Déu vulgui”. Li fots més canya, sí, però la gent et respecta. No parla. Sap que si parla, realment, se t'està menjant.
-P: Si poses el micro és com una guerra de volums.
-M: I en els temps que corren, de mala educació als concerts... Darrerament he llegit moltes crítiques en què el crític es fa ressò d'això; pobre teloner...

-Fa pocs dies vau tocar a la Sidecar de Barcelona, a l'homenatge a Elliott Smith...
-P: Va estar molt bé. Estava a rebentar de gent. Hi havia molts grups, com Inspira, el Colomo, New Raemon...
-M: Tot i ser un dilluns va funcionar. Tothom ha tingut el seu moment Elliott Smith, de cantautor en els seus moments més depressius...
-P: Però el vam arranjar i el vam passar força al nostre cantó. Maginot no som tan talla venes... El Magí en va traduir una al català i va ser una manera d'homenatjar-lo, però donant-li color.

-A més de música, teniu una part molt important de 'show'?
-M: El Guillem té la mentalitat de veure més enllà que endollar una guitarra.
-P: Tocar mirant-se els cordons de les vambes... Entenem que quan puges dalt d'un escenari és una actuació. Hi ha d'haver show i actitud, com a mínim, has de tenir comunicació amb el públic. El Guillem ens ajuda molt en això i ens ajuda a alimentar-ho.
-Hem trobat l'equilibri. Tots venim de grups de rock, però sí que el Guillem ens ha donat aquesta visió de show.

-Aposteu per unes estructures musicals imprevisibles i jugueu molt amb les harmonies de veus. Tots canteu...
-P: Juguem amb el que tenim.
-M: Aprofitem els recursos que tenim. Jo no et faré un solo de guitarra d'un minut, però sí que podem fer un joc de veu interessant. Això també fa que t'ho hagis de currar més. Vam fer un intensiu d'assajos de veus.

-Diuen que feu pop folk mediterrani...
-M: Sí, apareix una acordió i una mandolina i diuen mediterrani. Ja ens està bé! Tot i que algú també ens va dir que teníem coses de punk mediterrani.
-P: Per això ens agrada també fer l'elèctric. Tenim aquest punt folk i pop amb les veus. Podem interpretar-les amb la pandereta i l'acústica, però també podem donar un caràcter més dur a les cançons amb la bateria i la guitarra elèctrica i estem en un altre registre.

-Quina acollida està tenint el disc?
-M: Tot just ara hem començat a enviar el disc. Les amistats et diuen el que vols sentit, o potser no... De moment, ningú no m'ha rajat.
-P: A mi sí. Un col·lega primer el trobava lent, tot i que li vaig passar el pre màster i teníem problemes amb els baixos. Després ja li vam passar la versió bona i ja ho va trobar bé. Però m'agrada que critiquin, eh! Tots canviaríem coses ara, però estem contents del que hi ha. Fins ara ha tingut més bona acollida el vídeoclip que el disc! És normal; ha sortit més a la llum. El disc és més lent a arribar.

-Veieu possible muntar una gira de concerts?
-M: Molt complicat. Sortiran concerts saltejats. I nosaltres hem de seguir al mateix registre. Si hem de tornar a fer cases, les farem.

-Heu deixat enrere altres projectes musicals. Els vau deixar abans o després de formar Línia Maginot?
-M: Per muntar això jo vaig haver de deixar La Brigada. Em van venir moltes idees al cap. Vaig tenir una etapa compositiva en què anava traient cançons. A l'últim disc que vaig fer amb La Brigada vaig posar-hi un parell de cançons, però el grup és el projecte del Pere... Posar més cançons meves no era lògic tampoc. Tenia aquesta inquietud i vaig veure que o ara o mai. Els ho vaig dir i cap problema. No vam deixar-ho amb mals rotllos ni res. Ho van entendre i ja està. Vaig parlar amb el Pau, vam estar treballant ell i jo alguns temes, i després vam parlar amb el Jordi i el Guillem.

-Com veieu el moment musical a Vilanova?
-P: De grups n'hi ha molts, i no només d'un estil en concret. Hi ha un munt de heavys... Dins del nostre cercle per exemple tens els Copa Lotus... Hi ha nivell! Els Copa Lotus mateix, els xavals, ja toquen de puta mare. A Vilanova sempre hi ha hagut tradició de grups, el problema és que no hi ha llocs per tocar i llavors tampoc no coneixes la gent.

-Paradoxalment, moltes bandes han acabat gairebé limitant la seva activitat aquí...
-P: Aquest és un dels problemes de molts grups. Que et tanques massa. Per això alguns grups d'aquí no volen tocar a Vilanova... Potser ni una cosa ni l'altra, tot i que ja hem tocat molt a Vilanova. Ara hem necessitat diners per pagar el disc i tampoc no pots dir massa vegades que no.

-Dedicar-s'hi professionalment és possible?
-M: A nivell català, hi ha grups que es guanyen molt bé la vida. I després, grups que van sobrevivint com poden, o tocant a mil llocs diferents. Al mig hi ha com un buit. La classe mitjana no existeix. És una mica el que passa a nivell social.
-P: Això és perquè no hi ha circuit de sales. O petes i tothom et vol escoltar i tens molts bolos, o sobrevius dels bolos que hi ha.
-M: Hi ha tres grups que estan allà dalt, potser massa amunt, que se'n van de 10 mil en amunt de catxet. Després ja te'n vas a 800... Grups de 2000 no n'hi ha! Cinc anys enrere, un grup amb dos discs podia demanar 1500 euros perfectament. Lògic i normal! Ara aquests grups han de rebaixar molt el catxet. Alguna cosa falla, però no sé què és.
-P: No sé si el problema institucional o de la gent. No hi ha cultura. Vas a França i la gent està habituada a anar a concerts. Fan concerts tota la setmana... També perquè ells fan uns horaris diferents; a les set ja han sopat i, per tant, poden anar a les vuit de concert i a les deu ja són a casa. Aquí tenim la cultura que un concert ha de ser a les onze o a les dotze de la nit, i acaben sent sempre gairebé sempre divendres o dissabte. Quedes relegat al cap de setmana i allà hi tot l'oci. I dins de la música es contra programen molt les coses. El format de La Medusa Rocks està molt bé.
-M: A tot això suma-li el 21 per cent d'IVA.

Línia Maginot són: Magí Mestres, Pau Albà, Jordi Ferret i Guillem Albà.

Bandcamp

Web

Twitter

Facebook

Vídeoclip de la cançó 'Sense acció'