dijous, 2 març, 2017
Opinió

“Waiting for a train"

"Serro les dents i pujo, aferrant-me allà on puc, tant si està viu com si és una barra de ferro. Sense distincions. Al vagó, no exagero gens, hi deu haver una cinquantena de persones dretes"

"You're waiting for a train. A train that will take you far away”. Si el DiCaprio i la Cotillard haguessin estat usuaris de RENFE vés a saber com hauria acabat 'Inception'. Encara hi seríem, allà, en aquella mena de paisatge postapocalíptic.

Cada dia agafo dos trens. A vegades, més i tot. Intento apedaçar amb el transport públic i les seves particularitats el recorregut Tarragona-Vilafranca del Penedès-Barcelona, no necessàriament en aquest ordre. Em sé l’horari de l’R4 de memòria. Des d’aquí saludo els col·legues de les 7.51h amb qui compartim moments de tensió quan s’obren les portes, amb el pensament de “jo no vull quedar-me dreta”. El trajecte Tarragona-Barcelona i viceversa, el considero la meva segona residència, i a falta d’un trajecte directe Tarragona-Vilafranca del Penedès, els transbords a Sant Vicenç de Calders són un clàssic insalvable.

Diumenge passat, hores després de rues de Carnestoltes i hores abans de l’Epic Oscar Fail, vaig dirigir-me a l’estació. El tren sortia de Tarragona a les 18.59h. Vam pensar “Calla, agafem aquest que els de després aniran molt plens i ens tocarà patir”. Potser va ser error nostre o potser als trens de després la situació encara era pitjor.

M’apropo a taquilla a comprar el bitllet. A les màquines aniria més de pressa, és cert. Però a les màquines no puc comprar el bitllet amb el descompte de monoparental, família nombrosa o qualsevol altre descompte així rarot. Ets especial? Vas a taquilla. Així que més et val no anar justa de temps. També pot passar que la taquilla estigui tancada, o bé sigui una d’aquelles estacions perdudes de la mà de Déu on amb prou feines hi ha sostre per si plou. Aleshores t’hauràs de fotre i pagar el bitllet dalt del tren, cosa que comporta no obtenir ni el trist descompte del Carnet Jove -per fer-nos-en una idea, el bitllet TGN-BCN són 8,05 euros i amb el carnet jove tens un 20% de descompte, així que pagues 6,45 euros-.

D'acord, ja el tinc. Vaig a la via. Hi ha gent, però no més de l’habitual. Fa tard, com sempre. Està previst que arribi a les 19.10h. Em situo estratègicament pensant, si us plau, en no coincidir amb algú a qui hagi de cedir el seient, perquè estic fatigada. “Crec que la porta s’aturarà aquí”, penso, ingènuament.

Ep, avui és el meu dia de sort i s’atura aquí. S’obren les portes i si hagués estat Astèrix hagués sentit el cel caient-me damunt del cap: Va ple a rebentar. L’espai entre vagons està ple de gent dreta amb maletes que no hi caben als compartiments. I falta per pujar tota la gent que és a la via, amb mi. El proper tren passa en una hora i això em fa decidir.

Serro les dents i pujo, aferrant-me allà on puc, tant si està viu com si és una barra de ferro. Sense distincions. Al vagó, no exagero gens, hi deu haver una cinquantena de persones dretes. No pots fer res. Tens un espai vital de 40 centímetres per persona. La gent s’amuntega a les taules, als seients o sobre les maletes. A Altafulla, que és la parada següent, ens la juguem: baixem del vagó i provem el següent, de més enrere. La situació és exactament la mateixa. I així una hora i mitja, gairebé.

Després d’un viatge claustrofòbic, arribem a Sants. Òbviament no ha passat el revisor, ens l’haguéssim menjat com una bandada de hienes afamades. Hem pagat 8 euros per patir i suar la cansalada, però no podem demanar que ens tornin els diners o recuperar el bitllet. Les polítiques de devolució són estrictes: no ha fet 15 minuts tard, n’ha fet 14. No hi ha res a fer. A més a més, si fos el cas, cal esperar 24 hores per reclamar-lo. Segur que totes les persones que han de reclamar bitllet els va la mar de bé passar el dia següent per l’estació de Sants, cantant Good Morning Baltimore.

Ho reconec, sóc humana: a vegades he desitjat que el tren fes tard, perquè si no el perdia. I gràcies a la puntualitat arxiconeguda de RENFE he arribat on calia. Des d’aquí faig arribar el missatge que NO CAL QUE M’ESPEREU, de debò. Prefereixo arribar a l’hora 9 de cada 10 vegades i perdre un tren de tant en tant.

Una vegada vaig anar a Alemanya amb un amic. Vam al·lucinar: havíem de fer tres transbords fins a arribar allà on Sant Pere va perdre l’espardenya. Tres transbords per creuar tot el país. Com us ho diria, és com anar de Barcelona a un poble de Cantàbria de 200 habitants. El temps entre transbords era de tres o quatre minuts i no vam perdre ni un sol tren. I potser ens vam deixar un total de 12 euros cadascun. Vaig pensar que aquest temps rècord, aquí, era inviable. Quina sort que tinc que als transbords de Sant Vicenç de Calders sovint m’he d’esperar 20 minuts fins que arriba l’R4. Així segur que no el perdo!

De Tarragona a Sant Vicenç de Calders em deixo 3,80 euros. De Sant Vicenç a Vilafranca, 2,5 euros. Això fa un total de 6,30 euros i els bons dies trigo al voltant d’una hora a arribar: gran part del temps la perdo al transbord, així que s'interromp qualsevol intent de fer feina o fer una migdiada. Anar amb cotxe de Tarragona a Vilafranca (i per autopista!), em surt a 6 euros. I trigues 40 minuts.

No m’ho vull prendre amb filosofia, tota aquesta mala gestió de trens de pandereta. M’ho prendria amb filosofia si passés una vegada com quelcom extraordinari, si no hagués de perdre-hi calers o si veiés la llum al final dels túnels del Garraf dient que s’arreglarà abans no em caduqui el Carnet Jove. Però alguna cosa em diu que no serà el cas. He perdut l’esperança.

Clàudia Climent
Periodista