David Ortiz: "Cuidar les llengües també és una manera de cuidar la biodiversitat"

- Com sorgeix aquesta obra?
Jo estava vivint a Mèxic en aquella època i vaig tenir l'oportunitat d'anar a visitar una comunitat indígena. Vaig ser convidat per una amiga a una Reserva Natural. És aquesta visita la que m'inspira aquesta ficció que estaria a cavall entre la faula i el diari antropològic.

- Com vas poder accedir a la vida d'aquella comunitat?
La meva amiga coneixia un guardiant d'una zona del bosc, que són les persones que se n'encarreguen de vetllar per la seguretat de la comunitat. Resulta que en aquesta comunitat tenien una llarga trajectòria de lluita per evitar que les empreses hi entressin per extreure materials preuats. Era una zona de resistència, a més, hi havia una cooperativa de dones. Tot plegat em semblava molt interessant. A més, Mèxic és un dels països amb més riquesa de llengües indígenes, n'hi ha prop de 80 i estan desapareixent. La nahua és una de les llengües que en lloc de desaparèixer està guanyant parlants perquè se l'està respectant i cuidant.

- Tu decideixes fer un paral·lelisme entre les llengües i la biodiversitat?
Sí, perquè resulta que les zones tropicals són conegudes perquè hi ha una biodiversitat molt rica i també una gran riquesa de llengües diferents. De fet, quan es perden moltes d'aquestes llengües també es perden els noms de plantes i animals. Per tant, cuidar les llengües també és una manera de cuidar la biodiversitat.

- Va ser fàcil que t'acceptessin a la comunitat?
La meva idea sempre va ser fer visites regulars per anar coneixent a la comunitat a poc a poc. Cada cop que hi anàvem, el guardià ens ensenyava coses i nosaltres fèiem un taller per a la comunitat. Era una manera d'entrar en diàleg. Vaig anar-hi l'any 2017 i 2028. L'any 2019, ja vivint a Barcelona, hi vaig anar amb una beca de producció d'Hangar i ja amb una idea més concreta de fer aquest film.

- En l'audiovisual es veu una dona manipulant una espècie d'ungüent fet amb fulles.
Sí, és una partera que practica la medicina tradicional i li vaig demanar si podia filmar mentre estava fent un remei. La idea central era fer una ficció en forma de faula en la qual parlessin les flors. En aquella època estava llegint temes d'antropologia i es posava l'accent en què el protagonisme no sempre havia de ser de l'humà. Em volia separar una mica de l'ésser humà i jugar una mica amb la llengua de les plantes. Amb tot, recupero un dels meus temes, com és les desaparicions i les atmosferes boiroses.

David Ortiz a Mèxic I Foto: Cedida
- A l'obra vols reivindicar la idea de comunitat i l'amenaça que viu aquest concepte.
Sí, em situo en un futur hipotètic on la idea de la comunitat ha desaparegut i que l'últim reducte que en queda son aquestes flors. Però crec que l'obra, és una recerca d'alguna cosa més. Com et deia de la idea de desaparició. De les contradiccions que moltes vegades tenim entre voler desaparèixer, i no ser vist, i també la necessitat de formar part d'un col·lectiu i sentir-te aixoplugat. També és una espècie de revisió a la ciència antropològica, que classifica, documenta i anomena.

- És una crítica a la classificació científica? I als occidentals que continuen conquerint zones indígenes?
Sí, en part potser sí. Però també cal dir que es poden aportar coses bones des de fora. Perquè en aquesta comunitat també es van fer coses malament des de dins mateix i des de fora. Hi va haver un antropòleg que va voler recuperar la història oral de la comunitat i publicar aquest material sense avisar i quedant-s'ho tot per ell. Però també hi va haver una antropòloga que els va estimular per crear una gramàtica pròpia, que els ha servit per mantenir la llengua. Però sí que és cert que jo anava amb la consciència de ser un home blanc europeu i sempre vas amb compte de no reproduir moltes aquestes idees colonials. Per exemple, jo en cap moment volia parlar de la seva identitat perquè s'entén que han de ser ells els que ho facin.

- Has vist la resta d'obres de la BIAM? Sembla que totes tenen en comú la reflexió al voltant de la natura. Creus que aquest punt de vista ve condicionat pel confinament?
Jo crec que ve d'abans, en el meu cas. Perquè fa molt temps que vivim amb aquesta velocitat tecnològica. Això ens està fent que siguem més sensibles a la cosa local i natural. I crec que la pandèmia també ha ajudat perquè ens hem començat a aturar i a qüestionar-nos moltes coses. Hi ha molta gent que s'està plantejant quin sentit té quedar-se a viure a Barcelona. Jo crec que ja ve de lluny però potser s'ha accelerat més.

- Deies que trobes connexions entre aquesta obra i els teus anteriors temes de reflexió.
Abans havia treballat en projectes vinculats amb el paisatge i també vinculats a la memòria històrica espanyola. Hi ha un projecte centrat en una espècie d'arqueologia fantasma com a figura social que parla dels desapareguts durant i després de la Guerra Civil.

- Què representa per tu haver guanyat la BIAM?
Estic molt content perquè és un certamen molt conegut. Jo vaig estudiar informàtica perquè en aquell moment no concebia ni que l'art existia. Després vaig estudiar disseny, però a poc a poc me'n vaig adonar que el que realment m'estimulava era crear contingut.