Maria Cemeli

Foto: 

Cedida
Maria Cemeli

Maria Cemeli: “Tinc mobilitat, però sobretot mobilitat mental"

L'artista de Lleida exposa al Museu de Tortosa 'Campos de amor'
Anna Zaera
,
31/03/2016
Arts
Aquell que està disposat a crear, s'aboca a deixar-se portar. És la sensació, l'estímul improvisat allò que indefectiblement porta a la peça. I després d'una en ve una altra, i una altra. Totes impulsades per revelacions diferents, que es donen en una mateixa corrent que propulsa. Després vindrà el diàleg amb l'espai per donar-li el sentit definitiu. Maria Cemeli (Lleida, 1964) presenta a Tortosa l'exposició 'Campos de amor'. La seva inquietud artística l'ha fet conrear gairebé tots els llenguatges visuals: escultura, pintura, gravat, instal·lació... Hem volgut parlar amb ella.
"Quan vaig arribar al Museu de Tortosa, em va semblar que arribava a una espècie de monestir. El silenci, la llum... I mira que allà hi van matar molts animals! Imagina't el que havien cridat..."

- Com arribes de la peça '16 fragmentos a capella' a l'exposició 'Campos de amor'?
Amb aquesta exposició he fet una mica justícia al meu treball. S'entén una mica més la meva peça. Ha sortit la meva escritpura. Amb una peça l'escriptura d'un artista la veus i no la veus.

- Jugues amb el collage, amb la pintura, amb la instal·lació...
Una exposició és, en realitat, una instal·lació. El que m'interessa és quan l'obra s'uneix amb l'espai d'exposició. Són les parets, la llum que entra per les finestres, el silenci de la sala, tot forma part de l'obra. Quan una persona treballa tenint aquesta instal·lació al cap, té en compte els caràcters arquitectònics, les presències que hi ha dintre d'aquest espai.

- Com t'enfrontes a aquest espai?
El que nosaltres posem desafia aquest entorn. Acabem esborrant les presències arquitectòniques que hi ha per fer emergir la nostra obra.

- Una vegada t'has relacionat amb l'entorn, arriba el moment de posar en ordre les peces i construir la exposició. Com és aquest procés?
Es treballa amb la intuïció. Hi ha un treball que trenca amb la intel·ligència de la lògica. No sóc científica de la meva obra. S'ha de pensar quines són les parets que es quedaven en blanc i quines pintàvem de negre, quines moviem i quines no.




- Barreges la tècnica amb el concepte que vols desenvolupar?
Jo trenco molt amb la meva estructura visual. Tinc molts registres dins de la meva obra. Les peces van trencant les unes amb les altres. M'estic desafiant. Fins i tot a la peça l'estic desafiant. Les peces fins i tot no necessiten emmarcació. Jo sempre estic en el límit entre allò figuratiu i l'abstracció. Hi ha una figura de fons, però l'abstracció s'acaba imposant. Hi ha un desbordament dels límits entre el que és la concreció i l'abstracció. Una pèrdua de la materialitat. Treballo amb la roba, amb el volum, hi ha una presència física, però després em deixo portar.

  • imatge de control 1per1

- No quedes atrapada per la forma ni per la tècnica...
Recordo que, quan vaig arribar al Museu de Tortosa, la Núria Segarra -Tècnica de Cultura- em va voler donar a conèixer l'obra del pintor Francesc Gimeno. Aquest home, si t'hi fixes, tenia el traç molt solt. Una manera de treballar molt solta dins l'espai de composició. Jo no estic copiant la realitat, no tinc un paisatge, no tinc una persona... No hi ha una emmarcació, estic posant el material davant del vidre, o dibuixant directament a la fusta. Li estic robant el protagonisme a aquesta figuració que es feia abans. A mi el que m'agradaria és que l'espectador se senti atrapat en l'acte de mirar. Que es pregunti: Què passa? Que se senti tan atrapat com m'hi sento jo.

​- Però sempre hi ha un fil conductor que enllaça les peces, una narrativa...
La meva obra el que vol ser és antinarrativa. No vol explicar cap història.

- Alguna cosa que sempre es repeteixi?
Les connotacions poètiques i les instal·lacions sonores.

- En aquesta exposició, presentes una peça amb el títol 'Campos abiertos a la luz. Mezcla de las alegrías de los niños cuando salen al patio de recreo, Cum dederit, de Nisi Dominus de Antonio Vivaldi y un repique de tambores resonando'. Curiosa mescla...
Els timbals els vaig gravar jo mateixa el dia de la presentació al Museu de Tortosa. Estaven uns joves tocant al pati i va ser un so que em va arribar. M'agrada mesclar això amb la música d'un compositor com Vivaldi, que va nèixer a Venècia al segle XVII. Són diferents tipus de càntics poètics.

- Sonoritats de l'alta cultura o sonoritats de la vida quotidiana...
Jo treballo amb el material del dia a dia. Necessito que tot allò que utilitzo formi part d'aquesta identitat pròpia. Sinó, no seria sincera amb mi mateixa...

- La teva obra sempre gira al voltant de la idea del trànsit vital, de la necessitat de trobar un lloc per viure, d'habitar els espais...
M'interessa molt la manera en què es construeixen les ciutats i es converteixen en llocs on viure. Sobretot com creixen cap enfora, i com els humans convertim espais verges i naturals en espais urbans, que generen una subcultura.

- A l'exposició una peça està inspirada en Qatar...
És l'exemple d'una ciutat que creix molt depressa. Són ciutats que tenen petroli. És l'arquitectura del poder econòmic.

- Arquitectura moguda pels diners...
A França tenen arquitectes filòsofs. Aquí no. Tot es decideix als ajuntaments. Com a ciutadana, jo no me n'entero del que volen construir fins que no passo pel davant. Les ciutats estan perdent el centre, jo ho estic veient amb el discurs social contemporani. Qui decideix? Cap on anem? 
 

  • imatge de control 1per1

- Has viscut molts anys a França i ara vius a Lleida. Et consideres una persona que viu en trànsit?
Jo sempre em situo en un espai indefinit. Tinc mobilitat, però sobretot mobilitat mental. M'agrada estar oberta, però sobretot informada. Estudiar els records, les interaccions, els esdeveniments, per després situar-me.

- Però tens uns objectes fetitxe...
En les meves exposicions sempre hi ha la idea de casa. El mateix em passa amb l'arbre i amb la creu.

- Interessant...
Sí, perquè no sóc col·leccionista ni fetitxe d'altres objectes. Em passa també amb les instal·lacions. La gent que les veu sempre els transmet un sentiment de tranquil·litat, com de pau. Crec que és semblant a la que sento jo. Quan vaig arribar al Museu de Tortosa, em va semblar que arribava a una espècie de monestir. El silenci, la llum... I mira que allà hi van matar molts animals! Imagina't el que havien cridat...

- Després dels crits, arriba la calma...
L'espai és un espai desinteressat. És la gent qui li dóna el sentit.

- En quin moment de la teva carrera arriba aquesta exposició?
Em sento en un moment de consolidació, de reconeixement com a artista.

- Com vas començar creant? 
Va ser un viatge que vam anar a Alemanya, vaig estar a Colònia. Vaig trobar un llibre en una llibreria que em va fascinar. Era sobre els expressionistes alemanys. Quan vaig arribar a casa, vaig dir als meus pares que jo volia fer allò. I mira que a la meva família no hi ha artistes. Tinc dues germanes, una que treballa a l'hosteleria, i l'altra periodista. Ben pensat, també són professions creatives.

 

Més informació: 

Exposició 'Campos de amor' de Maria Cemeli 
Del 18 de març a l'1 de maig - Museu de Tortosa
Fitxa d'agenda Surtdecasa 

A

També et pot interessar