Recuperem les cuines

16/10/2017

He sentit a dir que estem enmig d’una revolució de la que encara en sabem ben poc. Potser l’entenguin els fills dels nostres néts i siguin ells els que analitzin aquest període amb la perspectiva històrica suficient com per saber d’on veníem i a on vam anar a parar. En els darrers anys ha sorgit alguns conceptes com societat líquida, revolució digital, era de la postveritat o l’últim alè del sistema capitalista més radical. 

Jo em pregunto qui sap, ara per ara, què som i en què ens convertirem si ens van enredant sobre el nom i l’essència de les coses. Si ens manquen les paraules que diuen la veritat, si hi ha falta d’humanitat i una continua destrucció dels elements naturals i humans de referència. De quina casella partirem, doncs, per fer-nos noves preguntes? 

Enmig d’aquest pessimisme existencial un migdia vaig entrar a la cuina de casa els pares. Mentre el pare es cordava el davantal i es feia un doble nus, jo vaig seure sobre la cama a la cadira de sempre. Vaig agafar la barra de pa i vaig esquinçar-li la punta. I mentre el pare començava a tallar la ceba a trossets iguals sobre una fusta, vam començar a parlar del món. De les coses grans i les coses petites. I vaig arribar a la conclusió, amb cert optimisme, que encara ens queden les cuines. Aquests espais quotidians on ens trobem amb les persones que estimem i a on sorgeixen converses de veritat. 

El lloc on ens sentim lliures de dir el que pensem i on es barregen temes transcendentals amb decidir què farem de segon plat. Aquests espais privats i comuns on de petits tornàvem a la realitat quan ens cridaven per sopar i a on els dubtes anaven creixent mentre ens menjàvem una croqueta cremant. Allà on deixàvem el llibre sobre un plat buit i la mare ens preguntava la lliçó de l’endemà. 

Recuperem les cuines on les persones són de carn, ossos i ànima enmig dels tomàquets, les taronges, les olles, les culleres de fusta i els draps humits. Guardem el lloc on obrim una ampolla de vi un instant abans de dir les coses importants i on hem plorat i ens hem assecat les llàgrimes amb paper de cuina. Cuidem el racó de la casa que fa olor a cafè pel matí i on hi viuen el silenci i la nevera, companys de nits d’insomni. 

Al cap i a la fi, ens poden prendre les definicions, fer-nos creure diferents realitats, carregar-nos de por i treure’ns la filosofia del batxillerat però no ens podran prendre les cuines. On seguirem dient les coses pel seu nom. Seguirem parlant, rient i revolucionant-nos mentre surt per la reixa rovellada el fum de la cebeta que es cou a foc lent i la meva germana es menja l’altre punta del pa. 

*A la cuina de totes les cuines: https://www.youtube.com/watch?v=CS-DG9JgJw0 

 

 

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Etiquetes