diumenge, 9 octubre, 2016
Opinió

Obrim debat sobre el model cultural

"El 46% dels artistes de Catalunya no troben feina de la seva professió. I, el més alarmant, els ingressos anuals del 58% que sí que en troba no supera els 6.000 euros anuals"

Fa pocs dies s’ha fet públic el darrer Informe Sociolaboral dels Actors i Ballarins de Catalunya encarregat per l'associació Artistas Intérpretes Sociedad de Gestión (AIGSE), segons el qual el 46% dels artistes de Catalunya no troben feina de la seva professió. I, el més alarmant, els ingressos anuals del 58% que sí que en troba no supera els 6.000 euros anuals, vivint, per tant, sota el llindar de la pobresa. Si parléssim només del sector de la dansa, elevaríem el percentatge anterior fins al 68%, i a aquestes dades hem de sumar el fet que la precarietat en els contractes i cotitzacions dels artistes impedeix que una vegada aquests no troben feina puguin cobrar atur o un subsidi suficient per a tenir una vida digna mentre se segueix la cerca de feina i/o la creació de projectes.

La situació sociolaboral dels i les artistes a casa nostra, com podem veure, és exasperant, i a risc que pugui resultar frívol, ho és encara més en comparació amb d’altres sectors de la població molt afectats per la falta d’oportunitats laborals, com per exemple, la construcció. Quan es parla d’artistes com els que estudia l’informe d’AIGSE, es fa de persones amb titulacions superiors, que han fet de la seva vocació una professió, de la mateixa manera que ho han fet mestres, metges, enginyers o fins i tot polítics.

És evident que, com en totes les professions, la qualitat del professional, la seva xarxa de contactes, la reputació laboral i els padrins existents hi juguen un paper molt important. Però sovint, quan es parla dels artistes a nivell popular, se’ls tracta com a persones privilegiades que poden fer d’una “afició” el seu mode de vida, i a més obtenint un reconeixement social elevat, la fama. Aquí hi ha el principal error, ja que aquest estudi no vol incidir en el 2,7% que sí pot viure de forma més que digna i que podria respondre a aquest estereotip, sinó en els professionals que han dedicat en el millor dels casos el mateix temps, sacrifici i diners que una mestra o un metge, però que malauradament no troben un retorn a tot l’esforç realitzat.

Com veiem, alleugerits, darrerament s’ha instal·lat en les principals tribunes i mitjans de comunicació del país un debat d’importància cabdal, com és el de la innovació educativa i la recuperació de metodologies defenestrades i aparcades pels règims feixistes, com per exemple el mètode Montessori o l’escola viva. Aquest debat, però, tant en voga, fa dècades que és objecte d’estudis, assajos, seminaris i congressos entre mestres i pedagogs. I va més enllà de la metodologia: es tracta al cap i a la fi de debatre la totalitat del model educatiu.

De la mateixa manera que ha passat en l’àmbit de l’educació, probablement acabi passant també amb el model cultural. Més enllà de debats com el de l’IVA, la consolidació dels nous formats d’exhibició, com les mostres al carrer, o grans i petits festivals, el qüestionament del paper de l’administració pública en el finançament o la necessitat de la llei de mecenatge... són debats que artistes, programadors i gestors culturals vénen mantenint des de fa anys, i que ens duen cap al mateix lloc: replantejar el model cultural del país.

Així doncs, ens podem preguntar: és tan important per a una societat la seva cultura com ho és l’educació o el sistema sanitari? Bé, podria ser un debat que, fet en profunditat i seriositat, resultaria més que interessant. Però el que sí que no és casualitat és que a Catalunya en aquests moments ens estiguem replantejant, mirant ben amunt i sempre de reüll cap als països nòrdics, un canvi de model educatiu, i de model sanitari... i el següent debat que s’obrirà quin creieu que serà?

Ja us ho avanço ara: el model cultural.

David Espinola Puig
Músic i advocat