Jump to navigation
Benvinguts a aquesta secció de Surtdecasa i moltes gràcies per estar aquí, llegint-la ara mateix. L’objectiu d’aquestes línies és fer-vos “sortir de casa” en direcció a les biblioteques i llibreries de les nostres contrades per trobar-vos amb les històries que dormen arraulides dins dels llibres, esperant sempre que algú de nosaltres s’apropi i les desperti.
Cada mes, us duré personatges, arguments, indrets, intrigues, misteris, dibuixos, il.lustracions, textures, colors, temors, somnis, revoltes, rialles, complicitats… Paraules i més paraules adreçades a xiquets de totes mides.
A veure si hi ha sort i us atrapen!
En Tito malabarista Autor i il.lustrador: Guido van Genechten Edita: Baula Recomanat per a lectors i “ escoltadors” de contes de 2 a 100 anys (o més!) En Tito era el millor artista del circ, un pallasso de categoria: ballava, saltava, feia tombarelles i jocs amb pilotes de colors. El públic l’aplaudia feliç. (Per cert, no li trobeu una retirada amb el nostre Eusebi lo Muniatto?). Fins un dia que, tot actuant, Tito va perdre el seu nas roig. Uf! No se’n sabia avenir. Va anar ràpidament a comprar un de nou, però...
La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap Autor: Werner Holzwarth Il.lustrador: Wolf Erlbruch Edita: Kalandraka Recomanat per a lectors i “escoltadors” de contes de 2 a 100 anys (o més!) La talpeta estava fent allò que acostumen a fer tots els talps després de dinar: una bona la migdiada. Havia cavat un clot al terra del jardí i només treia la punta del nas, la punta del cap i uns ulls ben adormits, quan algú (un algú més aviat brut i no pocavergonya, no, algú GENSvergonya) se li va fer caca al damunt. Ah! Però allò no anava a quedar-se així, de cap de les maneres, la talpeta, indignada (amb raó) va sortir disparada en busca del culpable...
La recta y el punto Autor i il.lustrador: Norton Juster Edita: Fondo de Cultura Económica Recomanat per a lectors i “ escoltadors” de contes de 10 a 100 anys (o més!)
Hi havia una vegada una línia recta que estava enamoradíssima d’un punt. El trobava tan perfecte, tan elegant, tan rodó, tan guapíssim, el mirés per on el mirés... El problema era que “el punt en qüestió” trobava “la recta en qüestió” tan ensopida com previsible i sortia amb una línia corba. La recta es sentia fatal i després de moltes hores de donar-li voltes a l’assumpte (i d’escoltar molts programes de “L’ofici de viure” a la radio ; ) va prendre una decisió dràstica...
