Jump to navigation
L'espectacle, coproduït pel Centre d'Arts Escèniques de Terrassa, es va estrenar ara fa un any al Festival Terrassa Noves Tendències, just abans d'anar-se'n a fer temporada a l'off Romea. Durant aquest any ha voltat per diverses poblacions catalanes, ha passat per la Fira de Tàrrega i fins i tot per Madrid amb la versió castellana. A poc a poc, com acostuma a passar amb espectacles de tan petit format, s'ha anat guanyant la complicitat de públic i crítica recollint elogis allà on passava i ara també amb dues nominacions als Premis Butaca, millor actor i millor espectacle de petit format.
El text és tot un clàssic contemporani. Ha plogut molt des de que l'any 1977 Koltès el va estrenar a l'off d'Avinyó davant de només sis persones. I tot i que potser en alguns moments el text ha deixat de ser actual ara ho és més que mai. “D'exclosos n'hi ha hagut sempre però ara n'hi ha més que mai i tots estem més a prop de ser-ho”, explica Muñoz. I és que aquest home que ens ha abordat al carrer és això, algú a qui la societat ha deixat al marge. Un estranger, un aturat, un okupa, algú de qui el sistema no vol saber res. Algú que se'ns apropa demanant un cigarret, una habitació però que el que busca, en el fons, és complicitat. Formar part d'un grup, sentir-se inclòs i escoltat. Com molt bé resumeix Muñoz busca sentir-se estimat.
La nit just abans dels boscos és un dels primers textos de Koltès però ja s'hi respira l'ambient que marcarà la seva obra. Una escriptura tremendament poètica per parlar de la marginalitat, dels pàries de la nostra societat. Immigrants, assassins, traficants seran els encarregats d'explicar-nos històries precioses i duríssimes a la vegada. Ara bé, si el text ja és de per si poètic, cal afegir-hi més poesia amb la posada en escena? Muñoz i Roberto Romei, director del muntatge, tenen clar que no i per això presenten una versió totalment despullada d'artificis que prescindeix fins i tot de l'escenari posant al protagonista al lloc on Koltès l'imaginava, a peu de carrer. “Explica una situació real. No fer-ho en un teatre converteix al públic en l'altre personatge i l'inclou d'una manera més directa”, explica Muñoz.
I aquesta és la clau del muntatge, el que el fa especial i el transforma en una experiència en primera persona. Una trobada amb un desconegut que et parla mirant-te als ulls, i et convida a casa seva. I el segueixes, cosa que segurament no faries si fos un desconegut real, si no fossis conscient que és un actor i tu has pagat una entrada, però l'escoltes. I d'aquesta manera les paraules de Koltès arriben d'una manera més vivencial, més directa que si algú, il·luminat per un munt de focus les recités des de dalt d'un escenari. Escoltem com aquest desconegut ens obre el cor, ens parla de l'amor, de la por, de sentir-se estranger. I ens apropa a un submón aparentment molt allunyat del nostre. Aparentment sí, perquè segurament en algun moment, en alguna de les frases hi trobem alguna cosa de nosaltres alguna cosa que ens fa pensar que, ara més que mai, estem tots molt a prop de quedar exclosos com aquest home que no té nom. O potser hi veiem aquell personatge sospitós que passeja pels carrers de la nostra ciutat i a qui mai fem massa cas. Potser quan ens hi tornem a creuar la nostra mirada haurà canviat.
