Cristina Mongay
,
09/05/2017
Llibres

Maria Parras: "Crec que ha fet molt mal la història del príncep blau i la jove princesa delicada. Cal trencar tòpics"

'Tan solo palabras' és la primera novel·la de la jove escriptora lleidatana Maria Parras
Maria Parras capçalera

Foto: 

Cedida
Parras Martínez durant la nostra entrevista
L’escriptura és una inquietud que naix sense saber com. Una necessitat d’explicar, amb paraules, els sentiments, els pensaments i les sensacions que ens fan trontollar els nostres racons més profunds. L’escriptura és un mitjà que ha permès sentir-se lliure a moltes ànimes, entre elles la de l’escriptora lleidatana Maria Parras, l’autora de ‘Tan solo palabras’. Parlem amb ella i descobrim una jove amb molt a dir i amb molt amb el que, petit i grans, hauríem de reflexionar.
"Hauria d’haver tants rols de gènere com persones"

- Qui és Maria Parras Martínez?
Comença complicada l’entrevista! (riures) És una noia de 26 anys, normal, inquieta, reivindicativa, activa davant de les injustícies de tot àmbit. M’agrada molt escriure, provar coses noves, conèixer gent diferent a mi. De vegades penso que hauria d’haver nascut 20 anys més tard, perquè veig al món moltes coses injustes que no m’agraden i que cal enfrontar.

- Des de quan escrius?
Escriure m’ha agradat des de ben petita, i sempre ho he fet per a mi. Tot i això, per algunes persones sembla que sigui quelcom infantil dedicar-te professionalment a l’escriptura. Quan vaig escriure ‘Tan solo palabras’ em sentia, en part, ridícula pel sentiment propi de “què fas escrivint un llibre?”. Socialment, dóna la sensacions que ens vulguin inculcar la idea que la creativitat és quelcom infantil. 

- Què sents al fer-ho?
Em sento lliure, és la paraula sense dubte. Escric quan vull, com vull, quan ho sento. Si he de fer una ironia, la faig, si he de riure’m de mi mateixa, també. Escrivint estic sola davant dels meus pensaments. I puc expressar-me sense filtres i autocensures. 

- ‘Tan solo palabras’ és la teva primera publicació, una novel·la que explica la història d’una jove que es busca a si mateixa. Com va nàixer el projecte?
Va ser espontani! Vaig començar a escriure reflexions, com sempre, i em vaig adonar que hi havia moltes connexions entre elles. Així va anar sortint tota sola la història protagonitzada per l’Àlex. I tan bon punt vaig acabar-la, vaig deixar-la llegir a una amiga, vaig registrar-la i em vaig atrevir a enviar-la a una editorial. I en dues setmanes em van contestar acceptant la meva proposta. Ha anat tot molt rodat!

- El títol feia molt de temps que el tenies en ment, abans i tot d’escriure el llibre.
Jo volia ser escriptora! De petita visualitzava que escriuria un llibre i que es diria així. I al passar els anys, i al sortir la història, vaig tenir clar que utilitzaria aquell títol perquè concorda del tot amb la trama. Sembla que la novel·la tenia que néixer, tot hi connectava. 

- Parles de molts temes a ‘Tan solo palabras’ (amistat, família, amor), però n’hi ha un que crida l’atenció i que és un eix vertebral de l’obra: l’homosexualitat. Què et fa decantar per tractar-la?
El tema l’he triat perquè crec que és molt necessari parlar-ne. I més de l’homosexualitat femenina, que encara ha de saltar barreres més altes. Crec que, com a societat, cal canviar el xip. No som tan ‘progres’ com diem. Cal ajudar al públic a tenir una perspectiva de la vida més àmplia, ser conscients que les diferències existeixen i que cal respectar-les. 

- S’inspira en alguna persona en concret el llibre?
Té molta part de mi, de la meva vida. Sobretot la protagonista té molts trets del caràcter i també tenim en comú tot el procés que ha de viure per acceptar-se. Parteix de moltes inseguretats i pors, però ha de conèixer-se millor i encaminar-se per ser feliç tal com és. L’Àlex té molt humor àcid també, com jo, però té coses que no van amb la meva personalitat.

- "Tampoco creo en medias naranjas, porque a mí me ponen las naranjas enteras". L’actitud de l’Àlex és positiva, atrevida i rebel. Què té de tu?
Els tòpics fan molt de mal, i crec que cal trencar-los. I per ells moltes persones se senten molt frustrades perquè ens fan creure que només hi ha un tipus de model de felicitat. Crec que ha fet molt mal la història del príncep blau i la jove princesa delicada. Cal gaudir de la vida més enllà d’esperar, de l’amor idealitzat de pel·lícula. A mi, m’agraden les taronges senceres, reals, les persones plenes, interessants.

- Com vas escollir la portada, on aparèixer dues noies amb l’estació de trens de Lleida al fons?
Volia que sortís aquest edifici perquè crec que és un dels més bonics de la ciutat. És la meva contribució ‘made in Lleida’ (riures). I també volia que sortissin les dues protagonistes de la història, mirant en direccions diferents i que es troben en el moment i el lloc just. La rosa que hi apareix representa l’amor humil, i les espines, les dificultats que hem d’enfrontar en l’amor i la vida.

- Quins són els tabús i les etiquetes a les que s’han d’enfrontar?
El concepte de feminitat. Què és exactament? Qui l’ha inventat? N’estic en contra perquè s’hi associa uns atributs molt limitats de dona (bonica, delicada, depenent, etc.) Jo crec que la dona més dona hauria de ser el contrari. El tema masculí i femení pot fer molt mal, sobretot perquè és una casella que des de petits ens encadena. Hauria d’haver tants rols de gènere com persones.

- A quin perfil de lector s’adreça el llibre?
Sobretot s’adreça als adolescents, per a que puguin ser més lliures i tolerants. A mi, en la meva adolescència, m’hagués agradat comptar amb un llibre així, que m’orientés. I m’agradaria que ‘Tan solo palabras’ serveixi per créixer i acceptar-se.

- Fa poc que hem gaudit de Sant Jordi, on vas poder-te estrenar signant llibres. Què tal l’experiència?
Sempre per Sant Jordi he treballat, i enguany va ser màgic! No tenia que treballar i signava llibres en diverses parades, tant al matí com a la tarda. El contacte amb la gent va ser genial! Comentar la trama, conversar amb altres punts de vista. I després em vaig escapar a donar un tomet per les parades. La veritat és que va ser tota una experiència! Qui m’ho anava a dir a mi, l’any passat, que hauria viscut un Sant Jordi tan màgic!

- Quin llibre et van regalar (o et vas autoregalar)?
Doncs em van regalar ‘Yo, mi, me, conmigo’, de l’autor David Safier. I jo vaig comprar-me ‘La màgia de ser Sofia’, de l’Elisabet Benavente, i diversos llibres de la parada de la protectora d’animals Lídia Argilés. 

- Alguna història més al tinter, per explicar-nos aviat?
Per ara anirem gaudint de ‘Tan solo palabras’. Però, és clar que sí que tinc moltes idees latents! De moment vaig escrivint a foc lent, i anoto totes les idees que hem passen pel cap. M’agradaria que la propera història sigui més elaborada i que s’adreci al públic adult. 

- Si poguessis llençar un missatge als nostres lectors i lectores, què els hi diries?
‘Tan solo palabras’ és una lectura fàcil i diferent, que pot enganxar a tot tipus de lectors. Crec que fa molta falta conèixer amb més profunditat temes com aquest, i animo a la gent que obrin la ment. Cal respectar les diferències, sobretot en nens i adolescents, i deixar-nos estar d’estereotips perquè fan mal social i individualment. I treballar per a que ens puguem realitzar i créixer com a persones.

També et pot interessar