Gerard Arias
,
23/05/2013
Llibres

Jordi Suñé: "M’ha sorprès descobrir un Pirineu viu, amb una cultura ancestral i en procés de canvi"

L'antropòleg torrenc presenta el llibre 'El riu de les dones', dimarts 28, a l'Auca de Torredembarra

En Jordi Suñé té 37 anys, va néixer a Torredembarra, és antropòleg, cul inquiet i músic. Una combinació que l'ha portat, tot i els seus orígens de platja, a passejar, descobrir i escriure sobre les històries de principis de segle XX als Pirineus. Li comencem preguntant per aquest salt geogràfic tan gran...

- Què provoca que un torrenc com tu, nascut en un municipi amb platja, acabi escrivint sobre el Pirineu?
Jo penso que tots tenim mitificat el Pirineu, aquell espai de natura espectacular, de pobles petits i de ritmes lents. Quan vaig veure que el Centre d’Art i Natura de Farrera del Pallars oferia una beca de recerca m’hi vaig tirar de cap. Vaig estudiar antropologia a la Universitat Rovira i Virgili i havia publicat algun altre llibre com 'Parlen les àvies. Costums i tradicions de Castellvell del Camp'. Vaig presentar un projecte i, un bon dia, em van escriure, que m’hi esperaven.
 
- Què amaga aquest territori que t’ha cridat tant l’atenció?
Tots hem estat al Pirineu. A tota velocitat travessem els pobles que són a la carretera i ens enfilem directes cap a Ribera de Cardós, Esterri d’Àneu o Àreu. Després de recórrer camins, baixar pel riu fent ràfting o fer la Pica d’Estats te n’adones que no coneixes gaire cosa de la gent que hi viu. Fer treball de camp et permet alentir el pas, escoltar, entrar a les cases, recollir històries, riure, emocionar-te… M’ha sorprès descobrir un Pirineu viu, amb una cultura ancestral i en procés de canvi. Se m’han trencat alguns motlles que tenia. Viure a l’alta muntanya era molt dur!
 
- I com vas organitzar la feina per elaborar un recull d’històries? Et vas trobar amb molts entrebancs o complicacions?
El primer que vaig haver de fer va ser buscar persones que em fessin de mitjanceres, que em presentessin a la gent gran dels pobles. Després tot va ser molt senzill. Jo duia a la cartera temes que m’interessaven, com per exemple el cicle de la vida, les festes, la vida quotidiana, etc. I després vaig anar introduint d’altres, com la migració, en conèixer més el territori. Mirava de deixar parlar i m’apuntava a la meva llibreta qüestions que em cridaven l’atenció, que més endavant podia treure. Cada dia tenia una rutina, que era aixecar-me aviat, posar ordre als papers i als arxius de vídeo, fer còpies de seguretat, anar als pobles a passejar i quan tenia alguna cita arribar-me a les cases on havia quedat.
 
- De totes aquestes històries, en tens alguna de preferida d'entre la vintena que recull el llibre?
Em van sorprendre les històries relacionades amb trobar parella. No era cosa de dos! Un noi que no era hereu havia de trobar una bona pubilla. I al revés, una noia que no era pubilla havia de trobar un hereu. En cas contrari et quedaves solter a la casa o tenies molts números per haver de migrar. Els recursos eren escassos i la pressió demogràfica es controlava per mecanismes no escrits, però que eren claríssims! En tot plegat, darrere els joves, les famílies pressionaven perquè la parella fos l’adequada i la dot, correcta. I després hi havia “lo vistaire”. S’encarregava de posar en contacte joves de pobles diferents que estaven en edat d’aparellar-se. Darrera aquesta figura hi havia tot un ritual...
 
- I hi ha alguna costum de les que s’han perdut que s’haurien de recuperar?
Les festes feien poble, construïen la comunitat. Ara s’han mercantilitzat massa, poden arribar a ser molt fredes. També, abans, les festes estaven molt vinculades a una gastronomia concreta. Es feia una mena de “potlach”, que diuen els antropòlegs, on la família acollia a casa a un gran nombre de familiars que venien a peu des de pobles veïns. Aquells dies seien a taula moltes persones, es feien àpats especials i s’emportaven cap a casa coques fetes als forns comunals amb les millors farines.
 
- El llibre és una mirada enrere des del present. Si fos a l’inrevés, creus que s’està perdent aquell respecte que es tenia abans a la gent gran?
Tota mirada enrere es fa des dels valors del present. La nostàlgia cap un passat rural, que fugi de la violència de les presses, és molt del nostre temps. Sentim tanta inseguretat pel present i pel futur que ens agradaria refugiar-nos en un món circular, cíclic, conegut. Però això ara és impossible i les respostes a aquesta cerca de les persones està donant resultats molt curiosos, com per exemple l’èxit de les noves pràctiques pseudoreligioses i energètiques. Tornant a la pregunta, els avis i les àvies, abans, eren persones expertes, que havien acumulat una infinitat d’experiències. Les seves veus eren respectades. En aquests temps ha canviat molt, no cal que ho digui jo. I no només pels valors que triomfen avui en dia, sinó per la revolució tecnològica que fa que els més joves siguin experts en coses que els grans no dominen.
 
- A causa de la crisi s’està recuperant aquest estil de vida més autosuficient que es tracta en el llibre. S’està revertint el procés del món rural a l’urbà?
Les societats urbanes van donar l’esquena al món rural. El sistema i la globalització van permetre als països 'avançats' poder viure sense sector primari. Però en l’actual fase de la crisi i la futura desaparició del petroli com a combustible fòssil farà repensar l’economia. Hi ha famílies que han començat a recuperar les terres familiars, hi ha ajuntaments que són valents i fan de mitjancers entre propietaris i persones que volen treballar la terra, els grups de consum augmenten... Potser sí que es reverteix una mica el procés. Però la pedra de toc serà quan els productes agraris comencin a recuperar el preu. Els pagesos estan produint per sota preu i això és la ruïna.
 
- I si poguéssis escollir entre la vida rural d’algunes padrines, o les que s’han acabat traslladant a una zona urbana, amb quin tipus de vida et quedaries?
Em quedo amb una vida urbana, però propera i respectuosa amb el món rural, amb barris i petites ciutats connectades, en xarxa i amb identitat local. Tenir una identitat, tan oberta com es pugui, és la millor manera d’estar oberts a integrar, canviar i dialogar. Les societats trencades, descohesionades, sense cap nexe d’unió no ofereixen gaires espais de felicitat, ni punts de trobada, ni serveis. M’agrada l’espai urbà ocupat per les persones, aquell que és capaç de tallar el trànsit per fer una verbena de Sant Joan o aquella que és capaç de mobilitzar-se per una injustícia.
 
- I com està anant aquesta ronda de presentacions pel Camp? Ja l’has presentat al Pirineu?
Vaig començar la ruta per Farrera del Pallars, a finals de març. Després vaig passar per Altafulla i aquests dies vindran Roda de Berà i Torredembarra. Al juny seré a Sorribes i al Prat del Llobregat. A l’estiu passaré per Esterri d’Àneu, Cerbi, Alins, Castellbò, Sort i altres pobles de la zona. Estic obert a anar a tots els pobles que em truquin. Has de pensar que estem parlant d’un llibre que ha sortit en una editorial petita i, per tant, la promoció és la que et puguis fer tu mateix. Estic molt engrescat a fer-ho. Serà un viatge enriquidor. Estic disposat a aprendre moltes coses.
 
- De cara al futur, tens algun altre projecte entre mans?
Sí, el proper projecte serà un llibre d’història del Baix Gaià que estic escrivint amb el Joan Carles Blanch de la Riera de Gaià. Però més endavant tinc ganes de sortir altre cop a fer treball de camp lluny de la Torre.
 
- I ja que parles de sortir, quan surts de casa, què t’agrada fer?
Això és un problema per a mi! M’agrada tot! M’agrada la música, caminar, llegir, seure a taula amb un bon jalar, fer tertúlia a l’Auca...
 
Al Jordi li hem demanat 5 cançons de capçalera:

També et pot interessar