Gandula: “Volem ser creadors d’una mena de família, pertànyer a un col·lectiu per fer coses"

- Quin és el paper d’un segell discogràfic avui dia quan la venda de discos ja no és tan massiva com abans?
Eduard Pou: En el nostre cas més que ser un instrument per vendre discos, volem ser creadors d’una mena de família, volem pertànyer a un col·lectiu amb el qual fas coses. Després ja hi ha tota la funció que fan els segells multinacionals, que segueixen sent útils i necessaris per a certs projectes.
Alfons Serra: Sí, però també és cert que una multi no té criteri editorial. En un segell petit, normalment, tu ja saps per on aniran els trets. Jo quan era adolescent anava boig per escoltar tot el que editaven noms com Bcore o Dischord, quan Bcore muntava un concert a Barcelona intentava anar-hi perquè sabia que molt segurament el grup m’agradaria. Era com si tingués un segell de qualitat. En part, això és el que fem amb Gandula. En el nostre cas, tots els grups comparteixen una part d’experimentació i el fet de no emmarcar-se dins un estil musical molt concret.

- A part de per ser artífexs de Gandula, també se us coneix per ser els bateries de Za! i Mishima. Però és que ja portaveu 10 anys o més tocant amb bandes com Amunike Lehendakari o Nisei. Quin va ser el punt d’inflexió per crear un segell?
AS: El disc de Sedaiós és l’excusa. Portàvem tocant amb grups des dels 18 anys, muntant concerts, participant en fanzines. Era un pas natural.
EP: Sí, i jo crec que vas aprenent a fer les coses. Fa 10 anys, no en teníem ni idea de com funcionaven aquest tipus de coses i vas aprenent-ne. El que teníem clar és que neix de la premissa d’editar-nos els nostres propis discos i els discos dels amics i segueix una mica la mateixa línia, perquè els grups dels quals ens envoltem els hem conegut tocant. Potser un dels punts d’inflexió és quan amb Za trèiem el ‘Wananai’, el 2013, perquè ens atrevim a fer-ho tot, sense comptar amb Aquarela, el segell que ens havia tret fins llavors. Abans d’aquest pas, però, tot va ser un assaig-error.

- Potser una de les coses apreses és saber delegar responsabilitats als grups per arribar a tot arreu. El segell és com una família, compartiu casa entre tots i les feines de la llar es fan conjuntament, no?
EP: Exacte, nosaltres sempre proposem que som segell i família do it yourself, en el sentit que tenim ull per a grups que estan formats per gent acostumada a fer-s’ho bastant pel seu compte i que no esperen d’una discogràfica que els hi faci tot, com es feia fa anys.
AS: Les bandes entenen que nosaltres ens dediquem tant com podem a Gandula, però que hi ha temporades que tenim més temps i podem fer més coses i temporades que menys.

Alfons Serra | Foto: Simone Maier

- Gaudiu de la companyia.
EP: Sí, és divertit formar part d’un ecosistema de grups perquè acaben sortint coses per fer plegats. El fet d’estar junts, de tenir vies de contacte, de tenir grups de whatsapp, un correu comú, fa que acabin surtin coses. L’altre dia, per exemple, em va escriure un noi d’un festival francès molt ‘xulo’ on vam tocar amb Za!. Li vaig passar tot de grups de Gandula que creia que podien encaixar amb el seu festival i al final n’hi aniran dos. És aquest intercanvi d’informació, d’ajuda mútua, de muntar festetes, festivals, concerts... Això és el que ens dona vida.

- Com estem en l’àmbit de l’autogestió, en comparació amb altres països d’Europa?
EP: No hi ha res a envejar a nivell d’autogestió, però sí que encara hi ha molts grups d’altres països que no acaben d’arriscar-se a venir aquí. Segurament hi ha menys públic i menys catxet, pots fer-te una gira de luxe per la península i passar-t’ho de conya, però potser no et pagues els vols per venir i tornar d’Estats Units o de Suècia.

- Ens falten anys d’experiència com a França o Alemanya?
EP: És diferent, a França hi ha una protecció de la cultura pròpia molt més grossa que a Espanya, o fins i tot a Catalunya. Pels grups que es mouen en el nostre circuit és molt més fàcil tocar, per tota la història de les intermitències, et paguen uns mínims prou decents, tant en sales com en centres d’art. A Alemanya, en canvi, no hi ha tanta pasta de xarxa pública, però hi ha un interès, hi ha públic que et voldrà anar a veure. Aquí és més difícil, si surts del circuit underground de les sales que cuiden la seva programació és difícil trobar aixopluc, però afortunadament existeixen aquestes sales que tenen un públic fidel i que són l’esperança de l’underground estatal.

- Tal com estem culturalment és inviable plantejar-se el segell com a font d’ingressos?
AS: És una cosa que no ens plantegem perquè sabem que estem tractant amb un producte complicat, on no hi ha prou públic. No hi ha prou demanda per pensar que algun dia ens puguem dedicar plenament al segell, però, vaja, que si això canvies en algun punt, jo estaria encantat de la vida. Potser som massa realistes en aquest tema.
EP: Però mai ha sigut un objectiu, si ho fos, no hauríem durat ni sis mesos. L’objectiu és crear aquesta comunitat perquè cada grup pugui anar fent. Després, sí que evidentment hi ha grups que poden ser més rentables, però la remuneració de la feina de Gandula és ‘minimíssima’. És un plaer fer-ho i el benefici econòmic no cal que hi entri.

- L’entusiasme per projectes tan marcadament altruistes pot acabar desgastant. Quins trucs doneu perquè un projecte com el vostre perduri en el temps?
AS: Recorda que som bateries.
EP: El truc per mi, també pel grup i en la vida en general, és no tenir unes expectatives massa altes. No posar-te uns objectius concrets, sinó anar fent i agrair tot el que va venint, així en general. Perquè si poses abans el carro que els bous, sovint això et provoca frustració. En canvi, si no tens un objectiu tan clar, vas fent i descobreixes un camí per on no tenies pensat passar i et mola. La clau és no pensar que has de fer el gran salt i anar creixent molt lentament i gaudint del camí.
AS: Mantenint la il·lusió amb el grup, el segell... Amb tot. Recorda que som bateries.

- Per acabar, feu-nos cinc cèntims del que ens podrem trobar el pròxim dia 27 al Konvent?
EP: Hi haurà dos escenaris: un a la capella de dalt i l’altre a la planta baixa, on se solen fer els concerts del Konvent. Els bolos amb bateria seran a baix i els més performàtics a dalt. La intenció és que no hi hagi cap moment sense música, de quarts de 4 fins a les 12 hi haurà concerts sense parar i a partir de mitjanit començaran les dj’s.
AS: Hem posat a la venda 200 entrades, si es venen totes no n’hi haurà a taquilla i tots els diners de les entrades es repartirà equitativament entre els grups. Hem donat carta blanca als grups per fer el que els hi doni la gana.
EP: Amb Za! Tocarem en trio després de molts anys, farem els temes dels dos primers discos que són del 2006 i el 2009! Estem assajant-los aquests dies i ho estem vibrant. Per altra banda, en Jaime de Gambardella ens va dir que volia fer el seu show electrònic a la capella i nosaltres encantats, els Keroxene faran la seva festa luminicoravera que no es pot explicar, les nostres amigues de Pedra que fan direcció d’art també vindran a ajudar el dia abans amb l’atretzzo... És la família Gandula en format expandit.
AS: Hem intentat que hi hagués força paritat, entre grups del segell o persones molts afins. Com el projecte del Caballo Ganador, o a la gent del Konvent, o el Negro que és amic de tota la vida i ha tocat amb tothom. També l’Isasa que recordo que el primer concert de Nisei el vam fer amb el seu anterior grup, A room with a view.