Són el que no diuen

19/03/2017

Ella llegeix les pàgines del final d’un diari a un bar de moda que fa cantonada. Fa olor a tinta i a cafè. És diumenge i està ple a vessar. Hi ha jerseis de llana que pengen de les cadires, ulleres de pasta i llavis vermells. 

Ell li demana si es pot canviar de taula per fer seure a una parella que ja fa estona que espera. Ella es fixa en les mans primes sobre el davantal negre i accepta canviar-s’hi. Ell mira els seus cabells desordenats i la convida a un altre cafè descafeïnat. 

Sis mesos després ella s’asseu en un sofà d’un bar de mala mort del Raval. Ell, mig borratxo, hi seu al costat. Ella el reconeix i li pregunta si, de nou, la canviarà de taula. Ell li dóna el número de telèfon. Ella marxa i gira el cap per comprovar si ell encara la mira. Es creuen les pupil·les dilatades d’un desig fugaç a dos quarts de dues. 

Ella té un fill amb una home a qui només va estimar tres anys. Ell viu amb parella i es fan un petó de gelatina quan entren i surten de casa. Ella li escriu asseguda a la tassa del vàter amb la tovallola mullada lligada al cap. Ell li diu de quedar des del restaurant. 

Un cop per setmana comparteixen taula en llocs efímers. En cafès sense nom. En una ciutat que desitjarien que fos més gran. Ell li explica històries anònimes, sense per quès ni finals. Ella inicia frases amb intenció de convertir-se en declaracions de matinada però es queden només en raonades paraules de tarda. 

Ella i ell s’entenen entre punts suspensius, cometes, verbs subjuntius i peus de pàgina. Comenten les coses petites. Què han dinat. Què han llegit. I com és de dur l’insomni de matinada. Ell fa silencis. Ella allibera riures tímids. Cap dels dos sap on viu l’altre. Són el que no diuen i només escolten la pell quan parla. 

Ningú coneix la seva història. No l’expliqueu. Ells mateixos tenen dubtes seriosos sobre la seva pròpia existència. Però s’escriuen a les cantonades. I es tornen a veure en eclipsis de lluna i en trinxeres a primera línia de batalla sense disparar cap bala. 

I sempre es fa tard. Ja surt el sol del mar. Ell puja al cotxe, es corda el cinturó i trenca el silenci buit encenent la ràdio i escampant pels carrers groguencs i pixats les notes d’una cançó de Pau Vallvé que se sap. 

*Sobre la cançó “Valor de ser covard” del nou disc Pau Vallvé "ABISME CAVALL HIVERN PRIMAVERA I TORNAR"

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.