dijous, 23 novembre, 2017
Opinió

Mort als contacontes

"D’on ha sortit aquesta paraulota?Jo mai m’he definit com a tal sinó com a narradora, persona que narra, no que conta"

JORDINA BIOSCA · Acceptem-ho: aquesta paraula, contacontes, a banda de ser horrorosa, estigmatitzant i nyonya és incorrecta en català; i aquest article és una total i absoluta apologia a favor de l’eradicació i la mort d’aquest terme del nostre vocabulari personal i professional.

Us ho explico: fa anys que em dedico a explicar contes, a banda de novel·les, rondalles, textos hagiogràfics i textos de tradició oral o fragments de prosa literària contemporània; fa anys que em dedico a llegir en veu alta, a recitar poesia i a tenir una cura infinita a través de la feina que faig per la llengua, que és el vehicle que em permet de fer arribar tots els continguts i històries que tinc per explicar. I de cop i volta, des de fa uns quants anys, apareix vés a saber d’on el terme contacontes que és el que m’anuncia i per tant em defineix (vade retro Satanàs!) quan em veig presentada als cartells que m’anuncien. Horror! D’on ha sortit aquesta paraulota? D’altra banda, jo mai m’he definit com a tal sinó com a narradora, com a persona que narra, no que conta.

D’entrada, queda claríssim que és una traducció literal del castellà i que no és de collita pròpia, la parauleta. Tant al País Valencià com a les Balears, el verb contar és habitual, però al Principat no. I a part, tal com diu el filòleg Pau Vidal, a qui vaig consultar, és “un invent de finals del segle XX calcat del castellà cuentacuentos. Un terme servil, insuls i sense tradició. Fixeu-vos que el diccionari recull contalla i contarella, com a sinònims de rondalla, però sense que hagin generat cap derivat: ni contallaire ni contallar ni cap altre.” I encara molt menys, contacontes, afegiria jo.

Ja ho veieu, doncs. Sembla ser que, només presentant-nos, ja no estaríem fent una bona promoció del català utilitzant el terme contacontes, però al meu parer, no es tractaria tan sols d’això: a títol personal hi afegiria que la paraula desmereix la feina, i tal com ja hedit abans, perquè estigmatitza: associa el terme conte al vessant estrictament infantil, de conte conegut i reconegut i mil vegades sentit i escoltat, i segurament – i patèticament- en versió políticament correcta o versió Disney absolutament mancada de continguts. Afegiria que condueix cap a la idea entre promotors i públic que el contacontes potser no és (o de vegades no cal que sigui) tan professional com això, perquè tothom es veu en cor de ser-ho, ja sigui per a públic adult o familiar, sense cap mena de pudor ni per l’ús de la llengua, ni per uns mínims coneixements escènics, ni encara menys per històries que no siguin les que ja explica tothom. La parauleta en qüestió remet a una activitat gratuïta, on pots aparcar la canalla per passar l’estona, on no cal apagar el mòbil i pots entrar i sortir o arribar tard sense que això impliqui – massa vegades- cap mena d’avís per part dels professionals que gestionen els espais d’actuacions o els mateixos que les duen a terme. Estigmatitza a “cuentu” i a “viure del cuentu” i, al meu parer, menysté absolutament la feina que fem els professionals, anomenats d’altra banda narradors, rondallaires o actors. Però mai, mai dels mais, contacontes.

Sigui com sigui, aquest darrer apunt és una opinió personal, i òbviament, i per sort, no és sempre i a tot arreu tal com ho exposo, però la primera part, la que és estrictament lingüística, crec i reivindico que s’ha de tenir molt en compte i per tant, exhorto tots els professionals vinculats a la narrativa que ho tinguin en compte en futures ocasions.

Morin els contacontes!