Entre vinyes i oliveres

“EN LA SEUA JUSTA MESURA ÉS EXCEL·LENT” (Ollé i Albiol, Manel. Micalet Verderol. Pagès Editors) Sabeu a que fa referència esta sentència? Aquesta mateixa pregunta la formula en forma d’endevinalla un dels molts personatges que apareixen a l’últim llibre de Manel Ollé, Micalet Verderol. I la seua resposta té molt a veure en un dels desencadenants de l’acció d’este relat que parteix del gènere epistolar per explicar-nos moltes històries en una.

El punt de partida és la vida de Micalet Verderol, un pagès que veu com tot el seu model de vida s’esfondra després que el propietari de les terres que conreava mor i deixa en herència les seues propietats a uns nebots avariciosos.

Termes com bancal, sénia, esporgar, bordissos, aïnes, lligallo, alfals, pedra salera entre altres ens transporten al dia a dia del camp on inevitablement aquest és el vocabulari més natural. Així, Ollé utilitza la història que el personatge narrador explica a una antiga amiga del poble per introduir-nos de ple en les costums i les formes de guanyar-se la vida de les zones rurals i ens fa conscients de l’evolució d’aquestes. Amb aquesta lectura coneixem, així, un temps en què l’estreta relació entre les famílies adinerades propietàries de grans terres i els arrendataris i pagesos que la conreaven mantenien en fermesa els cultius que els donaven de menjar tan a uns com als altres. Però després de recordar l’època d’esplendor de la vida al camp, Ollé ens fa obrir els ulls de nou als nostres dies per a no només donar valor a l’estudi del passat, sinó per fer-nos entendre els efectes negatius d’un apressat afany d’evolució que en moltes ocasions ha transformat la terra fèrtil en munts de formigó.

Una història ambientada a la zona del Montsià que constantment posa de manifest el perpetu contacte de la gent d’aquella àrea amb la dels pobles del Maestrat, dels Ports i d’altres punts del País Valencià. Ollé mostra així, sense complexos, el poc sentit d’una frontera administrativa imposada recordant el temps de Micalet Verderol on enlloc d’agafar un avió i anar a voltar mig món, la gent es relacionava amb el que tenia més a prop.

La descripció dels treballs al camp o les formes de vestir d’aquella època s’acaba completant al llarg d’una llarga carta amb l’ús de dites i refranys populars com ara “Beneït diner que a casa ve” o “Begueren d’un glop, totes les primaveres”. Una saviesa popular que l’autor reivindica per tal d’ensenyar-nos que per viure el present cal recordar el passat i no perdre el món de vista. En resum, un relat que te més de moralina que de trama en si, però que ens acosta a un estil de vida de la que encara sentim a parlar sobretot a la gent gran que ens envolta.