Cristina Mongay
,
23/05/2016
Arts

Dude: “El graffiti permet descobrir-te a tu mateix”

Parlem amb en Dude, un amant incansable de l’aerosol i un dels graffiters consolidats de Lleida
Dude, entrevista, Lleida, Ponent, Surtdecasa Ponent, graffiti, cellograffiti

Foto: 

Surtdecasa
En Dude realitzant un cellograffiti
Des de fa dècades el graffiti és una tècnica artística reconeguda i valorada per la crítica nacional i internacional. Tot i això, a passos de tortuga, els àmbits institucional i privat comencen a veure amb menys rebuig les seves representacions, que fins fa ben poc s’havien entès com a pur vandalisme. Fins i tot, comencen a engegar-se alguns encàrrecs que situen el graffiti com a l’eix que dotarà de color i originalitat les grises parets de pobles i ciutats. Parlem amb en Dude, un amant incansable de l’aerosol i un dels graffiters consolidats de Ponent.
"És complicat valorar el graffiti, i institucionalitzar-lo, ja que fent-ho perd una mica la seva essència"

- El graffiti naix als anys setanta als barris novaiorquesos del Bronx i Harlem, englobant-se plenament en la cultura Hip Hop. Creus que, ara per ara, el graffiti segueixen unit a la música rap, el turntablism i el breaking?
No, el graffiti ja no segueix unit tant estrictament a la cultura Hip Hop. El graffiti continua sent una expressió de carrer però va per lliure! Els graffiters ja no tenim perquè estar únicament lligants a escoltar rap tot el dia per ser més autèntics. Les coses han canviat. Per exemple, dins de la cultura Hip Hop gairebé ja no es vesteix ample. La cultura Hip Hop, com qualsevol cultura urbana, ha estat molt sectària i crec que el graffiti no ha de limitar-se en cap aspecte. Si fins i tot el mes punk, si vol, pot pintar graffitis, no té perquè només fer-ho un raper.

 

- Portes més de deu anys de la teva vida dedicats al graffiti. De totes maneres, ets hàbil en moltes més tècniques artístiques (per exemple, la pintura sobre llenç i el dibuix). On vas aprendre a fer servir l’esprai?
Vaig conèixer l’esprai a Pardinyes, amb la gent que es movia en aquest barri. Alguna vegada havia vist algunes exhibicions en directe, i m’hi fixava força. Em passava l’estona mirant, sense provar. També tenia present molts murs pintant en aquest barri obra del Pesseta, Crudel, Rulo, Fil, Steo, Sik, Sermon o Prick, gent pionera en el món de l’aerosol a les terres de Ponent. Per mi són referents de pes, sempre amb ganes d’ensenyar als que començàvem... Fins que un dia a Cambrils, anant amb els meus cosins, vaig fer el meu “debut”. A ells els van sobrar alguns pots, hem van dir si m’atrevia a provar i, per dir-ho d’alguna manera, vaig fer la meva primera peça. A partir d’allí, em vaig comprar els meus primers esprais gràcies a la mare. Ella era qui em “subvencionava” el material, no li feia molta gràcia que pintés... però, al tornar a casa, l’hi ensenyava els graffitis que feia i l’hi explicava les aventures viscudes, almenys per a que sabés on em ficava i què feia amb els seus diners. A partir d’aquell moment vaig començar a sortir a pintar, a moure’m, a conèixer gent i a perfeccionar la tècnica.

 

- Quan vas començar a pintar amb aerosol, el graffiti i el hip hop estaven molt de moda. Des de llavors, han proliferat tot tipus de “tribus urbanes” (gòtics, emos, reggaetoners, pijos, neohippies, indies, hipsters, etc.) En quin estat creus que està el graffiti ara? És encara una moda o una manera de viure?
Crec que el graffiti és una manera d’entendre la vida, un estil de vida . És veritat que va viure un “boom” molt gran, però passat el temps som pocs els que hem continuat pintant. De tant en tant apareix algun nou graffiter i això és bo per a la resta de la comunitat graffitera de Lleida. És positiu que el graffiti es mogui! Però és un món on s’ha d’anar amb molt de compte ja que no és una activitat totalment lliure i legal. Està bé fer peces legals sense pressa i amb temps per pensar-les com cal, però en altres ocasions no tens aquestes facilitats i has de ser conscient dels riscos que assumeixes.

 

esprais

 

- Fa uns anys Arturo Pérez-Reverte deia que el graffiter tenia dret de fer-se dir escriptor, ja que el graffiti era la seva manera de demostrar la seva existència i el camí per fer-se respectar. Creus que realment avui es valora com mereix un graffiti?
És complicat valorar el graffiti, i institucionalitzar-lo, ja que fent-ho perd una mica la seva essència. Tot i que existeixen molts tipus de graffitis i estils, crec que no s’hauria de vendre com a art de carrer perquè perd el seu sentit. A més a més, jo no considero que el graffiti sigui cap art, el graffiti és graffiti i prou, amb un esprai podem fer moltes formes, moltes composicions,... és un món independent. Jo mai em cansaré de dir que no sóc un artista! Senzillament, sé utilitzar i combinar els materials. Per altra banda, el concepte “art”, per a mi, està molt prostituït, a qualsevol cosa li diuen art...

 

- Què sents al pintar amb l’aerosol? Quan acostumes a fer-ho?
Sento pau i, depèn de l’estil que pinto, fins i tot em puc relaxar i gaudir de l’entorn. També sento molta satisfacció perquè al pintar amb graffiti has de superar-te sempre. Jo pinto quan puc, quan en tinc ocasió i quan em ve de gust. Quan fa temps que no pintes, en tens "mono".

 

- Tens alguna rutina amb el graffiti?
Crec que s’ha d’evitar la rutina en aquesta disciplina. Si hi entres, el graffiti ja no t’enganxa com hauria de fer-ho. Si “n’abuses”, et crema. Per aquest motiu molta gent ho ha deixat, perquè s’ha capficat massa amb pintar. Pintar t’ha d’omplir i t’ha de fer sentir ple.

 

 

- Partint de la teva experiència, creus que hi ha còpia dins del món dels graffiters? O, senzillament influència entre artistes?
La còpia estricta en el graffiti crec que no existeix, però sí que és cert que tot està inventat i que el món és molt gran. És difícil aconseguir l’equilibri entre inspirar-te i deixar de ser tu mateix, però cal mantenir l’estil propi i evolucionar poc a poc amb ell.

 

- L’evolució que ha tingut el graffiti l’ha fet arribar a experimentar amb nous suports. Sense anar més lluny, fa uns mesos que pren força el cellograffiti, que substitueix les parets per làmines enormes de cel·lofana. Què n’opines?
El cellografiti és més un “aquí te pillo, aquí te mato”. Et permet, si tens temps i et ve de gust, pintar a tot arreu. Només tenir les ganes, els esprais i la cel·lofana.

 

- Quins avantatges i desavantatges té el cellograffiti en comparació amb el graffiti convencional?
És, primerament, molt econòmic, té la possibilitat de ser desmuntable i té la capacitat d’adaptar-se camaleònicament a l’entorn i jugar molt amb ell. Potser és molt més artístic que el graffiti convencional, perquè hi busques una mica el resultat i l’emmarcament fotogràfic.

 

 

- Així, canviaràs el mur o la reixa per la cel·lofana?
Ni parlar-ne! No renunciaria a un bon mur, ni que sabés que al cap d’unes hores el tiressin a terra.

 

- Com veus el futur del graffiti a la ciutat de Lleida? Hi ha noves promeses als seus carrers?
Crec que continuarà en la línia que s’està experimentant fins ara. Els graffiters a Lleida no han estat mai gaire ben vistos però tampoc hi ha una massificació d’ells i és fàcil trobar bons espais on treballar.

 

- Si tinguessis l’oportunitat d’adreçar-te a la gent del carrer i a les autoritats pertinents, què els hi diries respecte al graffiti de Lleida?
Els diria que ho provessin, tant si fa temps que no ho han fet com si mai s’han atrevit a fer-ho. És una experiència que cal viure. Hi ha molt gent bona artísticament parlant que ens sorprendria si provés dibuixar amb un esprai. El graffiti permet descobrir-te a tu mateix, et fa créixer mentalment i superar-te. Amb ell t’adones que pots anar molt més lluny i més alt del que et pensaves.

 

També et pot interessar