Núria Araüna: "La història del cinema s'explica amb els noms d'uns quants homes blancs, inventors o grans directors"

La indústria audiovisual no s'ha mantingut al marge de la societat i ha crescut masculinitzada, sovint fent invisible a la dona. Analitzar com els rols de gènere afecten les dones creatives; directores; productores; guionistes; programadores o crítiques és el primer pas per aconseguir una transformació.Enguany la jornada professional del Festival Internacional de Cinema de Tarragona REC gira entorn la figura de la dona dins la indústria audiovisual. A Surtdecasa.cat n'hem parlat amb Núria Araüna, participant de la sessió, membre del REC i professora de Comunicació de la URV i investigadora dels rols de gènere.

- Quina és la presència de les dones en les posicions creatives de la indústria audiovisual?
Fa un parell d'anys, les dones directores a Catalunya no arribaven al 10%. Factors fora de la indústria hi estan intrínsecament relacionats, com les dificultats per la conciliació, els usos del temps per a la cura, o una enculturació que ha tendit a fer més insegures les dones. Malgrat que sempre hi ha hagut dones en les indústries audiovisuals, encara ens trobem amb una desigualtat important pel que fa a les xifres, i també una sectorialització professional important. Per exemple, trobem moltes menys dones en la direcció que en la direcció d'art. 

- Encara costa veure dones en rols com la direcció, la producció executiva o el guionatge?
Bé, se'n veuen, i moltes; aquí i arreu, i de tan conegudes i diverses com Maren Ade, Naomi Kawase o Lynne Ramsay. En els darrers anys, al nostre entorn proper, hem vist les obres de Carolina Astudillo, Francina Verdés, Mar Coll, Nelly Reguera o Carla Simón. En podríem anomenar moltíssimes. A més, la programació del REC també presenta cada any l'obra de noves creadores; dic "noves" perquè el REC és un festival basat en l'òpera prima. El que passa que si anem al cànon o a les històries del cinema, resulta que encara no hi són. Pràcticament la història del cinema s'explica amb els noms d'uns quants homes blancs, inventors o grans directors que comencen per Edison i els germans Lumière, segueixen amb Griffith i De Mille; Eisenstein i els directors de cinema clàssic com Ford, Welles o Hitchcock, per donar després una lectura molt masculinitzada als Nous Cinemes.

- I quins noms femenins podríem reivindicar al llarg d'aquesta història masculinitzada?
En tots aquests moments històrics hi ha dones, des d'Alice Guy, Olga Preobrajenska, Elvira Notari, Marie Menken, Agnès Vardà i tantes altres, però encara costa trobar-les als relats generalistes. La industrialització del cinema des dels anys vint les va col·locar a posicions secundàries. Després, és clar que des dels 60 hi ha plantejaments historiogràfics que han anat a reivindicar els noms de dones que havien estat oblidats en la història del cinema. En els relats del cinema experimental, com en les pràctiques al marge de la indústria, sempre n'hi ha hagut i se n'han reconegut més. Potser això també ens hauria de fer pensar en les estructures econòmiques i els valors que carreguen.

- Les produccions tenen mancances en matèria d'igualtat?
Suposo que mentre visquem en un món masclista tindrem desigualtats en el terreny de la producció audiovisual. Hi ha moltes maneres d'organitzar-se i de generar entorns on es promogui la igualtat. L'any passat l'Associació de Dones en el Cinema i els Mitjans Audiovisuals (CIMA) reclamava un sistema de quotes que tingués en compte els projectes liderats per dones en la dotació de les ajudes públiques a la producció. La proposta no ha estat acceptada de moment. L'esperança és que ara hi ha certa autoorganització en el sector i reivindicacions de gènere clares. Les dones cineastes estan treballant per esmenar el fet que, de tantes dones que estudien cinema i audiovisuals, encara no es mantinguin els percentatges quan saltem al món professional.

- Quan apareixen figures femenines en pantalla encara estan massa lligades als estereotips i ideals de bellesa?
Hi ha variacions en funció de les produccions, i una creixent diversitat en les maneres de representar les dones. Però sí, el cinema arrossega un biaix molt fort en aquest sentit. Es segueix representant les dones com a objecte del desig, com a clivella estètica d'un producte audiovisual, i, això, alimenta una cultura sexista que fa de la dona un objecte. Aquest fet, ja es criticava almenys des dels anys 60 quan Laura Mulvey apuntava a la mirada masculina inscrita en el cinema clàssic, i es pot vincular amb un imaginari patriarcal més ample com el que reflexiona Simone de Beauvoir al Segon Sexe. Hi ha hagut un repertori molt limitat de figures femenines en la tradició audiovisual majoritària, i s'incrementen en productes d'arrel publicitària o vídeos musicals. Però hi ha espais on es trenquen aquestes imatges i les dones podem reconèixer-nos com a tal en la diversitat, la vellesa, els cossos alternatius i subversius i l'anti-cosmetisme. En fi, podem veure'ns reflectides en la pantalla com a subjectes.

- I de dones crítiques i programadores, en tenim?
Partint del fet que s'identifiquen com a dones almenys la meitat dels estudiants de Comunicació Audiovisual, és normal que cada cop les dones tinguin més presència en la programació i la crítica. Però n'hi ha que ja hi porten un bon grapat d'anys com l'Eulàlia Iglesias, la Violeta Kovacsics, la Cloe Masotta, la Cecilia Barrionuevo, l'Elena Oroz o l'Íngrid Guardiola i persones amb l'empenta de la Carlota Moseguí. Amb tot, enguany al Festival de Sitges s'hi va organitzar una taula rodona per reflexionar sobre el paper de la dona al cinema i les dues programadores del Festival manifestaven ser encara minoria vers els seus companys homes.

- També passa en el món de la cultura en general?
Si anem a cercar en la jerarquia de les direccions dels festivals i esdeveniments culturals, sí que la presència femenina és molt escassa. Caimán Cuadernos de Cine dedicava enguany un número especial a cineastes dones des de l'escriptura o mirada de crítiques i escriptores de cinema. Editar aquest número especial implicava el reconeixement d'una desigualtat en els números habituals. Segurament caldrà aprofundir més en una paritat 'regular', no extraordinària. La crítica i la programació no són importants només pel fet que hi hagi més o menys dones entre els seus quadres, sinó que també ho són perquè al final són responsables de la presència i visibilitat de les obres de les directores i de qualsevol altres col·lectius minoritzats. Per tant, més enllà de les identificacions de gènere en la programació i la crítica, és important la consciència de donar presència i legitimitat a tot l'espectre d'autors i autores que no n'han tingut. Tal com dèiem, no només és que la indústria hagi marginat les dones durant decennis; sinó que la crítica, la historiografia i els i les curadores, de vegades, han omès les que hi han estat.

- En els darrers temps, tinc la sensació que s'ha produït una revolució feminista en la vida pública a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials...
No sé si l'augment de la consciència de la desigualtat és ben bé una revolució perquè les dones segueixen sense tenir el control de gran part dels mitjans de producció de l'audiovisual. Però el que és innegable és que des d'espais diversos estem vivint una revitalització dels feminismes. Des de feia uns anys que primava un estat de la cultura que algunes autores com Angela McRobbie havien anomenat "post feminista". Una mena d'assumpció que els drets nominals per la igualtat de gènere ja s'havien assolit i que, per tant, el feminisme era caduc i ara el que quedava és que cadascuna es busqués la vida per fer-se valdre en aquest món que ja ens permetia igualtat d'oportunitats. Passa que totes les dades demostren que, senzillament, això no és cert ni ho ha estat mai.

- Els propis productes fílmics contribueixen a reproduir el lloc que ocupen les dones a la societat...
Ben bé. L'audiovisual té l'afegit que produeix imatges i emocions que són distribuïdes de manera massiva i, encara que les persones tenen capacitat crítica per analitzar-les, influeixen en les maneres en què entenem l'amor, les relacions, el sexe i les demandes que ens imposa la identitat de gènere. L'aspecte positiu d'aquest contínuum entre la societat i el cinema és que, de la mateixa manera que hi ha un replantejament i reforç del feminisme arreu, també hi és en l'audiovisual. Així, es reactiven les batalles per la presència en els llocs productius i creatius però també els discursos i narratives feministes.

- Estem vivint noves narratives en les pel·lícules o series?
Ara estem envoltats de productes que d'una manera o altra abasten aquests temes des del mainstream, i la feina és a conciliar i pensar en les possibilitats que obre aquesta mena de feminisme pop, i pensar quines relacions pot establir amb projectes més radicals o alternatius que aposten per l'acció col·lectiva i el canvi. En qualsevol cas s'estan desplegant narratives molt més diverses i subjectives sobre les experiències històriques de les dones.

- Quins assumptes tracten les narratives fetes per dones?
Si mirem la història del cinema i ens fixem en els treballs de les dones creadores, és cert que les creadores han aportat relats que no tenien presència al cinema anteriorment, des de les denúncies als assetjaments masculins fins a mostrar la pressió dels entorns domèstics o la importància de l'espai de la cura que era invisibilitzat en la narració clàssica. La quantitat de treball que les dones han fet al cinema o el vídeo dels marges, al contra cinema i a l'alternativitat, el que ens ofereix és un bagatge reflexiu, una manera de fer audiovisual que qüestiona l'ordre hegemònic, i també unes maneres de fer cinema que es mantenen al marge de la indústria i del rèdit instrumental.

- Com veus el futur?
Sóc optimista perquè veig moltes persones amb ganes de canviar les coses –homes, dones i persones de qualsevol identitat de gènere– i creant les eines per fer-ho. Sóc optimista perquè les obres de la secció Women on Fire del REC són fantàstiques. Sóc optimista perquè iniciatives com la Mostra de Cinema de Dones i tot el treball que ha fet la cooperativa Drac Màgic no es perd.

- Quina és la tasca ara?
Una cosa que el feminisme no ha de perdre de vista és que mentre les dones siguem un col·lectiu minoritzat, les nostres aportacions no es recolliran de manera igualitària en els relats històrics i les institucions de prestigi i, per tant, cal que aquesta tasca l'assumim nosaltres. Moltes persones fa anys que han treballat en aquestes qüestions, com la Marta Selva, continuen impulsant projectes nous que emergeixen i a mi em fa especialment feliç que, quan s'exposen aquests treballs i reflexions als i les estudiants, interessen i preocupen. Cal continuar amb la feina i, de passada, col·laborar amb els homes a deslliurar-los del pes de la masculinitat tradicional.