Blogs:

Rituals...

10/11/2017
Fragment del quadre 'L'adormició de la Verge', Caravaggio

La primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, la certesa de que alguna cosa no quadrava, va ser un Nadal de fa tres anys. El meu pare m'acompanyava amb cotxe a Barcelona i jo contemplava les llums nadalenques per la finestra. Ja no hi havia verge, ni josep, ni nen jesús. Vaig suposar que era per no fer apologia del catolicisme a nivell elèctric i per demostrar la laïcitat de les administracions públiques. Al seu lloc hi havien col·locat llumetes en forma de regal gegant, d'aquells que duen un llaç enorme que diu 'compra' sense la necessitat de cap artefacte sonor. Llavors ho vaig entendre: la representació més minimalista d'una epifania qualsevol pot adoctrinar al més escèptic però es veu que el capitalisme no ha fet mai mal a ningú.

Des d'aquell primer contacte amb aquest tipus de fenòmens vaig tenir clar que l'única cosa que em salvava de la realitat era fugir-ne. Aquests dies ho noto especialment: només la màgia m'ajuda a escapar-me. A casa meva ningú és creient (això de 'creient' sempre significa que no creus amb un déu judeocristià però no sé si és atribuïble al budisme o al hinduisme, per exemple, que fan més progre), ningú segueix teories reptilianes ni sintonitza 'Cuarto milenio'. De fet, com que vaig anar a una escola de monjos, de petita m'agradava ser la nena singular que no estava batejada. Ho deia a tothom i a tothora. Quan vaig començar la carrera, però, l'art em va acostar a l'espiritualitat. No pas des d'una vessant religiosa o devota, sinó més aviat artística o estètica. Escoltar i interpretar llegendes m'entretenia. Suggestionar-me m'emocionava.

Hi he pensat força, últimament, en el poder dels rituals, en allò de creure en les no-casualitats, en la connexió inexplicable entre algunes persones, en la llum en quatre versos i en l'esperança en certes mirades. Al cap i a la fi, la ciència és tan sols un relat més, una manera opcional d'interpretar les coses. Potser una formula que, precisament per la seva naturalesa objectiva, pot conviure amb totes les altres sense oposar-'s'hi.

Fa uns quants dies vaig assistir a un cercle de dones. Hi anava sense confiar-hi massa justament perquè la meva mirada era inquisitiva. Quin remei guaridor en trauria d'apropar-me a la naturalesa, als cicles lunars i al meu cos juntament amb dones que no coneixia de res? Quin sentit tenia? Segurament cap: les bruixes no existeixen i aquestes trobades suposadament ancestrals queden ja massa lluny d'un hipotètic feminisme postmodern. Com podia caçar tot aquell despropòsit teatral amb la darrera lectura de Silvia Federici? Malgrat tot això, hi vaig assistir i en vaig tornar sencera i pensativa, potser perquè amb mi hi anava una amiga, potser perquè dins del grup es van establir complicitats, potser perquè simplement em va agradar i no cal qüestionar-se res més.

Fins fa uns mesos mai havia reflexionat sobre l'existència d'altres vides després de la mort o sobre la possible presència d'aquells que ja no hi són. L'absència sobtada d'un amic em va portar a llegir poesia sobre el dol concretament el passat 1 de novembre, com si la resta de l'any no fos, també, un etern comiat. Sé que ho és però m'entrego al ritual tal com m'empresonen certes tradicions, sense barrots, sense esclavatge, quasi per voluntat. El naixement del novembre em recordava, de la mateixa manera, la desaparició injusta de Pasolini, el més estripat dels ateus i l'autor d'un dels més magnífics evangelis. Potser només és una casualitat...

Avui una amiga em comentava que estàvem començant a normalitzar esdeveniments gravíssims: a pesar de les detencions, els empresonaments i la repressió sistemàtica, anem a treballar, sortim a comprar, ens reunim a l'ajuntament per reivindicar els nostres drets i intentem seguir per no aturar-nos en sec i explotar. Quan he arribat a casa he rellegit un poema de Bertolt Brecht, 'Satisfacciones':

'La primera mirada por la ventana al despertarse, el viejo libro vuelto a encontrar, rostros entusiasmados, nieve, el cambio de las estaciones, el periódico, el perro, la dialéctica, ducharse, nadar, música antigua, zapatos cómodos, comprender, música nueva, escribir, plantar, viajar, cantar, ser amable'.

Crec que si m'extirpo aquests petits moments d'evasió, de feblesa sensitiva fins i tot, acabaré robotitzada com una avorrida acadèmica, com els habitants de Fahrenheit 451, tan temerosos del foc. Per seguir presents, per continuar desperts, amb la ment clara, diàfana i racional, cal saber lliurar-se a la fantasia del bosc, a l'alquímia poètica, a la verge adormida de Caravaggio, al somriure d'un àngel sense ales...

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.